Política

radar

Sobre el pedestal

Una de les obsessions de Macron, heretada de la majoria dels seus predecessors en la presidència francesa, és brillar amb llum pròpia en el firmament mundial. Des de la seva arribada al Palau de l’Elisi, ara fa un any i mig, ha buscat la complicitat de Merkel per tornar a introduir un copilot francès dins la cabina de comandament de la UE i dirigir plegats el rumb de la integració europea.

Macron vol enfortir una UE que va perdent pes en el context internacional amb propostes com ara la creació d’un exèrcit europeu o la reforma de l’eurozona per blindar l’economia de futures crisis. Convertir Europa en una potència –també política i militar– capaç de competir amb la Xina que conquereix mercats i la Rússia sempre amenaçadora de Putin.

La irrupció en escena de Trump, el gener del 2017, va brindar-li l’oportunitat d’ampliar el camp de les seves ambicions. Enfront d’un president nacionalista i aïllacionista que renuncia a liderar el món lliure, Macron s’ofereix a assumir aquest paper amb una apassionada defensa de l’ordre liberal internacional basat en el diàleg i la cooperació multilateral.

Fidel al seu estil –una inclinació extrema pels símbols i les posades en escena–, va aprofitar l’acte central del centenari de l’armistici, a l’Arc de Triomf de París, per presentar-se davant d’una setantena d’estadistes com el Napoleó del segle XXI, disposat a defensar el món globalitzat de les forces “nacionalistes” i “obscurantistes” que amenacen de retornar la humanitat a les tenebres del passat.

El problema, per Macron, és que l’ambició recolza en un pedestal inestable. El gegant té peus de fang. Els divuit mesos de mandat no li han servit per afermar el seu lideratge intern ni estrènyer la bretxa de la desigualtat que travessa França. El descontentament per les reformes de signe neoliberal, unit a una manera de fer a mig camí entre l’arrogància i la insensibilitat cap als qui no segueixen el ritme dels canvis, s’ha traduït en una caiguda en picat del nivell de popularitat presidencial, a cotes inferiors, fins i tot, a les dels seus immediats predecessors.

La insurrecció de les anomenades “armilles grogues” és l’última expressió de la indignació pel que es percep com un continuat menyspreu cap als més dèbils. El fet que l’alça del preu del carburant –la reivindicació originària de la protesta– afecti especialment el sector agrari i les classes suburbanes reforça la imatge d’un president desconnectat de les angoixes de la població perifèrica i que governa només per a les elits. És d’hora, encara, per calibrar l’impacte d’una mobilització popular tan atípica, nascuda a les xarxes socials i susceptible de ser manipulada per foscos interessos partidistes, que ha agafat Macron amb la guàrdia abaixada. De tant mirar a l’infinit, el president de la República no ha vist venir l’onada groga, una marea de colère que, en altres temps, hagués fet rodar caps coronats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia