Cadascú a la seva

Ha passat el primer aniversari de la declaració unilateral d’independència. Ara vindran els aniversaris mes tristos. L’aniversari de fa un any. Quan uns membres del govern entraven a la presó i uns altres agafaven el camí de l’exili. Aquells dies el procés va acabar malament. N’han parlat molts testimonis que van viure aquells fets en primera persona, a banda dels periodistes que vam explicar els fets i que són els que van a parar a les hemeroteques. Per molt bona voluntat que hi hagi d’explicar els fets tal com van anar serà difícil treure l’aigua clara de detalls que només podran explicar els llavors president Puigdemont i vicepresident Junqueras. Que difícil serà, i que interessant fora, ajuntar-los en una mateixa taula perquè expliquessin en primera persona per què l’un va marxar i l’altre es va quedar. Aquest fet i d’altres estan marcant el tarannà dels membres del partit que representen. Heus aquí que, després de diversos daltabaixos, encara no han fet la pau. Així s’està veient en les proclames de la Crida Nacional per la República a la unitat independentista i a superar les dinàmiques partidistes que no han prosperat com s’esperava. Tan sols militants i quadres del PDeCAT s’han unit al nou projecte polític de Puigdemont, a banda d’un petit grup que en moments determinats havia militat a ERC, un projecte que va començar a caminar dissabte amb un acte multitudinari a Manresa amb la intenció d’unir forces amb vista a les pròximes municipals, europees i catalanes. L’espai no va aconseguir que ERC s’hi unís. Com tampoc, si ERC haguera creat el seu espai d’unió, s’hi hauria adherit ni el PDeCAT ni JxCat. Tot plegat acabarà que els partits independentistes es presentaran amb les seves pròpies candidatures i deixaran la unitat per a possibles pactes postelectorals.