Un malson inesperat

A finals d’octubre del 2017, aviat farà un any, Meritxell Borràs (i altres consellers) va anar a Bèlgica amb el president Puigdemont després que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va presentar una querella contra els membres de l’executiu i la mesa del Parlament a l’Audiencia Nacional i al Tribunal Suprem per rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. L’aleshores consellera de Governació i els seus companys no sabia, no sabien, quina era la millor opció, si quedar-se a Brussel·les o tornar a l’Estat per anar a declarar. El seu company, en Pere Carles, va anar amb ella a Brussel·les, però la resta de la família no. Va trucar a casa seva per saber una mica el parer, què havia de fer. “Tots parlem, em donen l’opinió, però no volen influir-hi més del compte… Detecto que ells voldrien que tornés, no creuen que sigui possible que tots anem a la presó per molts anys, i quedar-me a Bèlgica vol dir viure allunyada dels de casa pràcticament per tota la meva vida…”, escriu al seu diari. I afegeix: “Com trobo a faltar el pare! M’hauria agradat saber què n’hauria pensat, quin hauria estat el seu consell, la seva opinió. Aquesta vegada, i sobre un tema tan important, no la podré tenir. Ell sempre tan positiu, tan coneixedor de la realitat política, m’hauria ajudat a posar criteri i serenor. La seva mort tan recent és avui encara més punyent”. Efectivament, el pare de l’aleshores consellera, Jacint Borràs, un lluitador antifranquista de primera línia, acabava de morir. I al final Borràs es decideix: “Em costa decidir, però, finalment i després de moltes trucades, crec que el més adequat per a mi és tornar”. Va trucar al president i l’hi va comunicar. “Es queda parat, no s’ho esperava, però tots som molt conscients de la complexitat del moment i per això es mostra molt atent i comprensiu”, diu. Les cartes estaven tirades.

La consellera va anar a l’aeroport i va “descobrir” que tot i haver comprat un bitllet per a Madrid no tenia plaça. “És un senyal”, diu que va pensar. Però finalment va decidir comprar un altre bitllet i tornar a l’Estat per anar a declarar a l’Audiencia Nacional. Hi anava amb la idea de no haver fet res “que mereixi la presó, perquè, a tot estirar, hem desobeït”.

Podia haver fet cas del senyal i no comprar un altre bitllet d’avió. Ara seria una exiliada, com Puigdemont, Serret, Comín, Puig i Ponsatí. Però no. Va comprar un altre bitllet perquè tenia un convenciment profund: “Que no hem fet res punible em fa prendre segura la decisió. Hem volgut donar veu a la gent, als ciutadans. Convocar un referèndum no és un delicte. Hem actuat portant a terme allò que deia el nostre programa electoral, un programa que no va ser impugnat per la junta electoral central ni per ningú, i durant tota la campanya electoral es va explicar. És impossible que pugui anar malament perquè no hem fet res que ho justifiqui.” Unes hores més tard la jutge Lamela l’enviava, amb Dolors Bassa, a la presó d’Alcalá-Meco. Els seus companys de govern anirien, tots menys Santi Vila, que pagaria una fiança de 50.000 euros, a Estremera. Ja feia dues setmanes que els Jordis hi eren. Ella (i l’exconseller Mundó) s’hi va estar 34 dies, els seus companys encara hi són (alguns hi van haver de tornar després de tastar la llibertat unes setmanes). Tots sense excepció s’hauran d’asseure, amb més o menys peticions de pena del fiscal per diversos delictes, a la banqueta dels acusats.

A les portes del judici i coincidint amb la Setmana del Llibre en Català, Meritxell Borràs treu el llibre 34 dies de tardor i 1 de primavera. Diari de presó (publicat per Símbol Editors), on relata de la manera més íntima i sincera la seva vida a la presó, els petits moments, les alegries (quan el seu ara marit li va demanar per casar-s’hi, rebre cartes i visites) i les penes, que van ser moltes (moltes hores a la cel·la, la manca d’intimitat, no tenir res). I els enyors. Hi explica les converses de cinc minuts amb els fills, el company i la mare, les activitats de la presó, les visites i les cartes rebudes (“M’agradaria que tothom sabés com les agraeixo”). És un llibre dolorós.

El 2 de novembre Meritxell Borràs i Dolors Bassa van entrar a la presó de nit; un lloc d’aspecte decrèpit, recorda, i van anar en primer lloc a la infermeria. “Per primera vegada a la vida, tinc la pressió alta. No m’estranya. La Dolors es desmunta i plora; jo no, però tinc el cor ben encongit”. Les recluses li aconsellen que “no confiïn en ningú”. Alhora tothom sap qui són i tot i que intenten ser discretes són el focus d’atenció (fins i tot un dia que posen la calefacció les altres recluses ho atribueixen a la seva presència).

I, de mica en mica, Borràs explica la vida quotidiana entre reixes: “Avui el sopar ha estat especialment dolent: un puré de pastanaga bastant immenjable i una hamburguesa que ningú no s’ha menjat. S’ha hagut de llençar molt de menjar. Segur que seria millor per a tothom gastar algun euro més en alimentació i que aquest menjar fos aprofitat per les persones de la presó. Avui no hem sopat quasi res. Sort que a la cel·la tenim alguna cosa, fruita i iogurts, de quan podem repetir.” Aquí recorda que també dins la presó hi ha recluses que poden tenir més coses i altres, sense diners, que no poden tenir res de res. A elles els poden ingressar 100 euros la setmana, com marca la llei. Per això la Dolors compra un tele i ella un assecador de cabell que, quan marxin, deixaran a les altres recluses.

La falta de comunicació, recorda la Meritxell, és una de les pitjors coses. “Les trucades són tan curtes! Cinc minuts i es talla. Només podem fer deu trucades a la setmana. Això de no poder-te comunicar amb la gent que estimes és horrorós.” Però, en canvi, la intimitat amb la Dolors Bassa la reconforta. Es fan molt amigues, s’ho expliquen tot. Entre les millors coses (millors entre cometes, és clar) la Meritxell Borràs cita les classes i l’esport. “Avui he fet aeròbic i m’ha anat fantàsticament bé. A veure si m’hi deixen anar més sovint, em va molt bé físicament i mental. Ja em podrien deixar anar-hi cada dia...” Per passar les hores s’ha apuntat a tot. També a les classes d’anglès. “He fet la prova d’anglès i l’he superada. Era molt fàcil i tot ho he fet bé. Hi havia una pregunta que calia respondre de forma abreujada: «Are you Spanish?» He respost: «I’m Catalan.»”

I el dia a dia es barreja amb les visites i la qüestió política i l’angoixa de saber què els passarà. “Ens ha visitat la diputada Ester Capella. La Dolors i jo hem estat clares: no volem ser instrumentalitzades pels partits, ni ser moneda de canvi de res. Ella també creu que anirem al Suprem. Veurem què passa”. Un altre dia rep la visita de Francesc Homs. “M’ha comentat que creu que tot acabarà al Tribunal Suprem, tant el tema del jutjat número 13 de Barcelona com el que en aquests moments està a l’Audiencia Nacional, i en poden fer una única causa. Es mirarà també quins passos es poden fer internacionalment, però tenint molt clar que han de ser passos ferms. Com jo, creu que de cara a les eleccions del desembre ERC no vol llista unitària, però també és de l’opinió que en qüestió de dies es pot aixecar una llista unitària d’electors. Espero que tingui raó. Quin desastre que no vulguin llista única!” El dia 11 de novembre explica que quan arriba a la cel·la la Dolors li explica que amics seus advocats que estan en contacte amb jutges de Barcelona i Madrid “creuen que la nostra causa pot traslladar-se relativament de pressa al Tribunal Suprem i que això seria bo per a nosaltres”.

El mateix dia explica una de les alegries més grans. “He rebut més de cent cartes.” El suport de fora és com un flotador per als presos, sempre ho han dit. La Meritxell Borràs ho escriu i en dona fe. Els seus 34 dies de tardor són feixucs. L’11 de novembre en Pere Carles li demana per casar-se. Primer es pensen que ho hauran de fer per poders, però no fa falta perquè el 4 de desembre a ella i a la Dolors les deixen en llibertat després de declarar a l’Audiencia Nacional. L’alegria es baralla amb la tristesa de saber que altres companys seus no podran sortir. Alegria i angoixa l’acompanyen fins al dia de primavera més important: el 24 de març, quan es casa amb en Pere Carles. Però la festa tampoc va poder ser completa perquè el dia abans, el 23 de març, van tornar a entrar a la presó part dels consellers que n’havien sortit (la seva estimada Dolors, entre els altres) i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell. Meritxell Borràs, avui ja fora de la política en actiu, espera el judici amb la certesa de saber “que no he fet res dolent”.