“Interpretar la llei de manera tan àmplia és, de fet, legislar”

No es pot dir de ningú que estigui a la presó que estigui bé. I encara menys quan la Dolors va complir escrupolosament totes les condicions que se li van imposar i va acudir a totes les crides judicials, com ja vaig posar de manifest en les condicions prèvies, perquè llavors aquesta mesura cautelar es percep com a injustificada. D’altra banda, és admirable la seva enteresa, tot i que físicament està esgotada.

La seva declaració va ser clara i àmplia. Va donar resposta a totes les qüestions que sustenten la seva acusació. Sense titubejar, de manera convincent i fonamentada. No va quedar res sense aclarir.

Van ser paraules agafades al vol. Però sí, crec que els advocats no hem de ser els protagonistes. El fòrum natural d’un advocat és el tribunal, no l’escena pública. Tots els meus plantejaments van dirigits a convèncer la sala d’enjudiciament. Haig de pensar en l’impacte que puguin tenir les coses dintre del procés, no fora, de la qual cosa ja s’encarreguen altres professionals.

També està acusada de sedició. Sense oblidar que Vox demana per a ella una pena de 76 anys de presó. Tanmateix, que ningú dubti que jo faré tot el que estigui a les meves mans. Tenim clara la nostra estratègia, però per raons òbvies no la podem desvelar.

Seria una explicació a la situació de presó provisional de la Dolors Bassa, que trobo injustificada.

Es refereix a un correu electrònic interpretat de manera interessada; és a dir, a favor de sostenir l’acusació de la Dolors, perquè el correu no donava cap instrucció com va manifestar el testimoni. Això no fa res més que confirmar la manca d’arguments acusatoris.

Això no es gestiona, s’assumeix perquè no queda més remei. Però és esgotador i t’imposa un ritme de treball frenètic que no ajuda gens a l’exercici del dret de defensa.

Sí, sense cap problema. El tracte dels funcionaris és exquisit.

No parlaria de coordinació, sinó d’alguns elements coincidents que afecten totes les defenses i que, per tant, tractem de manera conjunta.

Per molt que es consideri provat el que s’ha dit fins ara en el judici, no s’assolirien els requisits exigits pels tipus penals. En alguna ocasió s’ha parlat de la “rebel·lió del segle XXI”, però ens hem d’atenir al que diu el Codi Penal com a delicte. Interpretar la rebel·lió o la sedició de manera extensiva, superant el tenor literal dels tipus suposaria un atemptat contra el principi de legalitat, que funciona com a límit al dret de castigar de l’Estat i és pilar fonamental de la seguretat jurídica. Fer una interpretació tan àmplia és tant com crear un nou delicte; és a dir, legislar, i això correspon al poder legislatiu, no és una funció dels jutges. És veritat que en no pas poques ocasions els preceptes jurídics contenen conceptes indeterminats que reclamen una interpretació, però fins i tot per fer aquesta interpretació hi ha normes. Però en el cas que ens ocupa la interpretació no és necessària. El concepte de violència que està previst al Codi Penal per al delicte de rebel·lió no és de cap manera ambigu.

Hem de dir que el tracte del president no pot ser millor. Jo sento un respecte molt profund pel Tribunal Suprem i per tots els magistrats que componen la sala d’enjudiciament. Tot i això, no comparteixo aquesta decisió. Es pretén evitar la confrontació entre les declaracions dels testimonis i els vídeos argumentant que això no té res a veure amb la contradicció i és cert. Però les defenses no estem confonent els dos conceptes quan reclamem el visionat, sinó que ho fem perquè entenem que aquesta és la millor manera que el tribunal es formi convicció i sàpiga realment què va passar, i aquesta ha de ser la prioritat. Quan arribem al visionat dels vídeos, les declaracions dels testimonis quedaran molt lluny. Pel que fa a les repreguntes dels testimonis, la referència de la seva utilitat i pertinença s’hauria de buscar en l’objecte del judici, no en la línia de l’interrogatori.

Diria que respon a un desconeixement de la realitat. El que va passar no és violència i quedarà demostrat.

La protesta és la manera que tenim les parts d’expressar el nostre desacord amb una resolució judicial que no és recurrible i permet fer valdre aquest desacord en una instància superior.

Molts. Sentir un testimoni que descriu una escena o que interpreta un document que poc té a veure amb el que estàs veient en aquell mateix moment al teu ordinador, sense que puguis exhibir el vídeo o el correu corresponent per poder evidenciar la seva contradicció, és molt frustrant.

Que els oblits només siguin a preguntes de les defenses posa en qüestió la credibilitat del testimoni.

Crec que al Tribunal Suprem se li presenta una oportunitat per recuperar un prestigi qüestionat per algunes decisions recents.

Jo penso en el judici que ens té ocupats sense perdre de vista els requisits que hem de complir per a una eventual demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Ja ho vaig denunciar en les qüestions prèvies. Atempta contra el dret de defensa i el principi d’igualtat d’armes. La majoria del que constitueix prova en aquesta causa especial es va aconseguir d’altres procediments en els quals no som part, de manera que no hem pogut intervenir en la seva pràctica, ni hem pogut conèixer quin ha estat el control de garanties seguit durant la seva obtenció. En canvi, les tres acusacions sí que són part en aquests procediments, la qual cosa els dota d’una visió de conjunt de la qual s’ha privat les defenses.

Com ja he dit abans, la majoria de proves es van incubar en altres procediments i es van portar a la instrucció sense que les defenses hi poguéssim intervenir, i a més es van tramitar a una velocitat incompatible amb l’exercici ple del dret de la defensa.