el radar
Carreteres secundàries
“Per què sempre són els qui tenen menys els qui et conviden a sopar?”
La terra significa solidesa, generositat i esperança. La vida als EUA gira al voltant de la terra, confessa un desconegut a l’escriptor William Least Heat-Moon —d’ascendència anglesa, irlandesa i osage (nadius nord-americans)— que, en perdre la feina i la dona, puja a una camioneta i se’n va a recórrer les carreteres secundàries, les blue highways, per trepitjar els llocs no tan coneguts del país però que sovint l’expliquen millor que les grans ciutats cosmopolites. Remote (Oregon) o Whynot (Mississipí) són pobles petits que costa de veure al mapa, si és que hi surten, on viu gent a qui, moltes vegades, no els interessa què passa fora de les fronteres dels estats de la Unió. Tant els fan les picabaralles dels conservadors britànics pel Brexit o la cimera de l’OTAN a persones com els dos ranxers d’Oregon que aquesta setmana han obtingut el perdó presidencial per haver fet foc sense permís en un terreny federal.
La terra és el centre. Es viu del que s’hi conrea i del bestiar que hi pastura amb unes normes pròpies. Sovint, fins i tot Washington els queda lluny. Per això, la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, que comporta l’increment creuat de tarifes a les importacions, pot acabar fent molt de mal al camp nord-americà. I el president Trump ho podria acabar pagant.
Least Heat-Moon també visita a Carreteras azules el sud dels EUA uns anys després de la marxa negra de Selma. Al sud hi és tot, sostenen alguns. Tot potser no, però sí una manera de fer sense què no es comprèn un país que en són molts però que es defineix per dos grans eixos a part de Nova York: les arrels a la terra i la literatura del sud i el llarg viatge cap a l’oest. A Selma, a l’autor li deixen clar que el problema no és amb els afroamericans, sinó amb els bocamolls del nord que fiquen el nas allà on no els ho demanen. Unes terres on, encara avui, alguns no volen entendre les estadístiques que indiquen que els hispans són els grans impulsors de la natalitat i que, a mitjà termini, l’equilibri de població es girarà com una truita.
Carreteras azules té dues virtuts remarcables. La primera, un escriptor sense prejudicis que sap escoltar i aprofita la fecunditat de l’inesperat. Per això és capaç de trobar una bona història gairebé a cada cantonada. La segona, una prosa aguda i clarivident, plena de literatura, que ens fa arribar un grapat de realitats diferents de forma propera. Els EUA de fa més de tres dècades se’ns fan reals encara que hagin mudat l’aparença, sobretot a causa de la proliferació de les cadenes de supermercats i de la revolució tecnològica amb internet. Però, en el fons, no han canviat tant. Reflexions com ara “per què sempre són els qui tenen menys els qui et conviden a sopar?” ens situen més enllà del temps.
