Que el groc ens permeti veure l’amplitud del bosc

Una amistat íntima, de les de tota la vida, m’ha visitat a la presó. El vidre que ens separa impedeix el contacte humà, però la mirada, vidriosa per l’emoció, diu tot allò que diria l’escalfor d’una abraçada. Li pregunto com li van les coses, m’explica algunes dificultats de tipus familiar i personal. Res greu, diu. Després parlem de com estem nosaltres, de com veiem el procés judicial i, sobretot, el país.

És una persona coneguda, per la seva activitat professional. No s’ha definit mai com a independentista, però sí com a demòcrata i d’esquerres. En el meu entorn, aquest és un perfil més que habitual. Ha defensat sempre els drets i les llibertats, de tothom. Ha emparat el dret a decidir, i va protegir les urnes, al costat de tanta altra gent, l’1-O. Al mateix temps, però, s’ha mostrat crític amb algunes de les decisions del govern, i de la majoria parlamentària. No les comparteix. Però no accepta que la seva conseqüència siguin una presó i un exili ignominiós. Conscient que així no hi haurà solució política possible, fa tot el necessari per fer que qui ho ha d’entendre ho entengui.

Em parla també de simbologia. Coincidim que el carrer és l’espai natural on s’han de poder expressar lliurement totes les opinions amb el límit desitjable del civisme. On hi hem de poder trobar missatges diferents, fins i tot antagònics. Considera que, en qualsevol situació, la pretesa defensa de la neutralitat de l’espai públic és un engany de qui vol negar no només el missatge que s’hi expressa sinó també la mateixa llibertat de fer-ho.

Compartim que el sobiranisme ha convertit el color groc en un símbol per la llibertat, de la mateixa manera que el feminisme o l’ecologisme ho van fer en altres moments amb les seves reivindicacions. No li agraden algunes de les formes en què això s’expressa, però considera que arrencar símbols perquè no s’hi està d’acord o perquè no agraden, en comptes de proposar-ne de propis, només és signe d’intolerància i de voler impossibilitar que l’espai públic aculli totes les idees i sensibilitats.

Però també, tristament, m’explica que li és molt difícil no sentir-se exclòs d’aquest simbolisme groc. No es sent proper amb determinats posicionaments de caràcter essencialista o de resistència que s’hi expressen, des d’on algun cop se l’ha tractat fins i tot de feixista. És conscient que en alguns espais causa una incomoditat que el limita personalment. El seu relat, malauradament, no és l’únic que m’arriba en aquesta línia.

L’independentisme no es pot recloure en ell mateix, necessita més que mai créixer. Guanyar una majoria indiscutible és una condició necessària per avançar i encarar-se al futur, per això, cal mostrar constantment generositat i intensificar els esforços a Catalunya per mantenir espais de diàleg i de trobada. La lucidesa, la suma i la força sempre venen del contrast de punts de vista. La centralitat política del catalanisme, que és sobiranista, ha ser capaç de seguir construint un projecte republicà, obert i àmpliament compartit, que no és nacionalista sinó de sobirania política, i basat en el futur del país. Aquest és el projecte que sempre he defensat, i el que també ha defensat, i vol seguir defensant, el meu amic.

La resposta autoritària de l’Estat és rebutjada per una amplíssima majoria de la societat catalana, hem de ser conscients de la magnitud d’aquest espai compartit, i no reforçar la dinàmica de polarització interna que promouen determinades forces polítiques, i que és part inherent d’aquest autoritarisme per justificar-lo. Se’ns acusa sovint de dividir, però l’única esquerda certa es troba entre els que defensen les seves idees democràticament i pacífica i els que accepten que els seus fins poden justificar qualsevol mitjà.

Per això la resposta social i política només pot basar-se en una solidaritat ferma, creixent, pacífica però sobretot integradora de totes aquelles persones que volen participar de la defensa de totes les llibertats democràtiques, de la justícia contra tota repressió i fins i tot de la gestió seguint polítiques republicanes.

A la tardor ens sotmetrem a un judici polític i injust, i per això hi demanarem la nostra lliure absolució. També perquè és un judici i un avís que en realitat va dirigit als milions de persones que, com el meu amic, defensen la llibertat i que volen una solució democràtica per a Catalunya. Aquesta és la immensa majoria de la societat i hem de saber articular-la, no només per afrontar un moment crucial com aquest, sinó sobretot per assolir els objectius de futur que volem per a Catalunya.