Allò que es veu

Hi ha gent que té un sisè sentit que li permet endevinar allò que pensen els altres. I es diu més de les dones, perquè elles, en una societat patriarcal, han après a llegir millor el llenguatge no verbal per pura supervivència. En algunes professions és una habilitat que permet anticipar-se a l’interlocutor. És essencial per a tothom que dirigeix altres persones i grups, encara que no formi part de cap assignatura en la majoria de les carreres universitàries. Els bons líders en saben molt i predomina en els estils de direcció més femenins. Clar que per saber llegir el gest no cal tenir estudis, sinó bones dots d’observació i prou intuïció –i experiència de la vida– per interpretar-lo de manera precisa. Els fets acaben confirmant la precisió.

Els participants en la manifestació –la de la “meitat” molt més gran– d’aquesta Diada transmetien energia i decisió, molt lluny del “suflé” apagat que anunciava la premsa de Madrid i de l’imminent trencament entre els partits sobiranistes en el qual furga cada dia part de la d’aquí. Els crits de l’onada sonora tenien la força d’una ràbia alliberada i els ulls brillaven amb la il·lusió de qui sap que en som molts més i que estem en el bon camí. Ja no hi ha por; tampoc, somriures babaus.

Aquests centenars de milers de persones tan normals i diverses han tingut gairebé un any per comprovar que els fets no concordaven amb les paraules que els arribaven dels representants de l’Estat i dels amics del 155; per contra –i malgrat tots els assessors d’imatge–, han après a llegir-los l’esguard fred, el to de menyspreu, el gest amenaçador. Als més grans no els ve de nou; els més joves n’han tingut un curs accelerat. Els uns i els altres ja saben que, davant d’un missatge contradictori entre la paraula i el gest, cal escollir el llenguatge no verbal. No enganya.