Francesc Boix, els ulls de la humanitat

Si això és un home, Primo Levi explica la seva experiència a Auschwitz i demana als lectors:

“Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor,

quan sigueu a casa o aneu pel carrer,

quan us fiqueu al llit o us lleveu;

repetiu-les als vostres infants.”

La història de tantes persones que van suportar els horrors dels camps nazis no pot quedar silenciada. No podia quedar-hi quan eren fets recents ni pot quedar-hi ara quan ja ens en separen dècades, i quan cada vegada tenim menys testimonis directes de l’horror de l’Holocaust i de la barbàrie del III Reich.

Els supervivents dels camps han fet la seva part: ens van relatar les atrocitats viscudes, van denunciar-ne els responsables i van implicar-se per combatre el feixisme i per evitar que mai més revisqués.

Dins del col·lectiu de supervivents, però, algunes figures destaquen per la seva contribució única. Francesc Boix n’és una. La seva trajectòria vital és semblant a la d’altres milers de compatriotes: ideològicament compromès, va viure la Guerra Civil. Del seu Poble-sec fins a Saragossa i Terol, després a l’Ebre i d’allí al Segre, fins a Vilanova de Meià. Va seguir la vida dels soldats a la rereguarda i també la dels líders del partit comunista i l’exèrcit republicà, com ara Jaume Girabau, Teresa Pàmies, Nicanor Felipe o els germans Joaquim i Gregorio López Raimundo. Després, l’exili, allà una nova guerra l’esperava i com a presoner va ser traslladat a Mauthausen.

Però dins del camp va tenir ocasió de fer una contribució cabdal: salvar algunes fotografies que permetrien documentar què havia ocorregut a dins. Aquesta operació de rescat de la memòria va ser col·lectiva, juntament amb altres presoners, especialment amb el tortosí Antoni Garcia amb qui van resguardar-les; també amb Jacinto Cortés, Jesús Grau i José Alcubierre per treure-les, i amb l’austríaca Anna Pointner, que va conservar les fotos amagades fora del camp.

Aquesta actitud ens permet saber algunes coses de Francesc Boix. Sabem que no va perdre l’esperança que l’infern dels camps acabaria i que caldria explicar-ho. Sabem que va mantenir intacta la sensibilitat per saber què era significatiu i què era important conservar per al futur. Sabem, per tant, que va preservar íntegra la seva humanitat, malgrat que l’entorn concentracionari l’hauria poguda mutilar.

Boix representa, doncs, els ulls de la humanitat dins del camp de Mauthausen. Sense la seva valentia molts horrors potser no tindrien rostre, moltes veritats podrien ser posades en qüestió i molts culpables mai no haurien estat identificats. El protagonisme que van tenir les instantànies i el seu testimoni durant els judicis de Nuremberg i de Dachau ho demostra.

Els supervivents van fer la seva part. Ara ens toca a nosaltres, en condicions infinitament més fàcils, no fallar i fer la nostra. A nosaltres, avui, ens toca mantenir viva la memòria, divulgar-la, recordar totes les víctimes i, sobretot, reaccionar davant qualsevol indici de ressorgiment del feixisme, del nazisme, o de qualsevol de les seves variants.

És en aquest sentit que homenatjar Boix i el que representa ha de ser entès com un deure. Així ho entenen a França, on l’any passat les seves restes es van traslladar al cementiri de Père Lachaise, on es va donar una sepultura d’honor a un protagonista d’excepció de la història. Vaig tenir l’honor de representar-hi el govern de Catalunya, retre-li honors i fer present que el seu país el recorda, el valora i en vol difondre el llegat. Igual que a Alemanya, on vam recordar-lo amb una placa commemorativa del govern al mur del camp de Mauthausen dedicada a la memòria de totes les persones deportades als camps nazis.

Aquest cap de setmana s’ha estrenat El fotògraf de Mauthausen, una pel·lícula sobre la vida de Boix al camp de concentració, en el qual hi va haver internats 7.500 republicans espanyols, dels quals, no ho oblidem, 5.500 hi van morir, com per exemple el conseller de la Generalitat Josep Miret; un projecte tan admirable com necessari, que ajuda a rescabalar la figura de Boix i aquest deute col·lectiu contra el silenci davant l’horror. És una tasca que resulta tan necessària avui perquè recordem la història, però sobretot perquè sapiguem aturar els discursos de l’odi i de la por, i així poder escriure noves pàgines amb horitzons col·lectius que desterrin la discriminació i les violències.