Quasi m’atreveixo a discutir la introducció de la pregunta. No ha sorprès gairebé ningú, de cap dels espais polítics. No he vist gaire sorprès ningú de Junts per Catalunya ni tampoc els companys d’ERC, perquè jo sempre he estat molt explícit i molt clar, i ho vaig voler dir des del moment que ho vaig pensar, fa molts mesos, abans de l’estiu, que jo creia que a Europa tenia molt sentit anar junts. Igual que a molts llocs de l’àrea metropolitana anar amb llistes diferenciades pot ser útil, no hi ha cap raó per anar a les eleccions europees separats, continuo sense veure’n cap per no anar junts. Amb el mateix respecte que vaig insistir als companys d’ERC en públic i en privat per la llista conjunta, respecto que no s’hagi fet. L’important és la unitat d’acció que tindrem tots els eurodiputats independentistes al Parlament Europeu, un cop puguem exercir com a eurodiputats.

Quan es va posar aquesta hipòtesi sobre la taula vaig continuar insistint que a mi no m’interessava que m’oferissin anar en una llista d’ERC, sinó que poguéssim anar junts. I quan algú d’ERC plantejava la possibilitat que jo anés a la seva llista li deia que aquest era un motiu més per anar junts. Quan des dels dos espais polítics et venen a dir que estaria bé que anés amb ells es dissipa qualsevol dubte, si n’hi havia algun, per insistir a fer una llista conjunta. La llista que em correspon és la llista en què estic, la llista unitària.

Deixi’m que recordi una cosa que ja hem explicat altres vegades. El diumenge 29 d’octubre, a França estant, ens vam reunir els que érem allà, sense el president ni el vicepresident. Recordo, i faig una reconstrucció sense anar a la literalitat de la conversa, que en aquella reunió vaig fer una mica de broma i, com que érem massa consellers i s’havia de posar ordre, li vaig demanar a en Jordi Turull, que era la màxima autoritat de la taula, que administrés l’ordre de paraula. I, així com en les hores prèvies hi havia un plantejament polític que de fet deia que marxéssim tots a l’exili, aquell matí també vam posar damunt la taula que hi havia factors personals absolutament legítims indefugibles; cadascú tenia les seves circumstàncies que legitimaven que prengués al final la decisió que volgués. Tot i que políticament, si féssim un plantejament comú, seria d’exili, és evident que al final això serà una decisió personal. Aquell dia vam prometre’ns que mai ningú retrauria a ningú la decisió que haguéssim pres cadascú de nosaltres, sabent que les nostres decisions tindrien conseqüències per als altres. Era evident que la decisió de cadascú podia tenir impacte en el futur de la resta però, tot i així, ens vam prometre i comprometre que mai ens ho retrauríem. Recordo que en Turull ho va fer molt més curt del que jo faig ara, però aquella frase la tinc gravada a foc. Això em porta a ser superprudent a l’hora de contestar a preguntes com aquesta. Ho hauríem hagut de fer diferent? Els que hem anat a l’exili creiem que políticament ha estat una decisió molt encertada i jo particularment, al cap d’un any i mig, encara ho tinc més clar. Si en aquell moment podia tenir algun dubte, ara no me’n queda cap. Amb això estic dient moltes coses, però de la mateixa manera que dic que l’exili és una decisió políticament molt encertada, vull ser molt respectuós amb les decisions de cadascú perquè tothom va fer el que creia que era millor.

El problema és estructural, en el sentit que Espanya, com qualsevol altre Estat que tingui un desafiament com el nostre, té dues opcions: o negociar o reprimir. Pensar que el dilema no és aquest és pensar que els catalans renunciaran al dret a l’autodeterminació. Fa 150 anys que els catalans no estan renunciant al seu dret a l’autodeterminació. Que estudiïn una mica d’història. Davant una comunitat que es vol autodeterminar, al final hi ha moltes variants, que es resumeixen en aquestes dues opcions: o negocies o reprimeixes. Pedro Sánchez ha de triar què vol fer. Perquè si ell es pensa que Catalunya, pels efectes d’aquest any i mig, renunciarà a exercir el dret a l’autodeterminació, és que està molt mal informat. Volem veure si Pedro Sánchez triarà les porres, com va triar el senyor Rajoy l’1-O, en l’escenari que es pugui produir en el moment que sigui, o entendrà que això només se soluciona a la britànica. No sé si Pedro Sánchez és conscient que, si no negocia, això l’aboca, segur, a una nova fase repressiva, no sé si són conscients que estaran triant una nova onada repressiva en el moment en què no s’asseguin a negociar. Nosaltres no pararem.

Durant molt de temps va ser el meu cap. Jo estava a la direcció del grup parlamentari i ell n’era el portaveu. Una persona intel·ligentíssima. Això no ho discuteixo. Però quin és el viatge que ha fet el PSC els últims anys? Miquel Iceta, president del Senat? Per què, què representa? Jo no sé què representa en aquests moments. Potser hauré de parlar més amb gent de la resta de l’Estat, que m’expliquin què consideren ells que és avui el primer secretari del PSC des del punt de vista del projecte per al conjunt d’Espanya. Miquel Iceta va abandonar tota referència al referèndum, a l’autodeterminació. De quin federalisme m’estàs parlant? I al final, va avalar el 155 explícitament. Pedro Sánchez, aconsellat per Miquel Iceta, avalant el 155. Quin impuls a la reforma federal d’Espanya suposa posar de president del Senat el primer secretari del PSC, que expressa, i ho dic des del respecte personal, millor que ningú aquest viatge? És un viatge que ni en els pitjors malsons aquells que estaven a l’ala catalanista del PSC se l’haurien pogut imaginar. No en queda cap a dins. No en queda ni un.