“Qui m’atribuïa tots els mals ara deu estar recalculant”

A mi m’hauria agradat que fos menys llarg, però no ha estat tot a les meves mans. Primer, es va haver d’escollir qui seria el meu relleu i vam haver de posar d’acord diverses parts. Un cop vam saber que teníem llum verd perquè fos en Jordi [Masquef], admeto que vaig ser jo qui va voler tancar carpetes.

Sí, però les escombraries…

De recursos, te’n poden posar molts…

Aquí no hi ha contenciós encara...

Sí, és clar. Però com a mínim que hi hagués la proposta d’adjudicació. Aquest recurs és un intent a la desesperada de les dues empreses que estan prestant el servei (FCC i GBI) perquè no se’ls acabi. Em sap greu quan es parla d’irregularitat. No n’hi ha cap, d’irregularitat! La concessió s’acabava el 2 d’octubre del 2016 i ja fa més de dos anys que estan en una pròrroga de servei, una pròrroga que, per llei, no podia ser. Van fent coses perquè no se’ls acabi.

Si hagués pogut decidir, hauria plegat la setmana següent de fer-me secretària general. La meva consellera era alcaldessa d’Igualada i l’endemà va plegar, i Santi Vila va fer el ple una setmana després de ser nomenat conseller. Darrere meu hi ha un partit, un context d’eleccions municipals i una necessitat de tenir un relleu amb futur per al nostre partit.

Hi estic d’acord. Entenc que ho diguin els ciutadans, però que ho digui l’oposició ho trobo molt deshonest, perquè quan ho fan els seus partits els sembla bé. Dos exemples: ERC a Alcanar, al Montsià; el relleu és el tercer, no el segon. Lleida, el PSC; plega Àngel Ros, dos mesos amb primàries i discussions entre el primer tinent d’alcalde i el segon. I qui és l’alcalde? El segon. Són dinàmiques de partit. Es criminalitza el PDeCAT, amb la sorna “dels convergents” i és normal quan ho fan ells. Els partits volen la continuïtat del seu projecte i això ho representen unes persones i no unes altres.

Ell va veure que no tenia suports al govern. Se li va fer veure: “Digues amb què comptes i amb qui comptes”, li vam dir. Certs pactes no els podíem admetre. Se li va donar via lliure, va fer recompte i va tornar a entrar. Li agraeixo el gest. Queda una sospita, i amb el temps es veurà que no se li va oferir res.

Era més partidària de plegar que d’aspirar a la reelecció. Pensava a tornar-me a dedicar a la meva feina de secretària de consistori. Al juny tenia seriosos dubtes sobre la possibilitat de tornar-me a presentar a les eleccions.

Sí, tant per a mi com per a en Jordi Masquef, i la veritat és que eren bones.

El primer de la fila és l’objectiu a abatre, però s’han passat amb mi. Va arribar a un nivell de desqualificació personal intolerable. Per què tanta mala energia? En aquesta ciutat, ara mateix, es barregen molts interessos. El maig de l’any vinent es compliran 12 anys de govern de CiU i hi ha un sector que té moltes ganes de canvi i necessita interpretar com un final de cicle. Nosaltres creiem que encara hi ha projecte. He estat el boc expiatori i s’han acarnissat amb mi.

Això és mentida. Quan Santi Vila va marxar, es va dedicar a la seva feina. Al contrari. M’hauria anat bé que m’expliqués què em deixava. Em vaig espavilar sola. Vaig aguantar aquesta cantarella primer, i després, que anessin contra mi. Els que m’atribuïen tots els mals ara deuen estar recalculant.

Soc tossuda, sí. Desagradable? Depèn per a qui... N’hi ha molts que diuen que no. No suporto la hipocresia i dic les coses clares i no vaig amb segones intencions. Com més es va amb segones, més directa soc. Si creiem que el món de la política és aparença i doble moral, jo no hi tinc res a fer.

Sí. Jo soc una experta en gestió local que, per inquietud, vaig una mica més enllà del perfil tècnic. Als ajuntaments en què he treballat, he tingut sempre un perfil més de gerència. Aquesta peculiaritat meva em va ajudar a fer el salt a la política. Vaig entomar l’encàrrec i em vaig posar a remar sense haver tingut una base política ideològica.

Des del setembre del 2016 que hi havia curtcircuits, molta pressió i mal ambient entre nosaltres. Hi havia molta intoxicació. Ja hi havia qui maquinava un trencament. A l’octubre, tocava preparar pressupostos. Ho enviaves i responien: “Volem això, això i això.” Jo els contestava que calia ajustar-nos i em responien: “Vull això i això per a les meves àrees i fes-t’ho com vulguis per trobar els calés.” Però jo havia de donar la cara per tots. Buscava suport i trobava exigències. Pere Casellas governava des del seu despatx d’advocats. Tenia la seva cap de gabinet, una gerent. I ell, al despatx. I només passava per l’alcaldia per exigir.

Vaig pensar que el pacte s’havia fet massa ràpid amb els socialistes. Pere Casellas fa 17 anys que està a l’Ajuntament i sap calcular els moments. Sap quan tornar a entrar el seu producte. Un altre pacte? ERC no hi va ajudar. Albert Testart em va dir obertament en la primera conversa que havia vingut a ser alternativa meva i no a governar amb mi. Si ERC s’hi hagués posat més bé, no hauria pactat amb el PSC.

És veritat que hi ha brutícia i que hi ha incivisme. Tenim una ciutat on, com a conseqüència del canvi social que s’ha produït en els últims anys, hi ha unes pràctiques incíviques visibles i acompanyades d’un molt deficient servei de neteja diària i de recollida d’escombraries. El detonant del trencament del pacte van ser les escombraries. El mateix soci de govern, en una comissió informativa, va votar en contra d’anar a concurs. Això va passar dilluns, i dissabte vaig trencar el pacte. S’hauria pogut convocar el concurs d’escombraries el gener del 2017 i ara faria un any que estaria el servei canviat. S’ajunta l’incivisme amb un servei deficient.

S’ha volgut fer mal al govern amb una adjectivació lligada a connotacions negatives que han fet molt de mal a la ciutat. Passi el que passi, costarà molt canviar aquestes etiquetes, perquè se n’ha fet un gra massa, començant pels polítics de l’oposició asseguts en el ple. Per atacar el govern, s’ha malmès la imatge de ciutat.

Sí. Però la situació de fragmentació política del ple ara és molt inoportuna per arribar a un acord amb el POUM. El document que arribi a l’aprovació inicial ha d’estar discutit i acordat políticament. En el context en què estem en els últims dos anys, si no hem estat capaços d’arribar a un acord per fer un aparcament en un camp de futbol, com podem ser capaços de definir les línies mestres d’un POUM que ha de regir la ciutat 30 anys? El maig de l’any vinent, aquesta ciutat necessita una força potent que governi, perquè amb aquesta fragmentació... Quant ha durat la suposada unitat d’un bloc per fer un govern alternatiu d’esquerres? Això és el que passarà si no hi ha una força majoritària que sigui el catalitzador de, com a molt, un parell de partits més. Hi ha d’haver un partit que assoleixi els vuit o nou regidors; si no, Figueres està condemnada a funcionar per inèrcia.

L’urbanisme hi fa molt, tenint en compte que no és sols l’ordenació de metres quadrats edificables. És economia, disposició d’equipaments... Quan dic que aquesta ciutat intenta assentar-se damunt una ciutat que és conseqüència d’una mala planificació als noranta, és perquè, justament per la meva experiència com a secretària d’ajuntament, conec altres realitats. Els noranta van ser els anys de planificació de les ciutats, com els vuitanta van ser els de provisió de serveis corrents, perquè partíem del no-res. Als noranta s’havia de planificar què volíem ser quan fóssim grans, i Figueres, com que venia d’una molt bona situació als seixanta i als setanta, es va adormir, perquè en aquell moment ja érem una ciutat molt potent.

Sí. Les ciutats llavors van pensar què volien ser, i en aquell moment unes es van situar com a industrials perquè estaven ben comunicades; d’altres, a l’entorn de les universitats, o van exercir una capitalitat comarcal forta. Però totes van decidir. I Figueres no ho va fer. Figueres no va decidir als noranta de què havíem de viure en un futur, i pensàvem que viuríem només del comerç i d’aquells turistes que havien vingut als seixanta i als setanta. Figueres ha crescut amb 15.000 habitants més sobre bases productives antigues. Que són més de 15.000, perquè n’hi ha 10.000 que van marxar a viure als voltants de Figueres; per tant, som uns 25.000 més dels que eren aquí als anys noranta. De què es pensaven que viurien quan l’alcalde del moment volia arribar a una Figueres de 50.000 habitants?

Aquests estudis tenen molta raó. Es pot analitzar, però el que estan dient ho sabem tots. El problema és com podem aconseguir-ho. Si m’assegués amb Joan Armangué, veuríem de seguida que tots volem el mateix. Quan els partits polítics vaticinen el futur i es proclamen cadascun com l’únic capaç de transformar... Tots tenim els mateixos objectius, a diferència de la CUP, i faríem el mateix per arribar-hi. Per això sap greu tanta fragmentació, quan, en el fons, grates i la ciutat és la que és i no hi ha marge de maniobra. Tots voldríem més indústria, tots voldríem universitat, tots voldríem la capacitat econòmica de la classe mitjana de Figueres, tots voldríem més equipament i tots voldríem esponjament en determinats barris i un nivell formatiu més alt a la ciutat.

Fins al trencament del pacte, no m’ho havia plantejat. El febrer-març del 2017, sabia que no havia de plegar perquè no havia fet res que em donés motius per avergonyir-me. Tot i saber-ho, admeto que vaig arribar un parell de cops a casa i vaig dir-me: “Vols dir que val la pena aguantar això?” Però l’endemà ja m’havia passat. Vaig patir pels meus pares. La seva nena que es guanyava bé la vida ara sortia a totes les portades amb gent que li deia de tot. No ho entenien.

Sols feia un mes que era alcaldessa. El dia abans ja vaig haver de córrer cap a la Diputació, a Xaloc, perquè em va trucar i em va dir que tenien la Guàrdia Civil allà. Aquell 14 de febrer va ser d’un impacte fort. Però no havia acabat: el 15 van entrar a l’ajuntament per notificar la investigació a Manuel Toro. Li vaig retirar les competències.

Era una cosa per la qual ja ens havíem discutit com a regidors: el contracte de la recaptació de les multes de Figueres. Com a regidors, ja ens havíem discutit quan ell era responsable d’Hisenda i jo, de contractació. Santi Vila havia hagut de posar-hi pau. S’acabava el contracte amb GRS el setembre-octubre del 2012 i ell anava fent mans i mànigues per tornar-los a adjudicar el servei. I amb el gerent del moment, Lluís Valero, vèiem que valia un 40% menys si ho fèiem per delegació amb Xaloc. Per començar, no pagàvem IVA i, a més, era més barat. Jo li vaig dir que no ho veia clar i en Santi ho va fer delegar a Xaloc.

Em va impactar molt. A més, era en un poblet a Suïssa. A les sis de la matinada em sonava el mòbil. I cap aquí.

No havia vist aquesta violència tan a prop de mi. El barri de Sant Joan ens va fer patir molt.

El barri de Sant Joan és la manifestació més flagrant dels problemes de Figueres. De cultiu i de tràfic, no n’hi ha només al barri de Sant Joan. Ho sabem tots. Per una legislació més laxa en tema de cultiu i tràfic, tota la zona fronterera s’està convertint en l’hort de cultiu del sud de França, i el barri de Sant Joan n’és la manifestació més evident. És un barri on se senten còmodes, i d’aquí ve el problema de convivència. La comunitat gitana vivia abans de la ferralla i dels mercats, i no era un problema per a la ciutat.