L’independentisme es fa fort en les estatals

El vot independentista s’ha instal·lat definitivament en la centralitat política. És una de les conclusions que es pot extreure d’una anàlisi més acurada dels resultats del 28-A, unes eleccions estatals en què l’eix ha començat a canviar per a una bona part de l’electorat que, segurament per primer cop, ha votat més en clau catalana que no pas espanyola. I és que la tradicional fuga de vot que, respecte a unes eleccions al Parlament, es produïa en els comicis al Congrés des de les forces d’obediència estrictament catalana a altres d’estatals, el 28-A hi ha continuat sent, però s’ha esmorteït com mai, fins a reduir-se a la meitat en comparació amb l’anterior cicle electoral. Així, respecte a les plebiscitàries del 27-S, quan va obtenir 1,96 milions de vots, l’independentisme havia perdut 800.000 sufragis en les eleccions a corts de tres mesos després, més de 850.000 si es pren de referència la repetició electoral del juny del 2016. Aquesta fuita, en canvi, ara s’ha frenat fins a tot just els 450.000 vots, des dels vora 2,1 milions per la República de les últimes catalanes el 21-D.

L’independentisme, doncs, consolida posicions a l’alça, i ho fa sobretot rescatant suport dels comuns, a qui havia anat a parar gran part del vot útil en les dues anteriors cites estatals. I això ho aconsegueix el republicanisme malgrat les dificultats que ha tingut ara per fer-se sentir enmig d’un escenari mediàtic polaritzat entre el tripartit ultra i un PSC-PSOE que ha estat el nou gran receptor de vot útil; en un moment de discreta mobilització popular tot i el judici en marxa al Suprem, i amb poca obra de govern de què, menys d’un any després d’aixecar-se el 155, pugui fer gala l’executiu independentista, en minoria al Parlament i amb alguns fronts interns i externs oberts, com les traves judicials, que n’han dificultat i eclipsat la gestió quotidiana.

Els 1,6 milions de vots independentistes el 28-A, amb tot, són mig milió més que en les últimes estatals, respecte a les quals el percentatge creix més de 7 punts, des del 32% fins a vorejar el 40%. No cal dir que això suposa el rècord en unes espanyoles, en números absoluts i relatius, malgrat que la participació, del 77,59%, també va créixer espectacularment respecte a les del 2016, fins a 12 punts, per situar-se en nivells molt similars al 27-S i només superats en poc més de 3 punts per la històrica mobilització del 21-D. En unes eleccions al Congrés, de fet, cal remuntar-se a les de 1982, que van enlairar Felipe González, per veure-hi tanta participació. Un fet, doncs, que fa callar del tot els que parlaven d’una suposada Catalunya silenciosa de vot unionista. Encara més, si hi era ha desaparegut i fins i tot han canviat les tornes, ja que si algun vot s’ha quedat ara a casa podria ser més aviat del bloc independentista.

Si s’agafa la seqüència històrica des del 2010, en les primeres eleccions després de la sentència de l’Estatut –i sense incloure-hi les municipals, amb dinàmiques del tot particulars–, es poden veure amb claredat les convulsions que el procés ha provocat en els partits independentistes i sobiranistes, que s’han arribat a presentar sota 13 sigles diferents.

Amb el mateix cop d’ull es pot veure com l’hegemonia electoral de CiU en començar el procés s’ha trencat com ho ha fet la coalició, primer cap a llistes de CDC i després cap a un JxCat que ha conservat mig milió de vots, amb el parèntesi unitari de Junts pel Sí el 2015 que ERC ja no ha volgut tornar a repetir. Els republicans són, de fet, els grans artífexs del creixement independentista, ja que, després de tocar fons el 2010 amb tot just 200.000 vots i el 7% dels sufragis, han guanyat suport aritmèticament en totes les cites electorals des de llavors, descrivint una corba perfecta a l’alça fins al gairebé 25% del 28-A, quan van quintuplicar la xifra inicial i van superar el milió per assolir les xifres de la CiU del 2011. La irrupció de la CUP, que va recollir en part un perfil fins llavors abstencionista que ara ha intentat cobrir el Front Republicà, completa una foto sobiranista que encara no sembla del tot consolidada.