Ni corbata ni jubilació

Josep Bargalló (Torredembarra, 1958) ja havia decidit jubilar-se aquest octubre vinent (els professors es poden jubilar als seixanta anys si n’han passat més de trenta de servei a l’administració, i ell els havia passat amb escreix) quan a principi d’any va rebre la trucada de Marta Rovira, la secretària general d’ERC, per demanar-li que fos el nou conseller d’Ensenyament. La petició, de fet, no li feia Rovira. Li feia, per boca seva, l’exvicepresident del govern i president d’ERC, Oriol Junqueras, des de la presó d’Estremera. “Sembla que en el nou govern, ERC guanyarà la cartera d’Ensenyament i l’Oriol vol que siguis tu el titular”, li va dir Rovira. I Bargalló (“quan això t’ho demana algú que ha fet el que ha fet pel país i és a presó, no t’hi pots pas negar”) ho va acceptar. Va acceptar ajornar la seva jubilació (“m’hauria dedicat a escriure, als llibres”) i ser conseller d’Ensenyament. De fet, tornar-ho a ser. Perquè ja ho havia estat, durant tres mesos (del desembre del 2003 fins al febrer del 2004), durant el tripartit de Pasqual Maragall, fins que va haver de substituir Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller primer després que aquest es reunís amb ETA a Perpinyà i un Pasqual Maragall acorralat per tots costats l’acabés destituint. Bargalló va passar de ser un efímer conseller d’Ensenyament a ser, durant dos anys (del 2004 al 2006), el titular del Departament de Presidència. Va ser fins que Pasqual Maragall va decidir expulsar ERC del govern i convocar eleccions arran de la decisió dels republicans de fer campanya pel no en el referèndum de l’Estatut. Riguin-se’n, doncs, de les picabaralles internes que hi pugui haver en el govern actual si un fa una mica de memòria.

Probablement per això el va proposar Junqueras. Perquè en el govern els republicans hi tinguin consellers amb experiència. Bargalló ho admet, quan en parlem. (“Sí, em van dir que volien algú amb experiència; i no es pot negar que jo, d’experiència en conflictes, en tinc”, ironitza) Serà una legislatura complicada, però ell està en forma. I ho demostra la mà de propostes que ha fet en els menys de dos mesos que fa que el govern del president Torra ha pres possessió. Ja no hi ha clan de l’avellana (hauran de mirar l’entrevista que avui emet El Punt Avui Televisió si volen saber què en queda, d’aquell clan de l’avellana, format per ell, l’Ernest Benach i Josep-Lluís Carod-Rovira) però Bargalló, d’aquells anys continua fidel a una tradició que en aquell moment va ser polèmica: la de no dur corbata. Va ser, el 2003, el primer conseller que va optar per no dur-ne, i això, encara que a hores d’ara costi de creure, aleshores va ser tot un daltabaix. “Abans d’entrar a la presa de possessió del govern, Pasqual Maragall em va dir: ‘Avui sí, no?, que te la posaràs?’ I li vaig haver d’aclarir: ‘És que si avui me la poso, ja l’hauré de dur sempre.’” I no se la va posar. La polèmica (“que La Vanguardia va fer gran”, aclareix) estava servida. “Després va venir David Fernàndez amb les seves camisetes i la meva sobre la corbata ha quedat en un tip de riure”, somriu. Del govern de Quim Torra, no sé si s’hi han fixat, Ernest Maragall no sol portar corbata –tot i que en du a les fotos oficials– i al web institucional de l’executiu català només hi apareixen dos consellers que vagin sense: Bargalló i Chakir el Homrani, tos dos d’Esquerra.

A Bargalló, exdirector de l’Institut Ramon llull, Ensenyament li ve com anell al dit, perquè d’experiència docent no n’hi falta. És llicenciat en filologia catalana (“tot i que inicialment vaig dubtar entre filologia i periodisme”, diu, i jo no m’atreveixo a dir-li que ha fet sort, veient com està el sector) i és catedràtic de batxillerat des del 1981. Ha estat director d’institut (del Pons d’Icart, de Tarragona) i ha estat professor de diversos cursos de postgrau. Director literari de diverses col·leccions i editorials, ha publicat nombrosos assajos i estudis sobre crítica, història i teoria literàries. I és autor del Manual de mètrica i versificació catalanes (1991). I si té temps i el cap de setmana lliure, el trobaran fent pinya. Perquè és membre de la colla castellera Nois de la Torre, del Ball de Diables de Torredembarra, i del grup de portadors del drac Virgília de Torredembarra. Es confessa rocker (i la prova n’és la foto amb Lou Reed, Laurie Anderson i Pati Smith, que tria per il·lustrar aquest perfil) i, veient la seva biografia, es diria que ha fet de tot, perquè a banda de política, educació i llibres, ha participat en la redacció de guions per al cinema (va fer els diàlegs en català de la pel·lícula La teta i la lluna, de Bigas Luna) i, entre d’altres, ha estrenat també textos teatrals.

La jubilació, és clar, pot esperar.