“Seria un greu error traslladar els resultats del 28-A a la política catalana”

Sempre passa el mateix. Hi ha uns auguris sobre el que ens passarà, a Bèlgica, a Alemanya, i al final sempre acabem tenint raó perquè el que fa l’Estat espanyol és buscar dreceres, forçar la llei per aconseguir objectius polítics. El seu objectiu era que no ens presentéssim i van calcular el temps de manera que ens posessin moltes dificultats, no només per canviar els candidats, sinó per presentar físicament la llista. Però com que sabíem que teníem raó, que des del punt de vista del dret no hi havia cap base legal perquè ens n’excloguessin, ho hem lluitat fins al final. Hem fet el mateix que estem fent des del primer dia que som a l’exili: defensar fins al final els nostres drets.

Com més dificultats ens posen, més motivats estem perquè estem defensant drets i llibertats per a tothom. No ens estem defensant només nosaltres mateixos, que evidentment, també, perquè ens hi va la vida personal. Estem defensant drets i llibertats col·lectius, i si alguna cosa ens motiva a fer política és aquesta. Hem demostrat durant un any i mig que tenim coneixement i sabem com podem combatre els abusos d’un Estat autoritari, no donem per perduda ni una sola batalla.

Jo crec que no és l’independentisme qui fa això, sinó que és l’unionisme qui pretén una cosa que no aconseguirà. Nosaltres no tenim un conflicte intern. Podem tenir visions diferents, podem tenir matisos que són perfectament legítims, però nosaltres no tenim un conflicte intern, sinó que tenim un conflicte amb l’Estat. Nosaltres, qui volem superar és l’Estat espanyol, l’Estat autonòmic. En aquest sentit no hi ha cap dubte del que volem fer. A nosaltres no ens trobaran en el que seria el somni humit de l’unionisme... I qui pensi això ens estima molt poc, a l’Oriol i a mi, estima molt poc ERC i Junts per Catalunya, estima molt poc el procés cap a la independència.

Esperàvem tenir un resultat com el que hem tingut, que és bastant millor del que deien les enquestes i ens situa allà on en les eleccions espanyoles tenim el comportament: mig milió de vots amb set o vuit diputats i dos senadors. Mantenir aquesta posició –en les condicions en què estàvem– va ser una proesa i jo vull agrair a la Laura Borràs i, naturalment, a en Jordi Sànchez, en Jordi Turull i en Josep Rull el que van posar-hi per fer-ho possible. Evidentment, la victòria d’ERC és esclatant, és indiscutible perquè el resultat és espectacular. És un fet que Catalunya continua consolidada en un eix social a favor de la independència. ¿Esperàvem una resposta de la gent de Catalunya que no ens doblegués? Sí. La resposta és aquesta.

La distribució de forces al govern es manté.

Però ha canviat en unes eleccions espanyoles. En les eleccions catalanes, que és el que a mi em preocupa, no ha canviat. I qui vulgui espanyolitzar el Parlament traslladant resultats d’Espanya a la política catalana fa un flac favor als catalans. He sentit dir al PSOE que no farà res fins que hi hagi eleccions a Catalunya, però això què és? Què passa, que no els van agradar les eleccions del 21-D? Que no va sortir el resultat que volien i ara esperaran a fer entrebancar el govern de Torra per si convoca aviat eleccions i surt una altra composició que els agradi més? Això francament és fer un flac favor als ciutadans. Espanyolitzar la política catalana és un greu error que estic convençut que cap independentista no cometrà.

El 21-D, què va triar la gent? En unes condicions èpiques, dificilíssimes, va votar per reforçar una majoria per la independència de Catalunya al Parlament. No es pot llegir de cap altra manera. Vull recordar les condicions en què vam anar al 21-D: amb una aplicació duríssima del 155, amb gent a la presó, a l’exili, amb el govern de Rajoy molt hostil i amb una amenaça permanent sobre la societat catalana. En aquelles condicions, la gent va resistir amb una gran dignitat. Hauria de ser allò el que determina la política catalana. Les eleccions espanyoles, municipals o europees tenen un valor polític i, evidentment, serveixen per fer política, però, de què va servir anar a votar el 21-D i que la gent votés massivament i donés un resultat claríssim?

Si agafem les dades, no. La participació democràtica és altíssima. La mobilització de Madrid va ser de les coses més meravelloses que s’han fet. No és veritat que hi hagi cansament. Nosaltres, en concret, no tenim dret a estar cansats. Raons en tindríem moltes per deprimir-nos i plorar per les cantonades, però ens vam dir des del primer dia que aquí veníem a treballar. Ens hem exposat i hem treballat. A mi em van detenir a Alemanya i després vaig tornar a viatjar de seguida. He anat a fora del territori europeu, hem travessat tot el continent, a Alemanya hi he tornat diverses vegades. No hem deixat de fer feina i assumir el risc que ens pertoca. Ja que teníem dret a la paraula i al moviment, l’havíem de fer servir. Podem presentar un full de serveis molt contrastable.

Tot aquest coneixement que hem acumulat, el capital polític internacional, els contactes que hem fet mentre viatjàvem, els volem posar al servei d’aquest salt endavant. No ens ho volem quedar per a les memòries personals. Hem hagut de lluitar sovint sols, i a vegades d’una manera incompresa, contra un gegant que al final ha hagut de moure’s destinant recursos de tots els espanyols per intentar combatre el nostre relat. Si amb pocs recursos hem estat capaços d’això, que la gent s’imagini què serem capaços de fer des de dins de les institucions donant també veu als que no la poden tenir, als que estan injustament tancats i jutjats, que necessiten que aquella Catalunya que vam decidir l’octubre del 2017 s’expressi en primera persona, voti, decideixi, interactuï i utilitzi la legitimitat de ser representants per defensar una idea que encaixa absolutament amb la idea més profunda d’Europa.

Jo que el segueixo per streaming aquí, moltes vegades estic sol i m’indigno, perquè la injustícia és tan bèstia... Penso com pot ser que aquestes persones faci un any i mig que siguin a la presó amb aquesta –no vull fer servir una expressió escatològica– colla de proves inexistents, testimonis de filferro, cap tipus de base seriosa per plantejar aquesta farsa. És indignant. El meu temor és que ens acabem acostumant a aquest esperpent, que ho acabem naturalitzant, perquè és inassumible! Les proves no hi són; els testimonis, alguns d’ells clarament contradiuen els vídeos, vídeos que no es deixen veure per no posar en qüestió la versió dels guàrdies civils i els policies enviats només amb una consigna política determinada... Però això què és! A mi m’indigna! Queda clar que l’únic resultat just és una absolució, no n’hi ha cap altre. Tant és si és una condemna gran o petita: una condemna és una injustícia.

És prematur dir res fins que no es facin les municipals, les regionals a Espanya i les europees. El que pugui dir ara Pedro Sánchez té un valor relatiu. Tinc ganes de sentir què diu el partit que ha guanyat les eleccions a Espanya, el Partit Socialista, després d’aquestes noves eleccions. I veure amb quin missatge ve el president en funcions a la tribuna del Congrés. Vindrà com en la campanya amb un no tatuat al front o vindrà amb una altra actitud? Avui no ho podem saber perquè hi ha unes eleccions que ho amaguen tot. A mi m’agradaria que hi hagués el coratge que no hi ha hagut mai, o almenys des de fa dècades, a l’Estat espanyol, i, aprofitant que hi ha una majoria de canvi democràtic, de canvi antifranquista, faci política. Però això depèn d’ell. O potser s’instal·larà en la comoditat que li demana l’Íbex 35, l’Estat profund, el rei potser hi estaria molt còmode... i fa un govern amb Ciutadans i qui dia passa, any empeny.

No, cap.

L’objectiu és el respecte al dret a l’autodeterminació dels catalans de manera democràtica, civilitzada, pacífica, enraonada, com ho fan les democràcies avançades. Fins i tot la jacobina França, el novembre de l’any passat, va convocar un referèndum d’autodeterminació del poble canac. Encara més, en la negociació del referèndum hi havia previstos altres referèndums d’independència, crec que dues vegades més. Fins i tot a la jacobina França! Per arribar aquí només es pot fer dialogant i negociant, però això no és en si mateix una fita. La fita és una altra. Aquí hi ha un conflicte molt seriós i democràtic: el poble de Catalunya vol viure d’una altra manera. Volem fundar un Estat, una República democràtica dins de la UE. Hi ha algú que escolti aquest clam, a part de reprimir-lo, insultar-lo, denigrar-lo, negar-lo? Fer això vol dir tractar amb la realitat, no amb la fantasia. La fantasia és pensar que això desapareixerà amb una mica d’aigua i deixant que passi el temps. O cronificant, que ja és l’ultima estratègia que tenen a Madrid.

Pedro Sánchezpot tenir la temptació de fer la viu-viu. D’acord. I el pressupost, com l’aprovarà? I les grans lleis, com les aprovarà? I si venen desafiaments europeus, que poden venir, com aquella famosa reforma constitucional exprés via trucades telefòniques del cor d’Europa, què passarà? Qui l’ajudarà? No es pot fer política en un moment tan delicat com aquest fent funambulisme, fent purament supervivència.

Jo no el podré votar, l’Iceta, encara que volgués, perquè gràcies, entre d’altres, al senyor Iceta, em van suspendre els meus drets polítics com a diputat. Però vaja, em sembla una mica fort invocar el concepte de cortesia parlamentària. Sisplau, que hi ha persones, companys d’Iceta des de fa molts anys al Parlament, que són a la presó, per no parlar de l’exili. Si hi ha un gest, és el mateix amb què ens van voler obsequiar amb el canvi de nom de l’aeroport del Prat. Dir que una persona que encara no és senador, que depèn d’una cambra parlamentària, serà president del Senat... és igual que quan van decidir posar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport.