“Cap xec en blanc: s’ha acabat pagar per avançat”

Està en joc el nivell i el llegat de democràcia i de drets i de llibertats que volem avui, i que deixarem per a tothom i per als ciutadans de Catalunya. El moment és transcendent i, si algú es pensava que amb la presó renunciaríem al nostre compromís i conviccions, vull deixar clar que no és així. Sempre he dit que estic a disposició a les verdes i a les madures per ajudar i no per fer nosa. Se m’ha demanat i soc aquí.

No és moment de retrets, no ajudaria i seria contradictori amb l’íntim i intens desig i compromís per la unitat que sempre he defensat. Tinc molt clar qui són els meus adversaris en aquestes eleccions: tots aquells que han atiat la repressió i la retallada de drets i llibertats que es viu a Catalunya, o han mirat cap a un altre cantó. Altrament dits els del 155.

El que veig és molta gent compromesa i activa que és conscient de les dificultats però que sap que serà a còpia d’anar a l’una, de ser persistents i perseverants, ferms i determinats, actius i pacífics com sempre, que, tot i que costarà, al final ho aconseguirem. Si hi som, si aprofitem cada cop que hi ha urnes, al final culminarem allò que vam començar. És inevitable i imparable. Em quedo amb el que em diuen milers i milers de persones amb les seves cartes tan plenes de sentiment i compromís actiu. Són aquesta actitud i aquesta gent les que faran possible assolir l’objectiu.

Anem al Congrés a fer política, en majúscules. El moment i l’objectiu s’ho valen com mai. El moment és el de la confrontació dels que volen guanyar a base de togues i presons i els que tot ho volem assolir a base d’urnes. El nostre objectiu de república catalana continua intacte. En aquest context i objectiu cal aprofitar tots els espais de decisió.

M’ho va demanar molta gent de Lleida que sap la meva vinculació des de ben petit amb aquesta terra, i és tot un honor. Treballarem de manera insistent temes com ara el de les comunicacions, en què és especialment greu la deixadesa de l’Estat. També insistirem en la millora de la xarxa ferroviària, amb un exemple escandalós: una línia Lleida-Manresa que tarda gairebé quatre hores a unir Lleida i Barcelona. I, naturalment, l’aposta que s’ha de fer per part de l’Estat per la territorialització de la PAC per adaptar-la a les diferents realitats tant ramaderes com agrícoles.

Primer ha de parlar la gent a les urnes i, a partir del seu veredicte, la situació serà una o una altra i actuarem. Com més plenes estiguin les urnes de vot independentista més força i legitimitat tindrem. Concentrem-nos doncs ara en el 28-A i no tant en l’endemà, no fos que hi arribéssim sense la força necessària i clau pel moment que vivim.

Ell sap perfectament què volem per a Catalunya. Ho hem dit i repetit. I sap com proposem solucionar-ho. Diàleg efectiu i urnes. Fins ara ell, en canvi, al matí es vesteix de persona dialogant i a la tarda, de 155, mai fins ara s’ha vestit i ha actuat encara d’estadista. A partir d’aquí ell sap què ha de fer per guanyar-se el suport. De xec en blanc, cap, i l’època de pagar per avançat per part nostra s’ha acabat. Han enredat i han embolicat la troca massa cops.

No vull gastar energies sobre la base d’especulacions de resultats que no s’han produït. Més que pensar què farà Sánchez i amb qui, pensem i gastem tot el temps i les energies a ser nosaltres el màxim de forts a les urnes, perquè això sí que és determinant de cara al que podrem o no fer de manera efectiva. Dit això, ell sabrà si vol actuar i passar per un gestor o per un estadista, si vol ajudar a resoldre democràticament la qüestió catalana o a complicar-la més.

Tenim el més important que es pot tenir en un repte democràtic i gegantí com és el que volem culminar, que és el compromís actiu de milions de catalans. L’Estat no convenç i ha de recórrer a togues i presons. És clar que sabem que el camí és ple de dificultats, i més ara que hem tastat com les gasta l’Estat, capaç de tot. Per això, i perquè l’objectiu s’ho val cada dia més, concentrem-nos a superar les dificultats i no pas a recrear-nos-hi.

Amb estupefacció, lògicament, i més quan cada dia tornes cap a la presó, que és la nostra realitat diària per culpa d’aquests relats que en algun episodi voregen el ridícul.

Moltes coses ho indicaven abans del judici, sobretot el fet de mantenir-nos la presó provisional tant temps i pels motius que al·legaven. Tot i això no hi hem anat ni hi anem amb l’actitud dels vençuts, tot al contrari. Malgrat tantes adversitats i mal que els pesi, a alguns, ni resignació, ni renúncia, ni rendició.

Ara no hi penso. Estic concentrat a posar-ho molt difícil perquè es pugui mantenir una sentència d’acord amb un relat forçat que és l’oficial de l’Estat i no el real del que vam fer, vam defensar i com ho vam defensar.