EL RADAR
L’obsessió bàltica
En paral·lel a la cimera de la UE de juny, la que va oficialitzar el tancament de fronteres a immigrants i refugiats, va tenir lloc un fet rellevant que va passar força desapercebut: les tres repúbliques bàltiques –Estònia, Letònia i Lituània– van firmar un acord llargament esperat amb Brussel·les per connectar les seves xarxes elèctriques a la xarxa europea continental. Tal com va reconèixer la presidenta lituana, Dalia Gribauskaite, el pacte té un marcat objectiu polític, que és posar fi a la dependència del gas rus com a “instrument de xantatge” en mans de Moscou.
La història ve de lluny. Fa cent anys, al final de la Primera Guerra Mundial, amb els seus més de 16 milions de morts i la caiguda de grans imperis com ara el rus, l’alemany, l’austrohongarès i l’otomà, les tres petites nacions situades a la riba oriental del mar Bàltic obtenien la seva independència de Rússia. Va ser una experiència truncada, ja que, dues dècades després, i en virtut del pacte entre Stalin i Hitler, l’URSS s’annexava aquests territoris i reprenia una dominació de seixanta anys fins poc abans de la seva dissolució definitiva, el 1991, quan les tres repúbliques bàltiques van recuperar la sobirania perduda.
Des de llavors, Estònia, Letònia i Lituània han emprès una cursa accelerada per tallar amarres amb l’Est i ancorar-se al bloc occidental, a la recerca d’una pòlissa d’assegurança per a la reconquerida llibertat. El canvi estratègic ha donat els seus fruits: avui, aquestes tres nacions –5,4 vegades l’extensió de Catalunya i 7 milions d’habitants– formen part de la UE i l’OTAN, de l’espai Schengen per a la lliure circulació de persones i de la moneda comuna, l’euro.
En aquest camí cap a la integració europea, que és també el camí per salvaguardar la seva sobirania, les repúbliques bàltiques acaben de fer ara un altre pas endavant amb l’acord de sincronització elèctrica. Els bàltics tenen, és clar, altres problemes interns –com ara els conflictes amb les minories russòfones, sobretot a Letònia, que denuncien discriminacions i falta de reconeixement dels seus drets–, però és la seguretat –econòmica, energètica i militar– el que ha esdevingut la principal obsessió d’una regió situada en primera línia de la frontera europea de l’est. L’estat d’alarma propiciat per les incursions aèries i els ciberatacs a càrrec del poderós veí rus s’ha vist potenciat, aquests darrers anys, per l’annexió de Crimea i la intervenció de Moscou a l’est d’Ucraïna. Tot això ha portat els bàltics a incrementar la despesa en defensa –de fet, són dels pocs que hi destinen fins al 2% del PIB fixat per l’OTAN– i a buscar la protecció aliada enfront d’una Rússia, la de Putin, nostàlgica del seu passat imperial. El tsarisme i l’URSS ja són història, però la por perdura i els bàltics saben, més que ningú, com és de fàcil perdre la llibertat.