la crònica
Més que un pin
Presents en el debat polític i en l’acció del govern continuador, però sobretot en el dia a dia de familiars i amics, els presos vivien una invisibilitat formal. A Oriol Junqueras se l’havia vist fent classes d’història a la presó d’Estremera en una gravació robada en què sortia Joaquim Forn redactant Escrits de presó i jugant a tennis amb el líder d’ERC. Del penal de Lledoners, en va sortir la fotografia única dels set homes, junts i somrients, vestits d’esport excepte Jordi Cuixart, amb camisa i jersei. De Carme Forcadell i de Dolors Bassa no hi havia ni una imatge, com si una inèrcia masclista volgués recordar que la invisibilització de la dona és permeable als barrots i s’adapta bé a la vida de la presó. Després d’espolsar-se el fred del matí a Soto del Real i a Alcalá-Meco, Junqueras, Forn, Forcadell, Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van arribar conduïts en vehicles de la Guàrdia Civil al Tribunal Suprem sense ser emmanillats. A peu i amb les seves pertinences, ho van poder fer Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, que la vigília es va retratar al tren llegint i ho va dur a Instagram: “Al TGV, cap al Suprem, m’acompanya Kant, com desitjo que faci als meus alumnes: «Una època no pot aliar-se i conjurar-se per deixar la següent en un estat en què sigui impossible estendre els seus coneixements, depurar-los d’errors...»”“Faltar un dia a l’escola i 1.400 km... Això és el que avui fan el Bernat i el Roger per poder veure el pare”, havia compartit a Twitter la dona de Josep Rull, Meritxell Lluís, a bord d’un altre TGV.
Quan, amb mitja hora de retard, es va obrir la vista de la causa especial 20.907/2017, el president del tribunal i de la sala segona del Suprem, el canari Manuel Marchena, va descobrir que davant seu, a la sala de plens, hi tenia nou homes i tres dones elegants que podria semblar que celebraven un consell de govern si no fos perquè no seien al voltant d’una taula rodona, sinó en quatre files de tres com si fossin en un minibús. El pas del xandall a la dignitat escènica de govern legítim s’havia simbolitzat amb el lluïment del pin de la Generalitat a la solapa de l’americana, i així ho van fer els consellers destituïts pel 155. Al darrere, el president Quim Torra; la consellera de Justícia, Ester Capella, i el conseller de Territori, Damià Calvet, seien en un banc preferent a la primera fila del públic. “Que Torra estigui entre el públic i no al banc dels acusats demostra que el cop d’estat segueix viu”, clamava a les portes del Suprem el líder de Vox, Santiago Abascal.
Marchena i la resta de magistrats, els fiscals i l’advocat acusador de Vox Javier Ortega descobrien tres dones i nou homes asseguts amb serenor, però que es permetien girar el cap al públic per somriure o picar l’ullet si hi veien un familiar o conegut. “Viurem la mateixa realitat en un mateix lloc, i això per a nosaltres és molt més del que hem tingut fins ara en aquests mesos de presó”, havia dit Diana Riba, parella de Romeva, sobre el pas de veure’s a través d’un vidre a viure el mateix, però sabent que la complicitat és tan llunyana com una mirada enrere.
A l’hora de dirimir les qüestions prèvies, obria el torn Andreu van den Eynde, advocat de Junqueras i Romeva. “Ni ho argumenti, té vostè el doble de temps...”, li va concedir Marchena per demostrar que la seva austeritat en l’acceptació de testimonis de la defensa incòmodes –com ara Carles Puigdemont i Ignacio Cosidó– no li impedeix regalar un temps que no és seu. “Cito una frase del codi samurai: «Joc net en la lluita.» Fins i tot en la guerra hi ha normes”, va dir desafiador Van den Eynde al tribunal. Ortega, exmilitar del cos d’operacions especials, va alçar el cap de sobte com qui comprèn per primera vegada el que li diuen. “Quan l’acusació agafa un diccionari, agafa sempre el diccionari militar. I ens diu: «Se ha devastado un coche.» Vas al mot devastar i significa: «Asolar y dejar yermos los terrenos del enemigo»”, va denunciar Van den Eynde, fart del llenguatge d’un Ortega que el 2016 va gosar batejar com a Operació Tarzan la seva missió de conquesta de Gibraltar per plantar-hi la rojigualda. Van den Eynde no va oblidar fer un prec a la fiscalia perquè no confongui l’exèrcit de l’aire de la Generalitat amb la papiroflèxia. “En el relat, no ens hi fiqui el llançament d’avions de paper!”, va clamar. I es va acomiadar advertint que el dia abans va llegir la Constitució i “tots els drets s’han vulnerat”. “És que fins i tot la llibertat de culte s’ha restringit! A Oriol Junqueras no el van deixar anar a missa!”, va exclamar. Ortega, amb el pin de Vox a la solapa, va mirar al cel com si volgués entendre si el Déu al qual resa ell podia ser el mateix que el Déu al qual resa Junqueras.
Si l’advocat Xavier Melero va ser fidel a si mateix amb un to de defensa tècnic –“és un judici penal, com el d’una estafa o una alcoholèmia, i el dret que s’aplica al ciutadà més desconegut és el que se’ls ha d’aplicar a ells”–, Jordi Pina agitava la sala de nou citant que vol Felip VI com a testimoni. “Que consti que jo no vull importunar Sa Majestat, valga’m Déu!”, va exclamar l’advocat de Sànchez, Turull i Rull. I Pina va obrar dos miracles consecutius: que Marchena fes cara de “va, potser m’ho penso, això del rei...”, i que Ortega demostrés que sap riure i que a vegades s’ho permet, sempre que el riure duri poc.
Amb el president del tribunal extremant la generositat amb els temps –“ai, si no fos televisat, que diferent seria tot...”, assenyalava un advocat–, els recessos es van fer necessaris. I el primer recés de Marchena obria una paradoxa de l’espai-temps: els acusats es van aixecar i es van girar sense dubtar per acostar-se a Torra i als familiars i amics amb una desinhibició pròpia d’homes i dones absolts. Torra, Capella i Calvet, a prop dels dos policies amb gorra de tela que vigilen les portes de la sala a banda i banda, observaven sense gosar fer el pas. “Que sí, que ens deixen [fer-ho]”, va dir Forn per trencar el gel, com si els del públic necessitessin l’autorització del conseller d’Interior que va gestionar els atemptats del 17 d’agost per creuar el cordó policial imaginari. Així va ser com Forn va abraçar Laura Masvidal; Jordi Turull es va acostar a Blanca Bragulat i les seves filles; Forcadell va petonejar Bernat Pegueroles; Cuixart va abraçar Txell Bonet, i Romeva es va atansar a Riba. Cap d’ells recordava ja l’hostilitat policial del matí a l’hora d’aturar els familiars en el primer control de seguretat per ser identificats.
Com si el vidre de les presons encara hi fos, es va generar un buit legal en què els policies no gestionaven les distàncies i ningú sabia com comportar-se. “No, no, avui no podem dinar amb vosaltres, ho sento, haurà de ser un altre dia...”, va etzibar Forn a Torra i la resta amb sornegueria, com si l’exconseller d’Interior tingués l’agenda plena i el cotxe oficial a la porta esperant-lo amb pressa. La realitat era que els policies del Suprem havien de dur els presos a un pis inferior a dinar sols un àpat que ahir i cada dia serà servit per Institucions Penitenciàries. El primer dia que recuperaven la visibilitat, però, els presos van poder provar a la sala que semblen un govern tot i seure al banc dels acusats i que la presó no els roba la ironia ni el somriure. I això és més que un pin a la solapa.