“No vull oblidar ni una hora de les que m’han robat”

La presó és dura per a qualsevol persona. No sols per trobar a faltar, com mai, els propis familiars i amistats o per les mancances materials. És difícil el dia a dia, per la manca de responsabilitats, de poder tenir iniciatives i per la sensació de pèrdua d’identitat total. Tothom menja el mateix, fa el mateix, i sovint se sent un número demanant permís per a tot. Ara, després de més de dos-cents dies, he après a gestionar el temps, els sentiments, les enyorances, i a dedicar el temps a la lectura i l’escriptura, sobretot. Em sento ferma, amb dies més positius i altres no tant, depenent també dels inputs externs que m’arriben, com les cartes. Les informacions de suport m’animen i em fan sentir acompanyada. A la presó he après a estar sola i a gaudir dels records, els pensaments i les reflexions per subsistir.

No em penedeixo de no haver marxat, de moment. Considerava que havíem de ser responsables aquí, i en l’aspecte personal pensava que hauria portat malament la incertesa, el començar de nou sense els meus. Jo els necessito per ser feliç. Malgrat el patiment i l’aïllament, crec que encara he enfortit més les meves conviccions.

Sí, totalment ostatge. No entenc que en el segle XXI hagi d’estar en presó preventiva. Els dos arguments que podrien mantenir-me en presó eren perill de reiteració de delicte i risc de fugida. Com serà possible reiterar cap delicte si he deixat la política institucional? I com fugiré si vaig tornar de Brussel·les el primer dia per voluntat pròpia? Si vaig passar mesos a casa entre la primera vegada i la segona de l’empresonament? Com pot ser que un mateix jutge, sense que hagi canviat res ni hagi incomplert cap de les condicions que em va imposar per donar-me la llibertat, al cap de tres mesos em torni a encarcerar? Realment és del tot incomprensible. Soc ostatge, clarament! I ho remarco escrivint arreu i a les cartes, a la capçalera, el nombre de dies que fa que estic en un empresonament injust, perquè no vull oblidar ni una hora de les que m’han robat.

Vaig pensar de tot, però tenia l’esperança de no entrar. La vigília del ple els advocats ens van avisar a tots que si votàvem en Jordi Turull podíem tornar a entrar a presó. Nosaltres teníem clar que si no votàvem no sortien els números, així que vaig dir que la meva prioritat era no entrar a la presó, però que de cap manera deixaria de votar Turull com a president. La manera que vaig trobar per a la meva tranquil·litat personal va ser votar Turull i després deixar l’acta de diputada. Això ho vaig comunicar a ERC la vigília del ple a la nit i després de votar vaig signar la renúncia. Pensava que així no hi havia cap excusa per entrar a presó. Cal recordar que en aquells moments en Carles Mundó i la Meritxell Borràs, els únics que havien deixat la política institucional, ni tan sols havien estat citats. De tota manera abans del ple, al matí, vaig anar a fer la bossa a casa meva perquè no em passés com la primera vegada, que no tenia res. I vaig haver d’entrar amb talons i l’únic vestit posat. Recordo que mentre anava cap a Torroella per agafar la bossa escoltava Catalunya Ràdio i vaig enviar un missatge a la Mònica Terribas dient-li “potser avui és l’últim dia que t’escolto”.

El dia a dia a la presó és una rutina constant. Has d’estar llevada, vestida i amb llit fet a 3/4 de 8 i s’esmorza a 2/4 de 9, es dina a 2/4 de 2, és obligatori estar tancada a la cel·la de 2/4 de 3 a 2/4 de 5 i sopar a 2/4 de 8. La resta d’hores pots estar a la cel·la o al pati, però no pots entrar i sortir. A primera hora esculls a dins o a fora, i és per tot el dia. Les activitats que faig són natació fins a finals de setembre (2 hores a la setmana) informàtica (2 hores a la setmana) magazín (2 hores a la setmana) i ioga (1 hora el cap de setmana). Cal dir que hi ha tres coses molt positives aquí, al Puig de les Basses: el model educatiu, el sistema sanitari i els professionals. La majoria d’ells m’ajuden, fins i tot extralimitant-se de les seves funcions professionals. Pel que fa a les classes, fins ara l’escola d’adults ha estat de vacances i les internes no han fet cap curs; per tant, no he pogut fer de mestra ni ajudar en deures.

Malgrat que les instal·lacions són més noves que a Alcalá-Meco i hi ha programades més activitats, a mi m’ha costat més adaptar-me al Puig de les Basses. Allà era una presó de dones, amb diferents mòduls de 80 internes repartides segons tipologia. Jo estava al mòdul de respecte, que hi estava qui volia després de signar un contracte de bon comportament i de responsabilitat en fer tasques de neteja d’ordre col·lectiu, això permetia que les cel·les estiguessin obertes tot el dia i lliurement podies entrar i sortir. La del Puig de les Basses és una presó d’homes i pensada per a homes, amb un sol mòdul de dones, on hi som 34 internes de totes les tipologies possibles tant en relació amb els delictes comesos com amb el seu comportament social. Això fa que les normes siguin més estrictes, les cel·les estan tancades sempre, o ets a dins o fora, i només et pots socialitzar quan coincideixes en una activitat o si et quedes durant el matí o la tarda al pati. Tot plegat fa que et sentis més presa aquí que allà. El que sí ha canviat és que aquí se’m permet una visita institucional, alcaldes, diputats o consellers, alguna tarda de dilluns a dijous.

El tracte és molt cordial. He intentat des d’un primer moment estar amb elles, fer com totes i integrar-me en les seves converses i bromes. De fet, en arribar ens van posar en una cel·la del primer pis a la Carme i a mi, en una ala una mica separada de la resta, on hi havia la cel·la d’aïllament. Al cap d’uns dies, quan jo ja estava sola, les internes deien a les funcionàries: ¿Ella es de las nuestras, por qué la tienen separada? Quan va quedar lliure una cel·la del segon pis, em vaig traslladar i ara estic a la cel·la 25, amb totes.Se m’apropen sovint perquè els ajudi a fer instàncies quan volen demanar alguna cosa, ja que algunes no saben llegir ni escriure. Em sento molt respectada. Jo diria que fins i tot m’aprecien molt. Els fa gràcia quan surto en imatges antigues a la tele, i venen a avisar-me o a explicar el que han dit. Algunes sí que saben per què estic aquí, i diuen que no hi ha dret perquè no he fet cap delicte i ho solen comparar amb els seus. En activitats comunes amb els homes hi ha de tot, però mai he tingut cap problema, més aviat paraules d’ànims i algú que se m’ha apropat per dir-me “Visca Catalunya lliure”.

Enfortint-se amb bons records, pensaments positius i especialment autogestionant el propi temps sense deixar-te emportar per la melangia o la tristesa. És dur llevar-te d’hora sense un objectiu, per això sempre he pensat que tinc sort de tenir la lectura com a plaer, que m’omple moltes hores; que m’agradi escriure, la qual cosa em permet desfogar-me i em serveix de teràpia. De fet, els primers dies, en què estava molt angoixada, vaig rebre una carta d’un pres basc que havia passat quatre anys a la presó i em recomanava que em fes un horari d’activitats personals per autogestionar el temps dins la cel·la. Li vaig fer cas i m’ha anat bé.

Rebo moltes cartes. A Alcalá-Meco la mitjana era de 100 a 120 al dia, i ara a Figueres és de 60 a 80. Les llegeixo totes. Això vol dir que a hores d’ara he llegit més de vint mil cartes. De fet, a Alcalá-Meco el director de la presó ens va dir que això de rebre cartes passava els primers quinze dies i que després ja anava minvant fins al dia que no se’n rebien, que ho sabia per experiència dels presos bascos. Però això no va passar, en rebíem majoritàriament de Catalunya però també moltes del resta de l’Estat i de l’estranger. El director va haver de reconèixer que no ho havia vist mai. Totes les cartes, un cop llegides, les guardo en una caixa que la meva família recull cada setmana.M’és impossible contestar-les totes, en contesto unes set o vuit cada dia.Les cartes és el que et fa més companyia en les hores de solitud. La gent m’explica les seves percepcions del moment polític i social, els esdeveniments que es fan, les seves vivències, i això em permet informació de molts llocs i alhora és una mostra de suport. No deixeu d’escriure’ns, però entengueu també que ens és impossible contestar cada carta una a una. Sap greu, i aprofito per agrair l’esforç a tothom.

És viure com en el segle passat. M’assabento de les informacions per televisió, ràdio o per la premsa escrita (El Punt Avui, l’Ara,i Diari de Girona), que rebo cada dia, i per les cartes. Hi ha gent que en les cartes m’hi imprimeix piulades que ha vist o retalls de diaris digitals. Els de Vilaweb i de Nació Digital també em fan un recull imprès del que publiquen i me’l fan arribar una vegada a la setmana per correu. Alguna amiga també m’envia retalls de premsa que creu que em poden interessar, tant de temes sectorials com generals de diaris o revistes que no rebo. El jutge va donar un permís per tenir ordinador a la cel·la, per poder llegir la causa (65.000 folis) i un USB per intercanviar documents amb l’advocat. Això sí, és un ordinador sense servei d’internet, ni micròfon, ni càmera. Tampoc pots tenir impressora. Per tant només em serveix per llegir o escriure reflexions o el que vull que quedi en el disc dur. Escriure a mà les cartes és una experiència que m’ha portat a la meva època d’adolescència. De fet, vaig estar quinze dies sense poder escriure perquè vaig tenir una tendinitis, el metge em va dir que podia ser d’escriure tantes cartes.

Van ser uns dies de dicotomia, de tristor per no poder ser-hi, d’orgull per sentir-me més que mai del municipi. Jo m’estimo Torroella, la seva gent i el paisatge. Sempre dic que vagi on vagi necessito tornar al poble i palpar la vibració del dia a dia dels carrers estrets, del mar a l’ Estartit, del riu Ter i de la muntanya del Montgrí. Van ser i són dies difícils.

Com en molts àmbits, també en el sistema penitenciari hi ha una desigualtat o discriminació envers les dones. Les dones preses són un 8% de la població penitenciària. I això, en lloc de ser vist com un avantatge o una oportunitat és un handicap. A Catalunya només hi ha la presó de dones de Wad-Ras, que és on la Carme i jo havíem escollit d’anar, perquè ens queda més o menys a la mateixa distància de les famílies i ens permetia estar juntes, però en ser una presó molt vella hi hauria dèficits de seguretat i protecció. Al final vam escollir la que ens quedava més a prop de la família. Però el Puig de les Basses és un centre pensat per a homes, i també aquí hem hagut de reivindicar temes d’igualtat. Per exemple, hem aconseguit que hi hagi les mateixes hores per als homes i les dones a la piscina o poder disposar de la compra d’un cosmètic una vegada al mes. Ara reivindiquem que les dones puguin exercir treballs en igualtat de condicions als mateixos tallers que els presos. La lluita per la igualtat també s’ha de reivindicar en tots els àmbits. L’altra diferència amb els homes és que ells estan tots set en un mòdul, poden parlar, debatre, preparar temes... Nosaltres dues estem aïllades i soles, cadascuna en una presó diferent i amb la seva idiosincràsia. Ens comuniquem per cartes, i evidentment no és el mateix.

El mòdul de dones està situat lluny de l’entrada i de l’aparcament. Això implica que només se sent algun dia que fa tramuntana o un vent força fort que porti les veus o sons. Per exemple el dimarts 14 d’agost se sentia com si fossin al meu costat. Però en les cartes rebo moltes fotos d’aquests sopars, i fins i tot alguns treballadors de la presó me’n fan arribar. M’encoratgen, i agraeixo el suport. Fa que no em senti sola.

La sortida va ser molt important per a mi, patia per meva mare, i poder-la veure després de quiròfan em va colpir. Va ser una experiència fantàstica, però curta. Aquelles dues hores les volíem aprofitar al màxim tant ella com jo. També em va impactar tant la quantitat de llaços grocs que veia, com el paisatge. De fet, feia molt que no veia camps i arbres a prop. Em vaig emocionar.

D’una manera molt intensa i estreta. Ens ha unit més encara. Ens ha fet apreciar els pocs moments compartits i tots els petits detalls afectius amb gran intensitat. La meva família ha viscut el patiment de l’empresonament a fora amb la mateixa intensitat que jo a dins, i han prioritzat ser la meva veu en tot i arreu abans fins i tot que les seves pròpies necessitats i tasques. Estic orgullosa d’ells.

I tant! De fet, de quan estava en el govern que també en tinc un, de dietari. Escriure m’agrada molt. No sols sobre el que passa cada dia, sinó reflexions i opinions. És una manera de desfogar-me, de fer teràpia, de prendre decisions amb llistes d’inconvenients i avantatges, i així reflexionar-ho millor. Veure els meus pensaments escrits m’ajuda a prioritzar i valorar.

Comparteixo plenament les descripcions i les narracions que apareixen en el seu llibre. Amb la Meritxell vam compartir les vivències, les pors, els sentiments. A mi em feia por perdre la relació tan estreta que tenia amb ells i sentir-me’n allunyada. Sempre he tingut por també de perdre les ganes de riure, d’estimar, de compartir, de passar-ho bé... A la presó ni es riu, ni es gaudeix, aprens a autogestionar-te temps i sentiments i a ser més introvertit.

Són difícils. És una dicotomia estranya, tens moltes ganes de veure’ls, vius el dia i les hores abans pensant què els diràs perquè et vegin bé i no pateixin, passes l’estona com si fos l’últim dia de veure’ls i quan marxen és com si t’arrenquessin una part de tu i després passes les hores pensant el que hem dit i no hem dit. En el fons és com un engany de sentiments mutus. Les visites són l’objectiu per passar el temps. Són el referent del calendari mensual. Parlar per vidre és l’experiència més trista de comunicació possible, perds la vivor, l’expressivitat i el contacte.

I tant! Seria molt millor poder establir criteris personalitzats, però la generalització i la pèrdua d’identitat és un fet a les presons.

En l’aspecte personal, malgrat haver après a estar ferma i millor a la presó que els primers temps, les úniques experiències positives són el temps de lectura i d’algunes relacions individuals (Meritxell, Carme o persones treballadores de la presó). En l’aspecte col·lectiu espero que valgui la pena com a societat; crec que ningú ha perdut les seves conviccions pels empresonaments. Tot el contrari, les hem refermat, i espero que serveixin per avançar en democràcia i llibertats.

Els contactes han sigut per carta, no per triar-ho així, sinó per força. Amb alguns, més sovint que amb altres. De fet, he rebut cartes de tots menys del conseller Comín. El president Puigdemont em va telefonar just sortir de la presó, al mes de desembre, i després ens hem intercanviat alguna carta.

Recordo aquells dies de viure’ls amb neguit però alhora amb intensitat. Mai vam valorar les conseqüències tan dràstiques perquè la nostra intenció sempre va ser acabar negociant i creient que vivíem en el segle XXI en un veritable estat de dret. De fet, jo tenia de referent i explicava l’exemple de les negociacions sindicals: treballadors /empresari en un conflicte. Potser alguna cosa es podia haver fet diferent, però en aquells moments teníem el camí marcat, i havíem i volíem avançar democràticament.

Tenien clara la situació en què ens trobàvem i amb algunes de les eurodiputades (Lynn Boylan, Martina Anderson) hi va haver molta empatia perquè també havien hagut de passar un temps a la presó per defensar llibertats. Es van comprometre a explicar la situació de Catalunya i a denunciar al Parlament Europeu la manca de llibertat col·lectiva.

Primer de manera trista, era la primera vegada que passava una Diada sola i en una cel·la. Vaig decidir escriure una carta a cada empresonat i així em vaig sentir acompanyada. Vaig seguir tota la manifestació per TV3 i després totes les informacions. Si hi ha quelcom que tens aquí és temps. Vaig acabar el dia sentint orgull de país.

Les informacions polítiques i socials les segueixo pels mitjans de comunicació, televisió, ràdio –tothom pot tenir-ne a la cel·la; de fet, les internes diuen que la televisió és la meitat de la condemna– i per la premsa escrita. També per les cartes i les visites institucionals. El que em manca és poder debatre i tenir acarament d’opinions.

Sí, m’arriben les informacions i faig aportacions si em cal. De vegades discrepo d’alguna idea i d’altres hi dono suport. Crec que ERC té una actitud pragmàtica, no ha posat el fre de mà sinó que ha definit la situació actual i ara tenim més criteris per valorar les decisions. Sabem quines són les nostres debilitats i les fortaleses després de l’embat a què ens va portar el PP. Crec que és important avançar amb peu ferm i ser conseqüents amb l’1-O, el 3-O i el 21-D.

L’Oriol Junqueras és una persona independentista de ferma convicció ara i abans. La idea d’acordar no és d’ara, hi ha sigut sempre. La dificultat és quan a l’altre costat de la taula diuen no a tot.

Em va agradar, vaig estar d’acord en tot menys a dir que no acatarem les sentències. Doncs, per què acatem ara la presó preventiva que és una indignitat? Crec, en tot cas, que el que hauríem de dir és que no ens conformarem ni estarem d’acord amb sentències condemnatòries. Pensem que som innocents del que ens acusava el jutge d’instrucció. Veurem ara l’escrit d’acusació individual que encara no tenim. Caldrà sintonitzar majoria parlamentària, govern i ciutadania per defensar els drets i llibertats.

Pot ser una tardor o un hivern calent. Dependrà del temps judicial i de l’empenta i la força de molta gent i de la valentia que tinguem.

De moment, els canvis que hi ha hagut són gestos: Seure en una taula i aquests gestos hi són tant del govern català com de l’espanyol. Hem de veure en què es concreten i en relació amb els nostres processos veurem què ens demana l’advocacia de l’Estat, que depèn directament d’ell.

Hi penso cada dia. D’aquest judici depèn el meu futur personal, familiar però també la situació política i social de Catalunya. Crec que l’hem d’encarar amb confiança en les nostres conviccions, en les nostres accions i demostrant al món el que es va fer i sobretot el perquè. Jo sempre he dit que no vull ser heroïna ni semblar-me a líders com Mandela o Victoria Ingabire –la líder opositora ruandesa, per cert, en llibertat des d’aquest 15 de setembre–. El que vull és anar a casa meva amb llibertat, dignitat i el cap ben alt.

L’hem d’afrontar amb dignitat, defensant i obrint els ulls al món del que vam fer, el perquè i com ho vam fer. Estic convençuda de la meva innocència més enllà d’una possible acusació de desobediència. De res més. El dret penal és individual.

Tinc una sensació de ràbia que he intentat convertir en fermesa per defensar de manera jurídica i política els arguments. Crec que es creuen un relat que han inventat i que no concorda ni amb el que diu la jurisdicció europea ni amb la realitat que va passar.

Les confiances he après a reservar-me-les; mantinc esperança, més que confiança. De tot ens n’assabentem per mitjans de comunicació abans que pels propis advocats defensors. Cosa inaudita, en un estat de dret. Vaig conèixer per televisió l’alliberament de la presó d’Alcalá-Meco el dilluns al matí el mes de desembre, i el meu segon empresonament me’l va comunicar el meu fill per Whatsapp, que ho havia llegit a premsa digital, abans que m’ho confirmés el jutge quan entrava al Suprem. Això és normal? La rebel·lió i la sedició no són reals. No hi va haver actes per part nostra de rebel·lió ni de sedició.

Hi ha dies que em veig en llibertat a casa meva i altres que em continuo veient en aquesta cel·la 25 del Puig de les Basses. A la presó depens molt del inputs que t’arriben de l’exterior. Què voldria? Estar en llibertat, gaudint de la relació amb el meu company, la meva família i la meva gent i fent plans de futurs immediats de viatges, de gaudi i de treball.