És una foto que quan la veus sents que passarà a la posteritat, que marcarà un abans i uns després en la història de Catalunya i en la relació amb Espanya. Una imatge d’un judici que és únic no només en la història de Catalunya i Espanya sinó també en la d’Europa. Una foto històrica de caràcter mundial. Humanament no em va impressionar tant perquè he anat veient els presos polítics, però entenc que a molta gent que no els veia junts des de feia temps els ha causat un fort impacte emocional.

No m’ha sorprès perquè ja teníem el precedent de l’anterior judici que havia fet Marchena en relació amb Mas i Homs. La seva justícia és de guant de seda i mà de ferro. Ell s’esforça a donar la màxima aparença de normalitat i de neutralitat d’un judici excepcional que està guiat per una lògica de raons d’estat. No m’ha estranyat que vulgui donar l’aparença de justícia per ocultar l’enorme arbitrarietat i l’enorme injustícia que s’està cometent.

Una de les feines que han de fer els advocats és desemmascarar el biaix polític que hi ha darrere les acusacions i aquesta idea que això que està succeint ara té a veure amb la justícia, quan en realitat és una persecució als adversaris, un acte de revenja política. Es tendeix més a jutjar les idees dels acusats que no els fets. És clarament un judici polític, amb acusacions polítiques, on a més es trenca aquella idea que ens havien venut durant molt temps que en democràcia defensar les idees polítiques de manera pacífica era possible.

Efectivament, però ara ens trobem que als catalans els demanen més penes de presó que si haguessin comès un assassinat, i ho fan per una rebel·lió sense armes ni explosius, que és com si fos un assassinat sense cadàver. És un absurd, un disbarat jurídic. Aquest judici significa una gran banalització del que és la diferència entre els mitjans pacífics i els mitjans violents, perquè es demanen més penes que si s’haguessin comès actes de terrorisme. Quan passa això, les regles del joc que qualsevol jurista ha estudiat i ha practicat salten enlaire.

El que estem veient és una reedició del model basc, però per un conflicte on no hi ha armes ni explosius i que no és protagonitzat per una minoria armada sinó per uns polítics que representen els ciutadans, que governen i que tenen al darrere unes majories en un país on el 80 per cent de la gent defensa el dret a decidir.

En Casado ha dit que a Catalunya s’està seguint l’agenda d’ETA, i ho expressa així per intentar implantar aquesta idea de colpisme, de violència. No hem d’oblidar que quan van succeir els fets de la conselleria d’Economia i els de l’1-O, ningú del PP o de Ciutadans parlava amb aquests termes. És una construcció artificiosa que es fa a posteriori quan es decideix criminalitzar aquests fets. En realitat en aquell moment no s’havia obert cap diligència d’investigació, no hi havia cap atestat. És absurd, perquè si estem parlant d’una rebel·lió, d’una sedició, el que seria normal és que la policia estigués actuant i investigant. En el moment que s’escenifica simbòlicament l’adhesió a la declaració de la independència és quan es posa en marxa tot l’aparell de l’Estat i la violència és l’argument del 155, que els permet inhabilitar-los políticament i que el cas sigui competència dels tribunals excepcionals, de l’Audiencia Nacional en primera instància i després del Tribunal Suprem. A partir d’aquí és quan es comença a construir tot el relat que retrospectivament intenta reescriure tota la història.

És un dels elements més fantasiosos i artificials. Primer perquè estem parlant d’una concentració que es va fer amb autorització i en la qual hi van participar fins i tot castellers. És inimaginable demanar una autorització per fer una rebel·lió i també costa d’imaginar la presència de castellers en una revolta. La manera com des de l’acusació s’interpreta l’episodi dels Jordis damunt el cotxe és un insult a la intel·ligència. És evident, com ho indiquen les proves, que el que ells varen fer és ajudar que la manifestació no se n’anés de les mans i que la gent tornés cap a casa. Equiparar allò amb la violència d’una rebel·lió és un insult. I el mateix es fa amb l’1-O. En aquest cas es ve a dir que no hi va haver violència però n’hi podia haver hagut. Això és com jutjar algú no pel que ha fet sinó pel que podia haver fet i no va fer. És absurd.

Quan en Jordi em va proposar fa temps portar el cas, ho vaig parlar amb l’alcaldessa i vàrem arribar a la conclusió que no era compatible amb fer de tinent d’alcalde. Personalment, em venia de gust acceptar la defensa, però tinc una responsabilitat en el consistori i vaig optar per no acceptar la proposta. Ara, però, com que al llarg dels meus vint anys de carrera com a advocat he participat en molts judicis polítics, alguns d’ells amb en Marchena com a jutge, és per a mi molt estrany fer política i estar veient per televisió el judici polític per antonomàsia. Això sí, m’he tret l’espina podent liderar l’acusació popular que exerceix l’Ajuntament en el jutjat número 7 de Barcelona en la causa contra la violència policial de l’1-O, que és una forma de fer-me present indirectament en el judici de Madrid. I en tot cas a Cuixart li vaig dir que no, però el que sí que faig és comentar coses amb ell i amb els seus advocats i actuar una mica com a conseller.

La declaració de Cuixart ha estat una lliçó magistral sobre el significat de la desobediència civil, una intervenció que contrasta amb una vergonyant ignorància de la Fiscalia sobre el significat del dret a la manifestació. Votar l’1 d’octubre no era il·legal. Ho ha recordat, de fet, el jutjat número 7 de Barcelona. Els magistrats del Suprem confonen la suspensió de la convocatòria amb una declaració d’il·legalitat. O és incompetència o és mala fe. El testimoni de Cuixart ens dignifica com a poble.

Jo tenia una visió antiga d’Òmnium, l’entitat creada per empresaris com ara el senyor Millet, una cosa carrinclona, de dretes, però vaig canviar d’opinió a partir de Jordi Cuixart. Ell li va imprimir un tomb, una orientació molt diferent, i va ser en el transcurs de les converses amb en Jordi que vaig anar canviant la meva visió i al final em va convèncer que és una casa de tots.

Jo ja em sentia des d’abans sobiranista i, de fet, ara soc del sector més sobiranista dels Comuns. Sobre l’anàlisi de la situació, en Cuixart i jo ens hem influït mútuament.

En Toni és un dels meus millors amics. Vàrem estudiar junts ciències polítiques a la Pompeu Fabra i precisament per aquesta amistat feia temps que li deia que s’havia de plantejar la hipòtesi de l’exili, perquè tal com s’estaven produint els fets tot indicava que acabarien a la presó. Ell ho va veure clar amb el discurs del rei. En aquell moment tots els poders de l’Estat estaven desbocats i fins i tot el rei, que hauria de ser un àrbitre neutral, tenia una actuació molt més parcial que la de Joan Carles I el 23-F. Aquí Felip VI va considerar que el que estava passant a Catalunya era pitjor que el que van fer els colpistes de Tejero, es va posar clarament al costat del PP i va acabar essent un instrument d’aquest partit. Quan això passava, tothom va veure molt clar que la cosa acabaria molt malament i que l’empresonament ja es convertia en un escenari molt probable. En aquell moment vaig recomanar a Toni Comín que s’exiliés.

No, només a en Toni. Jo sé que ell ho va parlar amb el president Puigdemont. També he sentit que altres persones li havien dit el mateix al president.

És difícil parlar d’aquests temes quan estan essent jutjats. Crec que s’ha de ser molt prudent, però en tot cas sí que diré una cosa: hi havia una idea equivocada del que és ara l’exili. La gent, fins i tot el mateix Comín, quan en varen començar a parlar, es pensaven que l’exili era fugir d’un lloc cap a un altre, estar ocult, que els teus familiars no et poguessin veure i que finalitzaria amb una detenció més que probable. Per tant, hi havia el risc d’acabar amb unes condicions pitjors que si et presentaves a la justícia espanyola. La informació real sobre què significa exiliar-se avui dia no es va tenir fins molt tard, quan l’exili començava i una mica sobre la marxa. No s’havia recorregut als juristes per aconsellar-se o els que s’havien pronunciat no ho van fer correctament perquè la informació que es tenia no era l’adequada. La qüestió és que això estava en l’ambient.

Sí, perquè hi ha pocs advocats de Barcelona que controlin bé el tema de les extradicions. Aquesta qüestió es porta a l’Audiencia Nacional a Madrid i no hi ha gaires advocats especialitzats en les legislacions dels diferents països. Gonzalo Boye sap on aquests fets es poden interpretar com a delicte i on no. Per tant, va ser clau la seva intervenció per donar seguretat als polítics catalans. Això va succeir en el camí de l’exili, quan eren ocults a l’Estat francès.

El front internacional liderat per Gonzalo Boye té molta importància perquè s’ha convertit en el forat més gran en la línia de flotació de la causa penal a Espanya. Posa en evidència que el que la justícia espanyola interpreta com a fets gravíssims, a Europa no deixen de ser simples fets polítics sense rellevància penal. L’exili ha aconseguit que els jutjats europeus s’hagin hagut d’immiscir en el que fins en aquell moment era un afer intern de l’Estat espanyol. Les coses han sortit bé i el conflicte s’ha internacionalitzat.

La sentència en bona mesura ja està escrita. Veig l’absolució molt difícil i crec que la condemna serà dura. La instrucció de Llarena estava viciada i els jutges del Suprem han estat escollits pel Consell General del Poder Judicial, els membres del qual són triats pel bipartidisme. Els jutges es senten patriotes que han de defensar la unitat d’Espanya i els senyors del PP i Ciutadans ja parlen, abans de la sentència, de prohibir els indults o, com va fer el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, de controlar des del darrere la sala penal del Suprem.

Jo crec que hi ha moltes possibilitats de guanyar-ho a Estrasburg, però penso que no ens ho hauríem de jugar tot allà. Pot passar que d’aquí a quatre o cinc anys ens donin la raó, però que, com ha succeït amb Otegi, no modifiquin la sentència.

S’hauria esgotat el recorregut judicial. Aquest és un dels problemes que té que el judici es faci al Suprem. Amb aquesta manipulació de la competència no només es vulnera el dret a un jutge predeterminat ordinari, sinó també que un altre tribunal revisi el cas com a segona instància. Per tant, per treure’ls de la presó caldria una modificació del Codi Penal o un indult. La solució passaria a mans dels polítics que hi hagués a Madrid.

Per mi aquest concepte és reaccionari perquè, per difícil que sigui, no hi ha cap realitat que no sigui reformable. Aquest és el gran punt de discrepància dels Comuns amb el PDeCAT i ERC. Rosa Luxemburg deia que si no et mous no sents les cadenes. Catalunya s’ha mogut i les ha sentit. L’Estat s’ha tret la careta i ha mostrat la seva naturalesa profunda. S’està reconstruint el règim del 78 en clau reaccionària i centralitzadora a partir del que veuen com l’enemic intern: Catalunya. Davant aquest panorama i com que la independència només es pot assolir amb una guerra –cosa descartada– o amb una negociació, cal que posem els llums llargs i que apliquem molta intel·ligència i estratègia de llarg recorregut, abandonant la ingenuïtat i les emotivitats i mesurant les forces i les febleses. Podem representa l’esperança que hi ha la possibilitat de canviar certes coses a Espanya en relació amb Catalunya i el primer repte és intentar arrossegar el PSOE i refer el bloc que amb la moció de censura va permetre fer fora el PP del govern.