“La unitat estratègica és a prop com mai”

En tot cas no va tenir el resultat que esperàvem, és una evidència.Els matrimonis han de ser amb lliure consentiment, quan és tan forçat, encara que després les dues parts s’hi mirin de posar bé, sempre queda un cert regust agredolç, perquè la manera com es va precipitar no va ser la més elegant. Allò va dur una gran controvèrsia. Artur Mas va forçar una fórmula electoral amb ell com a líder contra l’opinió d’ERC, i la manera com va fer-ho va ser molt desagradable, amb una bronca descomunal. S’hi va arribar no a partir d’una cerimònia de festeig, sinó molt agra. Al final Junqueras s’hi avindria, i a partir d’aquell dia vam treballar com a lleons perquè anés bé, però aquestes coses deixen petja.

Sí, tornem a tenir episodis que s’hi assemblen molt pel que fa a la gestació. Amb JxSí hi va haver moments per tot: vaig estar al comitè de campanya, l’òrgan més important, i sé què va passar, virtuts i misèries. Ho vam intentar fer el millor possible i vam obtenir el 39,5%, lluny del vot esclatant que havia de justificar-ho. ‘Ho petarem, això arrasarà’, deien. Doncs no va passar.

Jo parlo d’una part del govern. És obvi que hi ha un moment que només Puigdemont i Rull hi estan a favor, a part dels consellers d’ERC. La resta pensa que hem d’anar a eleccions plebiscitàries, no ho veuen clar. I no es pot pretendre jugar la final de la Champions amb la meitat de l’equip que no volia posar la cama per por que li trenquessin, perquè llavors ja es parlava de perseguir el patrimoni.

El PDeCAT, més que Puigdemont, exigien un o dos caps per compensar, i hi va haver un rosari de noms: Serret, Bassa... Al final vam arribar a un acord de cavallers per no fer sang amb el canvi. Es va presentar conjuntament i ningú va fer cap retret.

Va ser implícit. Estàvem a prop de l’1-O i havíem d’acceptar que ningú va entrar al govern sabent que faríem un referèndum. Entren amb un full de ruta i l’1-O és sobrevingut, i per tant era legítim que si no ho veien clar ho deixessin estar, i entressin unes altres persones. Això va ser determinant, perquè la incorporació de Quim Forn i Jordi Turull en llocs molt rellevants aquells dos mesos va ser importantíssima. Tot i que algun no va plegar, com Santi Vila, que mai es va quadrar, sempre va defensar les plebiscitàries. Mas també les va defensar en públic, però va acabar donant suport a la crisi de govern.

Ho vam intentar. Com a mínim el resultat de la seva relació va ser bona, perquè junts fan el referèndum. Potser a empentes i rodolons, a vegades mirant-se de reüll i altres sincerament a totes, però són els principals responsables del més important que passa en aquest país en els últims 40 anys. Es va fer perquè hi van anar tots dos. I molta més gent va ajudar, és clar, i s’hi ha deixat la pell: la Marta Rovira és una persona molt determinant, els Jordis no estan a la presó perquè sí, Forn va tenir un paper estel·lar amb una de les patates més calentes, amb tots els dubtes constants que pesaven sobre els Mossos. És la primera vegada, i això no es diu, que els damnificats no són la infanteria, són els generals. La gent que està pagant el preu més alt és la que ho va tirar endavant. Jo sóc aquí i ell és a la presó.

Tenim contactes als Mossos i se’ns informa que allò ha estat un dels detonants, sí... Hi ha unes topades perquè ens estaven vigilant, i el nostre servei de seguretat ens informa que el que passava era molt estrany, teníem la policia al damunt. Recordo aquella nit comentant-ho amb el Muto (assessor personal de Junqueras) que dèiem “vigilem demà tots perquè hi ha molta policia aquí, ja ha passat dues vegades”...

Primer de tot havia de ser un referèndum inqüestionable, que pogués presentar un mandat democràtic al món i tingués una bona participació, però per molts motius no va superar el 50%. Amb tot el que va passar va ser gegantina, però esperem que la propera vegada puguem parlar de xifres més contundents. El 43% és una mica coix.

Tothom reconeix, fins i tot la CUP en els documents interns, que hem d’aconseguir un referèndum amb una participació més significativa i sobretot un reconeixement de les instàncies europees. I hem d’aspirar a fer-ho de manera pactada, sempre ha estat la voluntat, però si no ningú ha dit que ens quedem de braços plegats. Si vam fer l’1-O sense acordar-ho va ser perquè l’altra part no va voler.

Honestament, té moments que dubta quina és la millor solució. Hi vaig ser molt a prop aquells dies, recordo haver organitzat reunions amb persones molt significatives de la societat civil i del món econòmic i periodístic, tots per cert a favor de l’1-O, i no veien clar cap on anàvem. I ell va tenir moments que creia que no teníem més remei que seguir endavant i assumir la incertesa de què podia passar, i altres en què no ho veia tan clar.

Sí, ara no seria honest dir que ell tenia clar cap on s’havia d’anar. Tenia dubtes seriosos.

La Marta era més vehement.

Quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador. Jo participava en òrgans de decisió i podia expressar la meva opinió a la gent que prenia decisions. I a mi em semblava que el més interessant era fer una declaració si més no com es va fer, seguida simultàniament per una convocatòria electoral. Algú em va dir que no ens les deixarien fer les eleccions, però jo les defensava perquè veia que el resultat del 2015 no era prou clar, i volia avalar-lo amb una convocatòria on participés el gruix de la gent. I si el govern espanyol em negava fer eleccions, tenia una altra opció molt poderosa, tornar a defensar les urnes davant els que no ens les haurien deixat posar. Tornàvem a tenir la iniciativa política, i situàvem l’embat en clau democràtica, que és la guanyadora.

Era una de les opcions que sospesava, però a moments s’inclinava per altres opcions, com la mobilització permanent al carrer, que al final van quedar en res. Hi va haver un període que es va fer etern a l’octubre en què vam confiar a cegues en la mediació, i tot i que hi va haver molts contactes no es va produir mai, perquè una de les parts no la volia. Va ser un intent infructuós.

No, pel que han explicat els actors de la pel·lícula a qui es van encarregar gestions per al president, se li hauria de fer a ell la pregunta.

Sí, aquí tothom intenta de bona fe resoldre l’octubre amb una solució que fos raonable. Si no ens en sortim és perquè ens trobem davant un estat que el 3-O entronitza l’‘a por ellos reial’ i ens vol fer la pell. Ens abracem a una possibilitat de mediació que pensem que es pot produir, però no es concreta mai.

Sí, raonablement càndids. No era fàcil gestionar aquell moment, però de tot se n’aprèn a la vida. I hauríem d’aprendre l’enorme gesta que va aconseguir fer aquest país, i també el que hem de fer millor la propera vegada per sortir-nos-en, perquè no pensem renunciar a res.

Donar pistes seria donar idees a jutges i fiscals que no ens estimen gaire. Però vam construir una hisenda amb capacitat per recaptar-ho tot, que no vam arribar a executar. No vam cometre cap delicte. Potser sí que vam ser ingenus quan hi havia el debat de si s’hauria d’ingressar en una o altra hisenda, perquè aquí l’Estat simplement inutilitzava la teva i no hi havia debat. Igual que quan dèiem que teníem uns recursos propis que ens permetrien pagar nòmines durant tres mesos, encara que ens tallessin totes les fonts de finançament. Aquests diners no els tenies tu sinó el banc, i si el banc decideix que no et paga res si el govern espanyol no l’autoritza, ja poden ser teus els diners, que si no els tens malament... Va ser ingenuïtat de creure que l’Estat no travessaria determinades línies. És una de les coses que haurem d’aprendre: que aquest Estat està disposat a tot, a això i a molt més com es va demostrar l’1-O.

I tant! Això es va dir de viva veu al final d’una de les reunions en què hi havia tothom, abans d’anar a la DUI. Allà es va traslladar claríssimament que l’Estat anava a totes, i el president ho ha corroborat més d’una vegada. Arriba a diverses persones. I tothom es va creure que això anava així.

És evident que es fa una DUI però que no s’implementa, no hi va haver cap acte jurídic. Va ser una declaració que ens van empènyer a fer, i que segurament una part del país necessitava, encara que tingués un caràcter estrictament simbòlic.

Al final les estratègies són complementàries, i si tu has pogut defensar a Europa que hi ha hagut un abús de poder de l’Estat és perquè té unes persones tancades per aquest motiu, i veu clar que si ells tornaven anaven a la presó immediatament. De la mateixa manera que les actuacions judicials han servit per qüestionar el procés judicial contra els presos, una part de les defenses han fet servir les resolucions europees. Formular opinions amb aquesta lleugeresa no ajuda en res, dir que es van entregar és molt injust. Van dir que tothom respectaria què faria cadascú, igual que es va acordar que dilluns s’aniria a les conselleries, en un dinar diumenge en què hi havia la Marta o el Raül Romeva, entre altres.

Aquell dilluns tothom estava consternat, al matí els diputats de JxSí estaven destrossats, desconcertats. Per això l’Oriol va anar a TV3 a explicar-se... Ell tampoc en va fer cap valoració, estava fotut pel context general. De sobte havíem passat del somni del 3-O a aplicar-nos el 155 sense resistència, ens havien convocat unes eleccions, tothom havia desaparegut, la gent no era al carrer... La tensió era bestial, les advertències i rumors sobre possibles detencions eren constants, de fet tot l’octubre i fins i tot al setembre ja passava això. Que tu hi donis veracitat o no és una decisió personal, però és evident que hi havia el temor perquè s’estava filtrant que vindrien a detenir la gent. Això també precipita el canvi de parer, i això s’ha d’entendre i acceptar. I s’ha de veure el resultat: que hi ha uns presos i uns exiliats que s’ajuden a defensar-se amb arguments més poderosos.

Perquè hi van altres persones d’ERC. Ell es queda al Baix Llobregat, i estava en contacte, amb un sistema que havíem ideat, amb gent de la direcció d’Esquerra, està informat a través d’algunes persones que sabien com s’hi podia contactar. Quan torna dilluns em diu que ha reflexionat molt i que ja té clar què ha de fer i com seguir.

En aquell moment hi ha un debat molt breu, i a tothom li va semblar bé que anessin a declarar. Però després també es va dir molt clar que s’havia de respectar el que fes cadascú.

A mi no és l’expressió que més m’agrada. També podem dir que hem d’apel·lar a la majoria política i social del 3-O, perquè és la manera d’obrir les fronteres més enllà de l’independentisme i reconèixer que per sí sol no és suficient. Som molts, més que mai, però no prou. Per fer el canvi que ens proposem amb mig país, la UE i l’Estat ferotgement en contra ho tenim magre, i per tant hem de ser més. Hem decidit que serà un procés estrictament democràtic i que no hi haurà mai violència, així que no hi ha més opció.

Agafa el programa electoral d’ERC per al 21-D i ja és molt clar. Vam tenir dies per meditar-ho fins a la campanya, i és la lliçó que extraiem de tot el que havia passat. Que si volem guanyar haurem de fer-ho d’una altra manera, inapel·lable. La CUP també ho diu en els seus documents interns, torna a la pantalla del referèndum... I qui va dir que amb el 47,8% no havíem guanyat va ser Antonio Baños. I és el mateix resultat del 21-D.

L’últim dia teníem un tracking que ja ens deia que podíem no guanyar a les quatre demarcacions, i que malgrat que podíem passar igualment al davant ja ens apuntava que a Barcelona i Tarragona guanyaria Cs i a Girona i Lleida JxCat.

Hi va haver un vot urbà, amb un avenç com no havíem aconseguit mai, però a les zones amb més vot independentista, la nostra Guipúscoa, la proposta més agosarada del president Puigdemont va tenir més recorregut.

Faríem una campanya encara més clara sobre què estem plantejant, tot i que Joan Tardà s’ha endut quantitat de crítiques.

No, el Joan té molta personalitat i caràcter, i tira. I és evident que ha desbrossat el camí per molts, perquè el que diu és el que acaba dient tothom, des de la CUP fins als mateixos plantejaments de Puigdemont. Estic convençut que la unitat estratègica és més a prop ara que mai, perquè és evident que per decantació, perquè no n’hi ha cap altra, estem arribant tots a la mateixa conclusió.

Primer ho fa la separació, la distància amb un a la presó i l’altre a Brussel·les, amb un canvi de vida molt notable, que no afavoria cap trobada. Són ells i les seves condicions. Si haguessin estat aquí...

Posar-se al telèfon no és tan fàcil, a l’Oriol no l’haguessin deixat trucar a Brussel·les, tot i que és cert que es podria buscar una metodologia per fer-ho... La situació personal de tots dos ha estat un problema greu. També hi ha un cert refredament perquè la contesa electoral del 21-D accentua el posar en valor una opció en detriment de l’altra. De Junqueras es van dir coses horroroses (potser de Puigdemont també, però jo no les he vistes tant), i les pateixes. Per favor, que li estan demanant 25 anys! I per una persona de 50 és gairebé cadena perpètua. Aquí tothom ha pagat un preu.

Ho intentem almenys, molts tenim la voluntat que, tot i que la represa de contactes entre ells és molt superficial encara, hi hagi una relació més fluïda que permeti algun tipus d’acord estratègic. Hi ha la convicció que cal tornar a plantejar un projecte que sigui àmpliament compartit, si pot ser, per la majoria política i social del 80%. Ha de transcendir a ells dos, ha de poder ser vist amb simpatia i complicitat pel públic del 3-O, la massa crítica més important que s’ha mobilitzat mai al país.

Crec que sí. Han convidat Dante Fachín a participar al procés constituent, algú que no és independentista oi? I si es decideix que en l’àmbit sanitari o en un altre de l’estat del benestar volem una confederació transfronterera perquè funcioni millor? En el moment que admets no independentistes a una ponència estàs admetent que facin propostes. Jo sempre defensaré la República catalana, però he d’entendre que hi haurà gent que no ho veu exactament així.

Va ser més semàntic que una altra cosa. La unilateralitat, i aquí tots ens podem posar d’acord, té molt sentit si ets el 80%: pots tirar milles i que facin el que vulguin, fins i tot aquesta Europa tan complexa. Amb el 60% costa més, però si tens el 47,5% ho tenim complicat... Com més força tinguem més unilaterals podrem ser, i com menys, menys. És obvi. Com a escenari de futur a què no renunciem si acumulem l’energia suficient, la unilateralitat em sembla raonable, però la premissa és aquesta.

Sí, ho estan dient al Joan Tardà, una de les persones que més ha fet per la independència, i que ha obert un camí pel qual ara ha transitat tothom... Si en el país que volen construir no hi cap ell més val que ho deixem córrer, estem parlant d’una minoria sorollosa que no va enlloc. Si entre els independentistes ja segmentes, perquè en vols eliminar uns quants perquè som uns botiflers, de quina majoria estàs parlant? A quin percentatge del país representen aquests?