“El conflicte no és amb Espanya, sinó entre catalans”

Crec que, més que un conflicte entre Catalunya i Espanya, és un conflicte entre catalans. El conflicte l’han viscut tots els partits, però en els darrers mesos, amb el canvi de govern a Espanya, s’ha demostrat el tarannà dels socialistes, i això fa que segurament el conflicte ens perjudiqui menys que en el cas d’altres formacions. Perquè hem demostrat que som l’única formació compromesa amb la recerca proactiva d’una solució.

Té una salut fantàstica. És cert que hi va haver trasbals, però moltes persones que en un moment determinat es van sentir allunyades de nosaltres s’hi han tornat a apropar. Aquesta reconciliació demostra que som el principal pol del catalanisme polític. En els moments de més trasbals no vam caure en cap de les trinxeres que se’ns oferien, ni a una banda ni a l’altra, i no ho vam fer precisament per preservar el catalanisme moderat que ens enorgullim de representar. Crec que ens ha donat els nostres rèdits, i comencem a recol·lectar-los.

Diria que ben al contrari. Per primera vegada des de fa anys, hem vist un PSOE en sintonia amb el PSC, que ha entès la situació catalana precisament per com la hi ha transmès el PSC. Per tant, el que veig avui dia és un PSOE que entén, potser més que mai, el PSC.

Independentment del que hagi pogut passar en el passat, el punt en què ens trobem és que tothom té clar que la sortida ha de ser a través del diàleg i en el marc legislatiu. És la posició sensata.

El que és clar és que a Catalunya no hi ha una majoria social que permeti decantar cap a cap banda una solució i, per tant, podem concloure que el camí és el diàleg i l’entesa. Però no amb Espanya, sinó entre catalans. Forjar entre tots un projecte transversal i potent que ens permeti afrontar el futur junts a tots els catalans. I això, avui dia, no hi és.

Diria que aquesta frase no és exacta. En tot cas, és el que he dit abans: el primer pas és abordar la solució de Catalunya endins, i després, fins i tot, podrem parlar de Catalunya enfora.

Aquests darrers anys, la tensió ha estat palpable. Ja ningú nega el trasbals.

El debat polític és bo i absolutament necessari, però el que ha passat ha anat molt més enllà. Hem d’admetre que el clima de convivència en molts llocs i moments no ha estat el més natural entre persones. Això ha existit i ha estat palpable.

No hi estic d’acord. És cert que hi ha deutes històrics, i treballem perquè això es vagi esmenant. Venim d’una temporada molt complicada en clau de pressupostos, però aquesta vegada hi havia pressupostada una addicional tercera i moltes inversions. Per exemple, la supressió del pas a nivell de Flaçà, que ha costat molt. No tenir els pressupostos vol dir que de moment no ha tirat endavant. Tenim a punt algun dels trams de l’N-II nord, que hem hagut d’accelerar perquè ens van prometre que estava madur, però quan vam arribar a Foment no hi havia ni els plans ambientals fets.

No, i seria irresponsable posar-hi dates límit. El compromís és que treballarem infatigablement perquè siguin tan àgils com sigui possible. És una prioritat, sobretot desencallar els trams de les variants de pobles i ciutats com ara Bàscara, Pont de Molins, Figueres...

El primer que farem és fer els estudis pertinents. El baixador pot ser una gran infraestructura per a les nostres comarques, perquè relligaria el nostre aeroport amb el sistema aeroportuari català.

Això és un exemple claríssim que la ciutadania ho paga quan dues administracions de govern xoquen. L’arxiu no només està madur, sinó que és una infraestructura per a la qual el ministeri té els diners i el projecte, però l’Ajuntament de Girona no ha respost. Amb Marta Madrenas al capdavant, han fet tots els possibles per dinamitar aquest projecte. L’escull que hi ha, l’únic, és la negativa de l’Ajuntament de Girona a fer la seva part del conveni, que seria definir-ne la ubicació definitiva.

Podríem parlar dels camins de ronda, ja que hi ha alguns trams que estan pendents d’arreglar. I la gestió de les platges. Som una província turística, i cal infraestructura, però el patrimoni natural és un dels nostres puntals, i s’ha de preservar. En cultura, acabar de dotar la casa natal de Salvador Dalí, i el castell de Sant Ferran, que és una de les fortificacions més espectaculars d’Europa i que hauria de lluir molt més i ser un pol d’atracció turística. La llista de prioritats és llarga.