Tamara Carrasco veu Viladecans com “una presó sense barrots” un any després de la seva detenció
L’activista CDR arrestada per terrorisme segueix confinada al municipi a l’espera que un tribunal assumeixi el seu cas
Un any després de la seva detenció, l’activista Tamara Carrasco assegura que les mesures cautelars que li impedeixen sortir de Viladecans han convertit el seu poble en “una presó sense barrots”. En declaracions a l’ACN, Carrasco recorda com a “surrealista” el 10 d’abril del 2018, quan la Guàrdia Civil es van presentar al seu domicili a les 7 del matí per arrestar-la. Investigada llavors per presumpta rebel·lió i terrorisme juntament al també membre dels CDR Adrià Carrasco—que va exiliar-se a Bèlgica després de burlar la policia—, l’Audiència Nacional va renunciar al cas per falta de proves. A l’espera que un tribunal català assumeixi la investigació, les mesures decretades per l’audiència es mantenen.
La conversa té lloc a la llibreria Els 9 Rals, que Carrasco anomena amb ironia “el Waterloo de Viladecans”. L’activista explica que allà s’hi sent còmode per convidar-hi els mitjans que li demanen entrevistes.
“El que ens han fer a mi i a l’Adri és un càstig: tu no pots tenir una persona confinada un any sense càrrecs”, assegura Carrasco. Tot i que les mesures cautelars li permeten sortir del municipi per anar a treballar, porta mesos de baixa. El seu confinament també preveu permisos puntuals, però ella assegura que a la pràctica no es concedeixen. “Si fos Villarejo o algú altre potser sí”, ironitza.
Un dels episodis més durs del confinament va ser quan la seva mare va tenir un accident i es va trencar la cama. Carrasco va demanar permís per visitar-la, però li van denegar: “Ho vaig passar molt malament: tenia a dos pobles la meva mare ferida i no em permetien veure-la”.
Carrasco tampoc podia assistir al casament de la seva millor amiga si aquest no se celebrava a Viladecans: “En definitiva, no pots fer vida normal. Cada dia veus passar el tren i l’autobús i penses: no hi puc pujar. És com quan tens 12 anys i t’ha castigat el teu pare una setmana sense sortir”.
Tot i mostrar-se esperançada, Carrasco és prudent quan parla del devenir del seu cas; tot i declarar-se innocent, no descarta una condemna per una ofensa com desordres públics, que també podria suposar l’ingrés a la presó: “Des del primer minut, tant en el nostre cas com el dels consellers i els Jordis s’ha innovat jurídicament; s’han saltat els seus propis procediments i lleis”. L’advocat de Carrasco és Benet Salellas, qui també defensa Jordi Cuixart al judici per l’1-O.
El cas d’Adrià Carrasco
Tot i no coneixer-se ara fa un any, els casos de Tamara i Adrià Carrasco han discorregut en paral·lel; mentre una era confinada al seu poble natal, l’altre deixava el seu, Esplugues de Llobregat, per exiliar-se a Bèlgica. Encara avui, Adrià Carrasco assegura que no tornarà fins que no s’arxivi la investigació i tingui la certesa que no l’arrestaran.
Tamara Carrasco, en canvi, assegura que no hagués marxat encara que hagués tingut l’oportunitat de fer-ho: “Aquesta és la meva terra. Tinc aquí tota la meva gent, el meu activisme, el que duc anys fent. I soc innocent. Si volen venir a per mi, aquí em tenen. Si volen que acabi a la presó, continuaré lluitant des de la presó.”
“La part positiva”
Carrasco treu ferro del confinament i assegura que aquest darrer any li ha sevit per conèixer “gent meravellosa”, com és el cas d’”altres repressaliats” del País Basc, Andalusia o Madrid. “Totes aquestes persones m’han aportat alguna cosa i ara són el fonament del que soc ara,” assegura.
Pel que fa la reacció de Viladecans a la seva situació, diu sentir-se “molt orgullosa” tant “de la gent independentista com de la que no”. Recorda com persones que no la coneixien l’han aturat pel carrer per dir-li: “No penso com tu, no soc independentista, però el que t’estan fent és una vergonya”.
Quan acabi el confinament
L’activista assegura tenir un “llistat al·lucinant” amb llocs on anirà quan pugui sortir de Viladecans. “Aniré a Vic a veure el Joan Coma, també represaliat per dir en un ple que per fer una truita s’han de trencar els ous; a Waterloo per veure el president, la Meritxell, la resta de consellers, l’Adri… També Escòcia, per uns diputats que van venir a veure’m. Glasgow, París, Milà, Cuba, Nicaragua… Tinc una llista molt maca. I sobretot Deltebre, és una zona que m’encanta i que em dona molta pau.”
