El sentit comú i la moral

Hi ha dos conceptes que en el món actual sembla que han perdut pistonada. Em refereixo al sentit comú i a la moral. Dos conceptes que, si fossin més usats quotidianament, ens estalviarien molts maldecaps, enfrontaments i, fins i tot, ens proporcionarien estalvi econòmic.

El diccionari diu que el sentit comú és la facultat atribuïda a la generalitat de les persones de discernir raonablement les coses. Si les coses, doncs, es discerneixen raonablement entre les persones, podem afirmar que resoldríem molts dels problemes que afloren constantment en els diferents nivells de les relacions humanes. Els jutjats perdrien feina. Cal convenir, però, que el sentit comú d'una persona pot diferir del d'una altra: no és precís i exacte. No tothom forçadament ha de coincidir en un mateix criteri per regular i jutjar les coses. Amb la moral passa el mateix. Per això s'haurien de fer les lleis i s'haurien de dictar les disposicions, tot i que no sempre ha estat així, no sempre és així. En el millor dels casos, en el de la plenitud de l'exercici democràtic, les lleis i les disposicions són usades pels qui tenen present en la seva conducta de vida el sentit comú i la moral i pels qui no els hi tenen. També pels pocavergonyes que tiren pel dret i espremen la legislació buscant camins i escletxes per a l'exclusiu benefici personal. Ja ho sabem prou, en dictadura, només uns quants s'hi troben bé. En democràcia, tota cuca viu. Sovint podem veure com fins i tot persones i col·lectius de dubtós esperit democràtic se n'emplenen la boca per imposar, mitjançant la falsedat programada, els seus interessos, per crear, si més no, opinió i percepció esbiaixada o falsa, la que a ells els convé. En les coses de la llengua, per exemple, quanta difamació i mentida s'aboca constantment per utilitzar, des de la immoralitat més pregona, majories desinformades que impedeixin aplicar el sentit comú. A vegades sembla que l'aplicació de les lleis, per més raonades que siguin, aparti el sentit comú i malauradament també una sòlida moral. És a dir, que davant d'un text legislatiu no es valori la seva bondat sinó la conveniència egocèntrica. Massa sovint es produeix un automatisme que no té en compte l'esperit i l'objecte de la llei. Feta la norma per facilitar la convivència, el que es prioritza és la norma i no la convivència.

En el camp de la política grossa es troben molt a faltar el sentit comú i la moral. Potser per això, la defecció de la societat, que amb aquesta actitud també perd sentit comú i relaxa la moral. Podem posar l'exemple que afecta alts representants de les dites comunitats autònomes de territoris germans en la llengua: el País Valencià i les Illes. Els símptomes de corrupció que van esclatant en membres actius i poderosos de determinats partits no haurien estat possibles amb una concepció moral de pedra picada de la política, ni l'exercici del sentit comú hauria fet possible negar, justificar, dissimular i permetre el fet fins que l'esclat de podridura fos tan evident com innegable. El més greu de tot no és el mal que els jutjats poden –o no– reparar. El més greu és que, amb l'exemple, una part important de la societat hagi entès que no tenir moral i perdre el sentit comú els pot proporcionar benefici individual. Vaja, que és possible. Per això, els escàndols d'aquesta mena, no necessàriament –ni molt menys– passen factura als grups polítics en què s'han originat. No tenir moral, perdre el sentit comú, esdevé exemple, conducta i sistema. I això és realment preocupant, el més greu de tot.