FRANCESC HOMS NOM
COORDINADOR DE LES DEFENSES DELS PRESOS DEL PDECAT CÀRREC
“S’ha fet evident que l’acusació de la fiscalia és una quimera”
“Per tenir una visió completa del que va passar, hauria estat un testimoni molt rellevant”
“A les acusacions els fallen les coses precisament quan se’ls contesta; aleshores entren en crisi”
Francesc Homs coneix bé el Tribunal Suprem i el pa que s’hi dona. Hi va ser jutjat l’any 2017 per la consulta del 9-N. Ara coordina les defenses dels presos del PDeCAT en el judici de l’1-O. Em cita al seu despatx a la Diagonal de Barcelona l’endemà de la declaració de Santi Vila i Jordi Sànchez.
Quina valoració fa de les dues primeres setmanes de judici?
Molt positiva. Si no fos perquè estan a la presó, judici endins hem estat més a prop d’un judici de faltes que d’una altra cosa. Els arguments de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat s’han vist molt pobres. I judici enfora s’ha vist declarar unes persones que no només ho han fet amb una gran dignitat, sinó amb uns arguments molt consistents, i això dona confiança a moltíssima gent a Catalunya. No només han constatat una injustícia, sinó que s’han defensat de manera molt digna i argumentada.
Què destacaria de la fase de qüestions prèvies?
Es fa evident la voluntat de donar la imatge que ofereixen totes les garanties, però la cortesia no ho és tot i no pot substituir el que és determinant. Durant tota la instrucció, hi ha hagut moltes situacions irregulars i no hauria costat considerar la pertinència d’alguns testimonis i proves documentals que el tribunal no ha volgut acceptar. Això debilita l’anàlisi sobre les garanties processals. Es podria haver estat més respectuós.
Quins testimonis o proves documentals s’haurien d’haver acceptat especialment?
Aquest és un judici polític. I, si es vol, un judici d’estat, perquè ells ho han plantejat així. I, per tant, el cap de l’Estat hauria d’haver declarat. Ja sé que hi ha una llei que li dona empara per no venir a declarar, però com a mínim el tribunal li ho hauria d’haver traslladat, perquè és una prerrogativa que té, no un impediment. I és evident que el cap de l’Estat del regne d’Espanya va intervenir en aquest afer a l’octubre. I no ho dic jo, ho diu la fiscalia en el seu relat acusatori. Per tenir una visió completa del que va passar, hauria estat un testimoni molt rellevant. Una altra contradicció d’aquest procediment és haver impedit declarar al president Puigdemont. El consideren un rebel, però en realitat és el Suprem el que va renunciar –des del punt de vista del dret, d’una manera sorprenent– a l’euroordre.
Marchena va ser molt contundent i taxatiu en aquest punt.
Els esglais acrediten una feblesa. Repeteixo que va ser Pablo Llarena qui va decidir unilateralment renunciar a l’euroordre, i això és una anomalia, una irregularitat. Que les parts en un procés judicial recorrin a aspectes tàctics per defensar la seva posició és legítim, però un tribunal no s’hauria de treure mai la bena dels ulls, no hauria de fer càbales. Ha d’aplicar el dret i prou. Llarena va renunciar a l’extradició del president Puigdemont per càlcul estratègic.
La jornada de dimecres passat es va allargar fins a quarts de deu de la nit. Pràcticament dotze hores. I l’endemà continuava l’interrogatori. És comprensible aquesta situació?
Un judici sense dilacions és un dret de les persones processades. Però presentar aquests horaris sota la idea que això és un judici sense dilacions no és acceptable. No facilita el dret de defensa. Hi ha conceptes que no ens els podem deixar prendre. Tenim la impressió que el que determina l’agenda del tribunal són aspectes extrajudicials.
El tribunal no va acceptar canviar la mesura de presó provisional. Quines són les condicions dels presos durant la vista oral? Com els tracten?
Un règim horari des de les sis del matí fins a quarts d’onze cada dia durant molts dies seguits supera qualsevol persona. També em consta, perquè així m’ho han manifestat els presos, que les condicions dels trasllats i la seva pròpia manutenció quan són al Suprem són correctes. De tota manera, el problema de fons no és aquest. Ara resulta que, com que no van emmanillats, els fan un trasllat raonable i mengen de manera correcta; ja està bé. El problema de base és que no haurien de ser a la presó. Aleshores ja no tindríem aquesta discussió. El que genera indefensió és aquesta presó preventiva no justificada. No perdem la perspectiva.
Hem vist tècniques jurídiques diferents en les defenses a l’hora d’afrontar els interrogatoris. Han estat consensuades? Consultades? Pactades? Són complementàries?
Aquest és un judici sobre uns fets que ha viscut tothom. Els advocats tenim l’obligació de provar-ho tot. Jo crec que és molt bo que hi hagi una polifonia en les estratègies de defensa perquè ens permet arribar més lluny. Hi estic molt a favor. També tinc la tranquil·litat que hi ha els mínims en allò que és essencial: el compromís en la lliure absolució i la denúncia que aquest és un judici impertinent i clarament polític. I a partir d’aquí, cadascú construeix l’estratègia de defensa com ho creu convenient. A més a més, la casuística de cada processat no és exactament la mateixa. Aquest plantejament que s’està fent està funcionant i em dona molta confiança. De fet, és el que hem fet en la defensa dels processats del PDeCAT.
Fins a quin punt afecta la coordinació de les defenses la falta d’unitat estratègica de les formacions independentistes?
Jo, que vinc del món de la política, puc donar testimoni que el nivell de coordinació en l’àmbit d’aquesta causa i d’aquests advocats és magnífic.
Què li han semblat els interrogatoris dels fiscals? L’han sorprès?
No. Conec una mica com funciona. Fins i tot he tingut una experiència personal. Ells són estrictament gregaris amb els atestats de la Guàrdia Civil. Per a ells, això és paraula de Déu, siguin correctes o no. A més a més, tenen un prejudici en relació amb aquest judici que els té molt orientats. Que un fiscal com Javier Zaragoza, amb una trajectòria considerada solvent, més enllà que discrepi ideològicament d’ell, acabi dient a la sala del Suprem que les imatges de l’1-O estaven manipulades fa molta angúnia. Acredita una visió parcial, fins i tot sectària, de la realitat. S’ha de ser molt militant i sectari per fer aquest tipus d’afirmacions, i les va fer. Els veig molt abocats a una visió acrítica de la lectura que s’ha fet dels fets per part d’una determinada propaganda amb moltes ganes de passar comptes. La fiscalia va pujar a cavall de l’“¡A por ellos!” i ha abandonat el dret. Està impulsant una valoració emocional, però no jurídica, dels fets. Si despullem la narrativa militar que utilitzen, tot es desmunta.
Això es va veure clar en l’interrogatori a Jordi Sànchez, dijous passat: tres cotxes destrossats, un retuit i un correu no llegit.
Això no passa del judici de faltes davant d’aquella persona que ha comès els danys! Que no és el cas ni de Jordi Sànchez ni de cap dels acusats. És públic i notori que no els han comès ells, aquests danys. És molt inquietant que això es presenti com un dany de guerra, com el producte d’una rebel·lió que, segons el seu relat dramàtic, posa de cap per avall la convivència i la democràcia. És ridícul.
Els fiscals s’han centrat molt en els presumptes delictes de desobediència i malversació, i poc en el de rebel·lió. Se’n pot extreure alguna conclusió?
A dreta llei, haurien d’haver preguntat –i no han tingut el coratge de fer-ho, perquè haurien hagut de plegar i retirar els càrrecs en el mateix moment de preguntar-ho– si van utilitzar explosius, si van utilitzar armes, si van assaltar infraestructures crítiques, si van segrestar autoritats i persones, i si van disposar de diners il·legalment per finançar totes aquestes eventualitats, que és el que diu el Codi Penal. Només cal comparar-ho amb el 23-F, l’últim procés amb condemna clara de rebel·lió. Allà hi va haver trets al Congrés i tancs al carrer. Intenten estirar la desobediència cap a una mena de desobediència de gran categoria en forma de sedició i de rebel·lió. Però, en qualsevol cas, la desobediència és desobediència. Pretenien generar una convicció en el tribunal que els acusats tenien ganes de destruir-ho tot. I s’ha posat de manifest que això tampoc era així.
Tot i que encara queden per declarar la presidenta Carme Forcadell i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, com creu que s’ha superat la fase dels interrogatoris als acusats fins ara, amb declaracions –algunes de les quals– de caràcter polític?
Em costa discernir els aspectes tècnics dels polítics, perquè van barrejats. Ho veig tot un judici polític. La manera de posar en evidència que som davant d’un Estat espanyol en fallida és poder contrastar de la manera més precisa possible aquestes acusacions. Els fallen les coses precisament quan se’ls contesta. Aleshores entren en crisi. Aquests dies s’ha pogut veure que l’acusació de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat és una quimera. En aquest sentit, és bo batallar en aquest judici en termes del que és estrictament un judici. Perquè dona molt de si. Hi ha molta defensa. Tant de portes endins, des del punt de vista del tribunal i de la hipotètica sentència, com de portes enfora, en termes de pedagogia a l’opinió pública de Catalunya i d’arreu del món.
Què és el que els preocupa més del que queda de judici?
En aquest judici tenim l’obligació de mantenir la nostra tensió. Estem guanyant nosaltres i no hem de tenir por d’estar guanyant. La millor manera de no tenir-ne és estar tensos, actius, no donar cap pilota per perduda. No relaxar-nos. Anem molt ben armats i tenim la llei a favor nostre. Aquest partit, que és el més impossible de guanyar, perquè és en camp contrari i ple d’adversitats, hem de tenir la mentalitat d’anar-lo a guanyar. El gran perill és pensar que tot plegat és tan evident i escandalós que no cal esforçar-se gaire més per guanyar. Cal que batallem en cada testimoni i en cada possibilitat que tinguem, per insignificant o ridícula que pugui semblar.
Hi ha la sensació entre les defenses que la sentència podria estar ja més o menys escrita?
Si projecto l’estadística del que he viscut en la pròpia pell o en aquesta fase d’instrucció, podria tenir la temptació d’arribar a aquesta conclusió. Però la nostra obligació és anar amb la mentalitat que aquest partit l’hem de guanyar. Perquè, en la hipòtesi que no el guanyem, el de tornada tampoc el guanyaríem. Això ens posa en tensió per no deixar-ne passar ni una. Si pensem que no hi ha res a fer, correm el risc de relaxar-nos i que ens colin gols. I si ens colen gols, en el partit de tornada no els podrem recuperar.
Parlem d’aquest partit de tornada, el TEDH. Europa podria valorar la vulneració de garanties processals i drets fonamentals, però no entraria en el fons de la qüestió...
No sé com anirà aquest cas, ja ho veurem. De moment, puc dir que aquest partit de tornada ja està operant ara. El comportament del Suprem no seria el mateix si no hi hagués en perspectiva un partit de tornada. És veritat que la doctrina i la funció principal del TEDH són aspectes procedimentals més formals que permeten avaluar si hi ha hagut vulneració o no de drets fonamentals i té tendència a entrar poc en el fons, però aquest és un cas que sorprèn la justícia europea, i encara més amb els precedents que té. Tampoc hauria d’haver entrat en el fons el tribunal alemany i d’alguna manera hi va entrar, perquè els va impressionar l’acusació que es feia per als fets que acompanyaven l’acusació. Mantenint-se en el terreny de les formes, el que acompanya de fons aquest procediment no deixa ningú indiferent a Europa. Estan perplexos.
Fins a quin punt condiciona les defenses el fet que aquest judici pugui marcar el futur polític?
Nosaltres anem a la nostra. Hem d’estar concentrats en el que està perimetrat. Té prou força per si mateix el que passa en el judici. Un cop tinguem el desenllaç, tindrem una altra perspectiva i podrem fer una valoració de la sentència. Tenim les idees clares de com defensar-nos i de com els hem de desemmascarar en una acusació que no té cap retret penal possible. Fa molta angúnia que per haver protestat o haver posat urnes hi hagi persones tancades a la presó. Hi ha en joc drets civils i fonamentals elementals.
Hi veu paral·lelismes, entre el judici del 9-N i el d’ara?
Jo sempre dic que va ser un aperitiu. Jo vaig tenir la immensa sort de no estar a la presó i de no jugar-m’hi una pena de presó. Per tant, des d’un punt de vista personal, era més senzill d’abordar, però la dinàmica és la mateixa: la intolerància al comportament democràtic que consideren desbordat. Ens persegueixen perquè ara els independentistes som molts i volen garantir-se que això no s’expressi. No és que hi hagi un paral·lelisme, és que una situació ve a continuació de l’altra. Si no haguessin volgut intervenir en la primera, ja no hauria arribat la següent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.