“En una ciutat no pot semblar que ni n’hi ha ni es fan complir les normes”

Una de les lectures dels resultats que fem és que no només hi ha una onada de canvi a favor dels socialistes a Espanya i a Catalunya, sinó que també és per superar el conflicte polític i entrar en la via del diàleg, d’una banda, i per parlar dels problemes reals de les persones, de l’altra. Aquestes són les dues idees força amb què hem tret aquests magnífics resultats a Barcelona i arreu d’Espanya. Els resultats tenen a veure amb el retorn de la política. La política es fa parlant, es fa amb acord. I, a més, crec que l’agenda social del president Pedro Sánchez i dels socialistes ha estat molt clara i aquesta onada de canvi és sobre la qual nosaltres podem guanyar les eleccions municipals d’aquest maig a Barcelona.

La prèvia és guanyar. Nosaltres el que fem és una proposta com a partit d’esquerres no independentista i com a partit amb una àmplia experiència de govern. A partir d’aquí, el que ens caracteritza és parlar i dialogar. Jo insisteixo que si jo soc escollit alcalde el meu tarannà serà construir acords fonamentats en propostes de ciutat. La meva idea és no presentar un programa electoral a l’ús, justament per aquesta fragmentació, sinó fonamentar la nostra proposta política en pactes i acords de govern. Pactes en temes estratègics, com ara la seguretat i l’habitatge, i plans d’acció de govern que requereixin la majoria del ple per tirar-les endavant.

Jo en Colau hi he perdut la confiança política i personal després de la ruptura. Crec que va cometre un error històric perquè va malmetre una coalició d’esquerres que podia haver tingut recorregut doblegant-se a la lògica del procés independentista. Per tant, la meva confiança en Colau és zero i és difícil reconstruir-la.

Les majories també es van construint en funció de la matèria, no? Pensi que en aquest fracàs de l’alcaldessa Colau, en aquesta decepció respecte a les expectatives inicials, hi ha un exemple molt clar: el tema de l’habitatge. El pacte per l’habitatge que es va impulsar el segon any de mandat va tenir el suport des de Ciutadans fins al PDeCAT, és a dir, no va ser un xec en blanc però sí que va rebre un ampli suport per a una política que era prioritària per a nosaltres. I aquest és un exemple del model que jo tinc al cap per fer governable la ciutat. Una altra cosa és que després s’hagi fracassat en la política d’habitatge, però aquesta ciutat té aquesta tradició i la política local afavoreix aquesta manera d’arribar a acords que milloren la vida de la gent.

Jo el que vull és guanyar les eleccions per un projecte d’esquerres no independentista. Crec que l’opció del senyor Valls ha punxat clarament. La seva desfilada a la plaça Colón juntament amb Vox ha demostrat que és un enviat del senyor Rivera, per molt que intenti explicar una altra cosa, i això, en aquests moments, està molt lluny de les posicions dels socialistes.

El PP s’ha guanyat, a pols, la irrellevància a Catalunya. Ha estat un partit que ha girat l’esquena al país, sobretot en aquests anys tan crítics... Torno al principi: la política es fa parlant, intentant entendre què fan els altres.

Doncs que la delinqüència s’ha disparat. La delinqüència i l’incivisme. I això és un fet, i els fets, quan els vols esmenar, els has de reconèixer. Hi ha hagut un negacionisme de part de la senyora Colau d’un fet que ja es detectava abans de sortir a les estadístiques, parlant amb els veïns, amb els comerciants, amb la gent que trepitja el carrer... Ja fa més d’un any i mig, abans de fets més greus com ara els narcopisos, ja es detectava que la petita delinqüència s’havia incrementat a la ciutat. I això passa només a Barcelona, no és un fenomen global com diu el govern; no, a Madrid no ha passat, a València no ha passat, a Sevilla no ha passat...

Doncs perquè la política de la senyora Colau ha estat la de no política de seguretat, la de no confiar en la Guàrdia Urbana perquè la tenien estigmatitzada, la de no ser conscient que hi ha un moment en què la política de prevenció, la que identifica la política de seguretat d’esquerres, ja no és suficient i s’ha de passar a l’acció. I aquest passar a l’acció els ha costat molt, massa, i ho han fet malament. I ara tenim una situació a Ciutat Vella mai vista en vint o trenta anys, i aquí s’hi s’haurà d’actuar amb molta contundència. Jo defenso l’autoritat democràtica de l’Ajuntament; en una ciutat hi ha normes i l’Ajuntament les ha de fer complir, i si no ens agraden, les canviem. Però el que no pot semblar és que no hi ha normes o que no es fan complir, i això és el que ha passat a Barcelona.

Sí, però hi ha un problema amb els Mossos. El govern de la Generalitat no ha complert el desplegament previst. La meva proposta de política de seguretat és una política pública, que ha de tenir molt a veure amb la prevenció i la proximitat, i per fer millor això necessitem més policies al carrer. Per això plantegem l’augment dels 1.000 efectius, com ja es va fer en la darrera etapa socialista, la de l’alcalde Hereu. Sabent, a més, que uns tres-cents d’aquests són només per suplir les jubilacions.

És una activitat il·legal, no es pot permetre que s’ocupi il·legalment la via pública, no es pot permetre que es faci competència deslleial al comerç que paga impostos i compleix les normes i, el que és pitjor per a una persona d’esquerres, no es pot conviure amb normalitat amb el que és una evident explotació laboral. A més, jo que vinc del món sindical, no puc entendre que es doni carta de naturalesa al fet de la venda ambulant il·legal afavorint la creació d’un sindicat. I qui és la patronal? Al davant del sindicat, qui s’asseu, la màfia? S’ha d’acompanyar la gent que està en aquesta activitat perquè tingui una activitat legal, que tingui els papers en regla i tingui una feina normal, però no podem normalitzar una il·legalitat.

És un factor que s’ha de tenir en compte. La pressió turística ha produït una ocupació de la via pública, que siguin els mateixos turistes objecte dels fets delictius... Jo, per això, tinc confiança en la incorporació com a número 3 de la llista de l’Albert Batlle, ja que la seva incorporació no només té a veure amb la voluntat de la meva candidatura d’arribar a un espectre ideològic més ampli, en aquest cas el catalanisme més de centre, sinó per la seva expertesa en matèria de seguretat. Quan planifiques la prevenció has de tenir en compte que tens una població flotant molt important, has de preveure els set milions de pernoctacions. El turisme no és la causa, però no és un factor que no pots obviar.

Més que parlar de pressió sobre una part de la ciutat, que és evident al centre, del que hem de parlar és de quin turisme volem. Perquè si tens molt turisme però és respectuós amb el destí, no has de tenir cap problema. El problema del model turístic de Barcelona primer ve generat pel discurs antiturista del govern de Colau; segon, el turisme ha d’estar al servei de la ciutat i no la ciutat al servei del turisme, i, en tercer lloc, s’ha de tornar a fer promoció turística però no perquè vinguin més turistes, sinó perquè vinguin els millors turistes, i això vol dir explicar la ciutat al món. Jo aquesta política que ha consistit en no fer promoció pensant que així no vindria la gent, em sembla ingènua i una irresponsabilitat. El que hem de fer és explicar la Barcelona cultural, la del patrimoni, la gastronòmica, la de la diversitat..., no la del turisme de postal, que és la que fa que la gent només vingui a la Sagrada Família o al Picasso. Allà, a les icones de la ciutat, els tindrem igual, però, en canvi, si treballem per tenir el turista que ens interessa, el que respecta el destí, jo crec que hi haurà un canvi fonamental.

Sí, per redistribuir els beneficis del turisme. De fet, en els 18 mesos que vam estar al govern vam aconseguir que la ciutat gestionés el 50% de la taxa turística, contra l’opinió del govern de la Generalitat. Nosaltres defensem que el 100% de la taxa ha de quedar-se a Barcelona.

El 50% de la taxa que es quedava a la ciutat anava a cultura, i amb això vam rehabilitat patrimoni i vam posar oferta cultural a l’agost allargant el Grec. D’aquesta manera es visualitzava que hi havia un retorn de la taxa en coses que el barceloní també pot fer servir. Cal acabar el discurs de la turismofòbia, que ens fa molt mal perquè la ciutat no pot semblar hostil al visitant, perquè som una ciutat que rep congressistes de les fires, professors universitaris o artistes que venen a fer residències, i no podem semblar una ciutat hostil, això és l’anti-Barcelona.

Perquè els preus del lloguer baixin el que hi ha d’haver és més oferta. Plantejar-ho d’una altra manera és enganyar.

Per tant, cal construcció d’habitatge social de lloguer. Proposem recuperar el ritme de construcció de l’etapa socialista, de 1.000 habitatge per any. Ara estem en el mínim històric de construcció i amb el màxim de gent en llista d’espera. I, molt important, una política d’habitatge pensada per a la classe mitjana i la classe treballadora. Nosaltres el que volem és que les famílies treballadores no hagin de marxar de Barcelona. La política d’emergència residencial és molt important però no pot ser l’única, com ha passat ara. El problema que tenim ara és que les parelles joves, entre els salaris, encara que ara hagi pujat el salari mínim, i els preus de l’habitatge, han d’emigrar. Nosaltres ho vam fer, amb tota la modèstia i totes les mancances del món, però el meu objectiu és que les famílies treballadores no hagin de marxar.

El mitjà de transport que més fa servir el barceloní és anar a peu. I una ciutat caminable és més sociable, més sana, no contamina, dona vida... No hem de perdre aquesta perspectiva, això és una joia. La gratuïtat que proposem té a veure més amb una funció pedagògica, que la gent interioritzem que l’alternativa, usar el transport públic, és un acte de militància mediambiental. Això forma part de la petita contribució que tots hem de fer per respirar l’aire més net. No és la solució, però sí que té un sentit pedagògic.

L’aposta pel transport públic, la connexió del tramvia amb el traçat que tècnicament i econòmicament sigui més adequat i anar incorporant solucions de mobilitat elèctrica, que són el futur.

A mi m’agrada més parlar de pacificació. Les darreres experiències de superilles no han estat positives perquè s’han dissenyat des d’un despatx. Jo hi crec quan tenen a veure amb la morfologia urbana. Nosaltres, quan vam governar, fèiem superilles tot i que no en dèiem així, però les fèiem a les viles, a la vila de Gràcia, a Sants, allà on la morfologia d’una forma natural et convida a restringir el trànsit. Al programa plantegem que vies importants de la ciutat es pacifiquin o que s’hi redueixi la velocitat.

No hi crec. El que hem de fer són incentius en positiu. Quan alguna ciutat com ara Madrid, i li reconec el coratge, ho ha fet és perquè ja hi havia una situació de no retorn..., i jo crec que no cal arribar a aquest extrem.

Doncs aprovar els pressupostos de l’Estat de Sánchez, que preveien 500 milions per a la província de Barcelona en infraestructures, i la majoria anaven a Rodalies. És evident que a Madrid també saben que la Barcelona metropolitana, perquè hi ha polítiques com aquesta o l’habitatge que s’han de començar a veure a escala metropolitana, no la podrem fer si no tenim el transport. Actualment, la decisió de moure’t d’un lloc a un altre no té a veure amb la distància, té a veure amb el temps, i, per tant, això vol dir ferrocarrils puntuals i amb freqüències adequades.

En matèria econòmica, la primera mesura, que no és menor, ha estat del govern espanyol: la pujada del salari mínim, que, contra el que deia la dreta, no ha destruït ni un lloc de treball. Nosaltres hem establert un salari mínim metropolità, perquè la mesura econòmica natural és l’àrea metropolitana, no el municipi, de 1.200 euros. Donem aquesta xifra, treta d’un estudi seriós, del que costa viure a l’àrea metropolitana, com a referència per a les negociacions dels convenis col·lectius. Hi ha dues maneres de tocar el salari mínim, serioses: una és com a Madrid, via BOE, i l’altra és incentivant les negociacions dels convenis col·lectius.

És que en la darrera etapa hi ha hagut una hostilitat directa cap a l’economia de la ciutat. I crec que Barcelona ha d’estar orgullosa del que s’ha fet amb el 22@, planificada fa 20 anys i on ara arriben més inversions, on es creen més llocs de treball qualificats. En matèria de promoció econòmica, la ciutat pot fer dues coses: promoció i planificació urbanística. En promoció, explicant que aquesta és una ciutat ben connectada, amb mà d’obra qualificada, amb cultura emprenedora, i, per tant, dient “Vine i inverteix a Barcelona”. I urbanísticament, preveure que ha d’acollir una activitat econòmica i fer-la possible. La meva visió de Barcelona és la d’una ciutat amb activitat econòmica, i això a vegades s’obvia. Els veïns i les veïnes viuen a Barcelona, però també hi han de treballar. A més, cal posar les coses fàcils: proposem suprimir la taxa d’inici d’activitat, ja que ara tenim una forma molt curiosa de rebre els emprenedors: “Hola, com va? Són 300 euros.” Ja pagaran els impostos quan l’empresa funcioni! I, com vam fer amb el programa Llença’t, que encara està vigent, zero impostos el primer any per als emprenedors. I també la taxa Ballarín, com li dic jo, que és que les grans plataformes de distribució digital paguin una taxa per l’ús de la ciutat. Som empreses que estan establertes fora, que paguen els impostos a fora però fan servir la ciutat. Estimem que cobraríem uns 7 milions d’euros que servirien per digitalitzar el comerç de proximitat.

Jo vull que Barcelona el 2030 sigui una ciutat modèlica, a l’avantguarda de la lluita contra el canvi climàtic i del creixement inclusiu, que és el que diu l’agenda 2030, un compromís de 190 països del món. A més, l’any 2029 celebrarem el centenari de l’exposició del 1929 i, també, l’espai firal de Montjuïc està pendent de remodelar-se des de fa temps. Ajuntant aquests factors i esbrinant que el lloc per a l’exposició del 2029 està vacant, he proposat acollir-la, i muntar l’oficina tècnica per fer-la seria una de les mesures dels cent primers dies.

Que Barcelona es marqui en els propers deu anys tornar-se a posar al món. Barcelona, el 2030, ha de tornar a posar-se al capdavant en matèria mediambiental i social, ha de ser la Barcelona on les ciutats vinguin a compartir les millors experiències. Es pot fer, no requereix una gran inversió en infraestructures, perquè s’ha de fer igualment, i és un gran incentiu per tenir propostes a mitjà termini que la ciutat fa molt que no té.

Si de Barcelona se n’ha dit la ciutat dels prodigis és perquè ha aconseguit fer coses de gran magnitud transformadora i de repercussió internacional, que és el que l’ha caracteritzat. I crec que el Fòrum 2004 també va fer la seva contribució.

Al senyor Valls no li han explicat que a l’Ajuntament vam fer un debat durant un any en una comissió que va arribar a un consens prou ampli que incloïa que aquest tema no es faria servir en campanya electoral.

Si Colau no ha liderat la ciutat..., li ha mancat visió de ciutat, en aquesta visió de la gran Barcelona. És fonamental que l’alcalde de Barcelona tingui visió metropolitana de tot, no només de les polítiques d’habitatge o transport. Barcelona, com a millor ambaixadora de Catalunya al món, no es pot presentar dient que és una ciutat d’1,6 milions d’habitants... La gent se’t queda mirant i pensa: “Tan pocs?” S’han d’impulsar polítiques que agreguin ajuntaments. Falta una visió més àmplia i transversal del que és ser avui alcalde de Barcelona.