Governar en minoria té recorregut a la badia

Ja no ens en recordem, però, des d’aquest mandat, Roses ha deixat de ser notícia cada estiu i en molts mitjans de comunicació del país i estrangers per les corredisses entre oposants i defensors dels correbous. Ja no es fan festes amb animals a Roses (ni correbous, ni empaitades d’ànecs). A l’hora de començar una anàlisi del panorama polític de Roses de cara a les properes eleccions municipals, val la pena recordar-ho per relativitzar les coses: a final del mandat anterior i inici de l’actual, el debat sobre la continuïtat de les festes amb animals semblava una línia vermella que havia d’obrir la caixa dels trons, que podia fer caure el govern municipal o provocar una mobilització popular. Tres anys després, ni es recorda, ni és motiu de debat. Possiblement perquè Roses és terra de consensos. Es viu del turisme i cal atendre tothom, pensi el que pensi cada client; els debats es poden acalorar puntualment en els plens, però, a l’hora de la veritat, s’imposa el pacte, perquè no es pot governar amb extravagàncies. Aquesta necessitat de consens explica també que s’hagi superat l’altre gran novetat d’aquest mandat i que semblava un escull insuperable el 2015: el govern en minoria. “Estic contenta perquè hem après a gestionar i a governar en minoria. He tingut cura de parlar amb tothom. Els pactes funcionen quan es treballar pel bé comú”, diu l’alcaldessa, Montse Mindan. Amb aquesta línia de treball s’han superat el que haurien pogut ser punts negres del mandat, i s’han tirar endavant els projectes que el govern ha posat sobre la taula. D’una banda, s’ha girat full del cas Royal Marine, que s’arrossegava d’ençà 10 anys (a canvi d’una indemnització de 2,2 milions d’euros) i en l’apartat de bones notícies d’aquest mandat quedaran que s’ha estrenat per fi la nova escola Montserrat Vayreda, l’enderroc de l’antiga depuradora de marisc, el nou edifici de la SUF (tot i que encara no està acabat) i el futur tanatori. No tot està resolt i segurament alguns dels seus contrincants trauran el tema del top manta en la campanya, però, a aquestes alçades, la venda il·legal ja és més una problemàtica nacional que no pas una especificitat rosinca.

El més significatiu, però, és que tots els partits poden reivindicar la seva contribució de la part positiva del mandat, perquè tots, en un moment o altre, han entrat a pactar. També ho ha fet ERC, que va ser la sorpresa de les passades municipals. Amb un equip nou i jove liderat per Joan Plana, ERC va passar de no tenir representació a situar-se com a segona força del ple. El govern de CiU i ERC que alguns esperaven no es va produir, perquè ERC va apostar per una cursa de fons i aquest 2019 vol recollir-ne els fruits. “Vam optar per ser en l’oposició. Ens ha permès conèixer la casa per dins, donar credibilitat a les nostres propostes i relacionar-nos amb entitats i persones. L’hem encertada. Hem demostrat capacitat de treball i tenim bones expectatives” diu Joan Plana. La cursa per a l’alcaldia entre PDeCAT i ERC és un dels paràmetres de les eleccions del 2019. La resta de partits només poden aspirar a ser complements d’una o altra de les dues principals forces. Qui es va posar bé immediatament per governar amb Montse Mindan van ser els dos regidors de Gent del Poble (GdP), tot i que, en els actes preelectorals del 2015, GdP participava als actes gironins de la CUP i s’hi presentava com una formació amiga. “Som un partit transversal. Ens definim com un grup de Roses, tot i que és clar que som més partidaris de pactar i governar amb els partits sobiranistes”, diu Francesc Giner, portaveu de la formació. Com que GdP no pretenia introduir polítiques cupaires, el pacte de govern amb el PDeCAT ha anat bé a totes dues parts. Des de Cultura i Promoció Econòmica, les dues regidories a càrrec de GdP, en el decurs d’aquest mandat han sortit iniciatives que s’han anat consolidant, com ara la ruta de les tapes, i que també s’han de posar a l’actiu d’aquests últims tres anys.

PDeCAT, ERC i GdP són les tres formacions que formen el sector sobiranista a Roses, si és que aquest sector hagués de sumar, i que representarien la continuïtat. És clar que ERC no considera la continuïtat del PDeCAT, i recalquen que han discrepat de l’equip de Mindan en qüestions de fons, com ara la gestió pública de serveis com per exemple el tanatori, la recollida de deixalles i el subministrament d’aigua. Però, a grans trets, un govern d’aquestes tres forces seria la continuïtat de les polítiques actuals. Curiosament, però, qui més advoca per aquest pacte són els qui no hi són, com ara Thomas Spieker, que s’ha fet càrrec a Roses de reagrupar el sector sobiranista de l’ex-UdC. Spieker ja avança que Demòcrates segurament no presentarà llista al 2019 a Roses perquè no té prou pes, però apel·la a una “unió d’independentistes” per frenar l’onada taronja.

Perquè, no ens enganyem, l’única sorpresa real que podria passar a Roses seria que Ciutadans (avui amb només un regidor, José Manuel Álvarez) confirmés els seus resultats de les eleccions al Parlament del passat 21 de desembre, quan va ser la llista més votada. Aquesta situació, que no és específica de Roses, suposaria que els electors votessin només en clau estatal amb un vot de rebuig al procés independentista, una situació que, fins ara, no s’ha produït enlloc en unes eleccions municipals. José Manuel Álvarez rebutja aquest plantejament i assegura que el mandat li ha servit per plantejar projectes “per als veïns de Roses, des del carrer i no des dels despatxos, parlant amb veïns i entitats”. Tanmateix, no hi ha cap indici que Ciutadans hagi sabut construir, per ara, un projecte rosinc prou sòlid per donar aquesta sorpresa. El discurs d’Álvarez no deixa de ser: “Als qui ens sentim catalans i espanyols ens tenen deixats.”

Qui menys creu en una victòria de Ciutadans són precisament els partits que més vots perdrien si els rosincs votessin en clau estatal. Des del PP, Manel Escobar contraposa al vot estatal de Cs el seu arrelament i la seva trajectòria rosinca: “Parlem d’unes eleccions municipals. La gent em coneix. Hem demostrat que podem governar”, diu Escobar. No són paraules en l’aire, perquè, en mandats anteriors, a Roses Escobar ha estat successivament regidor d’Hisenda del govern socialista i del del PDeCAT.

El PSC és l’altra formació també amb dos regidors del consistori rosinc. La portaveu, Olga Simarro, també repetirà. En aquest cas, l’objectiu és recuperar-se de la davallada del partit, que va caure de set a dos representants. “Havíem caigut molt baix i tornem a pujar a poc a poc”, diu Simarro. Simarro també fa referència al context estatal, apostant per “la distensió”, i confia que la nova etapa –amb el govern de Pedro Sánchez– els pot ser favorable.

La composició del consistori es tanca amb el regidor d’UmDC, Antonio Carrasco, substitut de Joan Antoni Valdera, que ha renunciat al càrrec en l’últim any. La sortida de Valdera ha rebaixat el nivell de tensió entre els antics socis de CiU a Roses. L’UmDC no presentarà candidatura i Carrasco es podria acollir a la llista impulsada per l’empresari rosinc Pere Gotanegra, membre de la junta de direcció del nou partit Lliures, si es confirma aquesta candidatura de centredreta no independentista. Aquesta llista i la de José Antonio Blázquez (Plataforma per Catalunya) són les úniques novetats per confirmar de cara al 2019. Les candidatures més locals presents el 2015 (Plataforma Cívica de Roses i Rosincs) han renunciat a competir pel 2019. A Roses, però, hi ha uns elements d’anàlisi que comparteixen tots els caps de llista: en primer lloc, que els temps de les majories absolutes s’han acabat i que caldrà pactar; també que a l’estiu a Roses tot queda aparcat, perquè la prioritat és atendre el turisme, i les màquines electorals només s’activaran a la tardor, i, finalment, que a Roses hi ha tradició de candidatures sorpresa d’última hora i ningú s’atreveix a dir que tot ja estigui lligat.