La veritat intranscendent de Rajoy

Passen els dies i les setmanes i es va confirmant allò que no hem parat de denunciar des de l’inici del procés judicial. És cada cop més evident que aquesta és una causa artificial i sense fonament jurídic que s’ha construït amb l’única intenció de castigar un projecte polític, una ideologia. Després de les diverses sessions al Tribunal Suprem (unes sessions que, dit sigui de passada, se’ns fan cada vegada més llargues i més dures a causa de la situació de presó que patim) podem dir que les acusacions no estan aconseguint provar cap dels delictes dels quals se’ns acusa. I no poden provar-ho perquè, darrere d’una sala majestuosa i imponent, un llenguatge jurídic barroc i unes formes pretesament exquisides, només hi ha una causa que es va desfent com un terròs de sucre.

No han pogut constatar cap delicte perquè, com va dir el company Raül Romeva, una manifestació no és un alçament, una protesta no és un tumult i votar i opinar no són pas delictes. El que sí que hem pogut constatar, però, són els episodis d’amnèsia transitòria d’aquells que van orquestrar la repressió i els debats esperpèntics sobre murs i envasos de Fairy que no tenen com a objectiu final buscar la veritat sinó construir realitats paral·leles que s’adaptin als seus relats de ciència-ficció.

La declaració de l’expresident Mariano Rajoy és un bon exemple del que representa aquest judici. D’una banda, resulta xocant que, davant la gravetat dels delictes dels quals se’ns acusa i les altes penes de presó que se’ns demanen, Rajoy, que era el màxim responsable del govern espanyol en aquell moment, només pugui contestar a les defenses amb evasives, respostes vagues i genèriques i, sobretot, amb molts “No lo recuerdo” i “No me consta”. Es tracta d’una actitud que evidencia una clara manca d’arguments fàctics i jurídics per sustentar unes acusacions que, després de veure com han actuat els tribunals de Suïssa, Escòcia, Bèlgica i Alemanya, s’ha demostrat que són inversemblants.

D’altra banda, també són sorprenents les respostes de l’expresident Rajoy. I és que, tot i estar sota jurament, va demostrar que la veritat és completament intranscendent. Així ho vam poder comprovar quan l’advocada Olga Arderiu va preguntar a Rajoy si tenia constància que l’Estat tingués 34 sentències incomplertes del Tribunal Constitucional (TC) i el Tribunal Suprem (TS) respecte a Catalunya. La resposta fou que “el gobierno siempre actúa en consecuencia para que se cumplan las sentencias del TC” i hi va afegir que ell “nunca habría seguido adelante con un referéndum en contra del criterio del TC”.

Segurament, Rajoy és sincer quan diu que no hauria convocat un referèndum en contra del criteri del Constitucional, encara que sospito que, si el criteri del tribunal hagués sigut un altre, l’actitud de l’expresident hauria sigut exactament la mateixa. Tanmateix, els incompliments de les sentències del TC per part del govern espanyol han sigut sistemàtics i continuats al llarg del temps. Només durant el govern de Rajoy comptabilitzem més de deu sentències del Tribunal Constitucional incomplertes que, a més, afecten temes de caràcter social molt destacat. Estem parlant, per exemple, de beques i ajuts a sectors vulnerables de la població, subvencions destinades a serveis socials diversos, plans d’integració d’immigrants, programes de cooperació i voluntariat, entre d’altres.

Tot i que, sobre el paper, tothom està obligat a obeir els tribunals, a la pràctica sembla que només una part ho està realment. I ho està, fins i tot, quan les resolucions dels tribunals impliquen la prohibició de l’exercici de drets com el de llibertat d’expressió o el de participació política. Sempre he dit que, si no vam tenir una instrucció justa, res ens feia pensar que acabaríem tenint un judici just. Així i tot, la mentida té les cames molt curtes.