El sentit de no parlar català

“Si ja hi ha onze llengües [oficials al Parlament Europeu], n’hi pot haver dotze. No hi tinc cap tipus d’inconvenient. Les llengües són els vehicles per poder-nos entendre. A Europa també es pot utilitzar el català, no hi trobo cap inconvenient, ans al contrari. Com més llengües, més riquesa i més pluralitat.” Això deia el 2009 Dolors Montserrat mare, aleshores portaveu del PP al Parlament, en una entrevista a aquest diari, en què afegia que el mateix podria valer per a les Corts Espanyoles. Han passat deu anys i avui el PP presenta una candidata per Barcelona a les eleccions espanyoles del 28-A, l’adventícia Cayetana Álvarez de Toledo, de Madrid, que no sap català i en fa bandera. Fa bandera de la ignorància: la cap de llista assegura que no parlar-lo “dona més sentit” a la seva candidatura.

Amb aquesta tria exògena del PP català, Pablo Casado, a part de purgar d’una tacada l’exministra Dolors Montserrat filla i el missatge de Dolors Montserrat mare, situa la llengua al centre del debat polític per convertir-la en una arma llancívola i reforça el seu objectiu de fer-la innecessària: el català no cal per presentar-se com a candidat al Congrés a Catalunya. Al capdavall, Álvarez de Toledo tampoc tindria l’oportunitat d’utilitzar-lo a la cambra baixa, on és vetat.

L’únic moment en què es pot fer evident la seva incompetència lingüística seran els debats electorals, a l’hora de respondre a les interpel·lacions dels altres candidats. En el cas del de TV3 i Catalunya Ràdio, demanarà al moderador que se li adreci en castellà? La polèmica està servida, i amb la llengua i els mitjans públics com a cavall de batalla.

Al PP català no ha fet cap gràcia la substituta de Jorge Fernández Díaz, no tant perquè la cap de cartell s’hagi decidit al carrer Gènova, ja que això és històricament habitual malgrat que Josep Piqué afegís “de Catalunya” a la sigla el 2000 i Alícia Sánchez-Camacho ho canviés per “PP català” el 2012, sinó perquè Álvarez de Toledo no és ni tan sols de la família dels populars catalans –de fet, ni és catalana ni viu a Catalunya–. Algunes veus sostenen que, a més, l’estratègia de la radicalització no porta enlloc. “Dir que no parlar català dona més sentit a la teva candidatura és un menyspreu a Catalunya i a la llengua catalana. Així no es combat l’autodeterminació”, va piular l’eurodiputat Santi Fisas.

La principal damnificada, Dolors Montserrat, també utilitzava l’argument del català per reivindicar-se. Dissabte va publicar a Twitter una intervenció seva en un míting a les Illes Balears en què defensava que, “per al PP, les llengües són el més gran dels tresors, ponts que uneixen, no murs que separen”. Es dona la circumstància que mentre a ella la defenestren a Catalunya per algú que no parla català, Montserrat va a fer campanya electoral amb la llengua –diferenciant, això sí, “menorquí, mallorquí, eivissenc, formenterenc i català”– a les Illes, on, per cert, el PP ha recorregut el camí invers que a Catalunya: una de les grans bèsties negres de la llengua a l’arxipèlag, l’expresident José Ramón Bauzá, va deixar el partit al gener.

En qualsevol cas, Álvarez de Toledo, que és directora de l’àrea internacional de la fundació FAES, presidida per José María Aznar –que almenys parlava català en la intimitat–, va fitxar per Casado després d’haver publicat un article crític amb ell a El Mundo el 18 de setembre en què lamentava que el líder del PP digués que no “anirien als carrers a generar crispació” traient els llaços grocs –com es dedica a fer Ciutadans–. Ara la també periodista creu que Casado ha canviat d’estratègia a Catalunya: “Si no, jo no estaria fent aquest pas.” És a dir, per la candidata catalana Casado ha abraçat la crispació.