De la senyera a l’estelada

Com si el temps no hagués passat. El moviment independentista ha fet un llarg viatge d’anys, referèndums i manifestacions per tornar a la casella de sortida, allò que a Barcelona se’n diu rodar el món i tornar al Born. Els carrils centrals de la Gran Via es van tornar a omplir, ahir a la tarda, de milers i milers de manifestants que, com ja van fer fa tretze anys, el 18 de febrer del 2006, es van mobilitzar pel mateix recorregut urbà –de plaça Espanya a plaça Universitat– per reivindicar el dret a decidir de Catalunya.

La de l’any 2006 va ser una manifestació avant la lettre, el primer acte del sobiranisme reinventat en moviment de masses, una manifestació que van protagonitzar 125.000 persones, unes quantes menys que les 200.000 que, el desembre del 2007, van omplir la via Laietana per reclamar unes infraestructures dignes i una xifra irrisòria davant el milió i mig de persones que, el juliol del 2010, van dir prou rebentant el passeig de Gràcia per mostrar el seu rebuig a la sentència del Constitucional que es va ventilar l’Estatut d’autonomia.

L’última xifra comparable, abans d’aquestes grans mogudes de carrer, era la manifestació independentista que s’havia fet l’11 de setembre del 2005 i que havia aplegat els 6.000 irreductibles de cada any. La manifestació de l’any 2006 va ser la que va marcar el punt d’inflexió i es va convocar en ple debat sobre la reforma de l’Estatut i per exigir un text que estigués al nivell de les reivindicacions sobiranistes de la població. La va convocar una plataforma autoanomenada Pel dret a decidir i la capçalera va estar composada per actors i intel·lectuals, entre què destacava un tal Oriol Junqueras, aleshores molt popular per la seves lliçons d’història a través del programa En guàrdia de Catalunya Ràdio. Com encara passa avui en dia, els partits van mostrar-se dividits davant aquella convocatòria, que només va ser secundada, i també multitudinàriament participada, per l’Esquerra de Josep Lluís Carod Rovira i Joan Puigcercós. El paisatge de la manifestació va estar tenyit de vermell i groc, amb les quatre barres de la senyera; també hi havia estelades, però eren la minoria. Era un moment de reafirmar-se, encara, i el crit de guerra aleshores era aquell primitiu “Som una nació!” En llenguatge d’Oriol Junqueras, la massa encara no estava independentista.

En canvi, ahir, a la Gran Via, costava treball localitzar una senyera en el seu estat original; tot eren banderes amb el triangle, majoritàriament blau, i l’estrella. Estelades i, evidentment, peces de roba de color groc, llaços, xapes i tot tipus d’elements d’ornamentació per recordar l’existència dels presos polítics. Els mateixos presos també hi van ser presents, representats en infinitat de fotografies i cartells, com ara les imatges gegants d’Oriol Junqueras transportades per un grup de persones vestides amb dessuadores de color morat i la paraula free escrita en groc al pit. Eren el grup de suport de Sant Vicenç dels Horts al seu amic i company.

Ahir, de totes les persones amb qui aquest diari va parlar a peu de manifestòdrom només una, un home de Terrassa, creia recordar que sí, que havia assistit a la manifestació del 2006, tot i no tenir-ho gaire clar. De la resta, cap, ni una, cosa que només vol dir que el moviment independentista des d’aleshores ençà no ha parat de guanyar adeptes. I, a més a més, gent amb una fidelitat insubornable, perquè aleshores no hi eren, però ara no se’n perden cap, ni una. Aquest és el cas d’un home jove del servei d’ordre de la manifestació que ahir controlava que els cotxes no passessin pel carrer Vilamarí cap al lloc on hi havia concentrada la gent. “Des del 2010, no he fallat ni una vegada”, assegurava.

Amb més o menys reincidents, la d’ahir va tornar a ser una mobilització impressionant, amb el repertori habitual de crits independentistes i amb els turistes, que no hi havia fa 13 anys, fent fotos sorpresos. Hi va haver molta gent per tot el recorregut, i a partir del carrer Urgell fins a plaça Universitat, on hi havia instal·lat l’escenari, més que gent hi va haver gentada. Una vegada més, i no serà l’última. Dijous, dia de la vaga general, segur que no fallaran.