Una societat d’escudella barrejada

Potser perquè la tarda era fresca –ho va repetir fins a quatre cops al Fort Pienc–, Ada Colau no va ser la mateixa que diumenge al Carmel. En jornada festiva i acompanyada de Pablo Iglesias i Alberto Garzón, la Colau va estar inspirada, fins i tot il·luminada. Ahir es va deixar contagiar per les condicions climàtiques adverses –tampoc plovia ni feia vent o massa fred– i potser pel to professoral que va adquirir el míting, envoltada per mestres que no van tenir cap inconvenient a repetir-se i donar-nos la xapa. No dic que no fos interessant, però el discurs cansava per ambigu o pel fet d’oferir solucions improbables davant la realitat d’un alumnat que va clarament per una història a la qual els professors es mostren refractaris i ploricons. ¿Com dominar la infinita possibilitat de jocs de l’smartphone, viatjar fins a Mart o caure absort davant d’un carnaval musical?

Ningú dels presents va parlar del tema sinó d’una etèria concepció clàssica de l’ensenyament, de segregació escolar o del repte de garantir justícia social. Semblaven discursos dels anys de les espardenyes mentre el món es mou a un ritme trepidant. Entre els mestres, Jaume Cela va oferir la frase pintoresca de la trobada dient que la nostra era “una societat d’escudella barrejada”. L’exconseller d’Educació gironí Joan Manuel del Pozo, amb un to d’un cert franciscanisme va llançar el seu eslògan: “La vida és educació.” També va citar el segon poeta, Rainer Maria Rilke, mentre que Cela ho havia fet amb David Jou. Un servidor, amb la periodista del costat, estudiàvem les races canines que duien els assistents preguntant-nos si havien portat els gossos a Per una Barcelona que educa o simplement els havien baixat a fer pipí. Tampoc va tenir el seu dia Joan Subirats, que té bon discurs però tendeix a la malenconia, com si es trobés una mica desplaçat, absent. Ada Colau, que és una persona àgil i amb bon cor, es va equivocar amb el tòpic de les escoles públiques i les concertades. Caldria parlar de millorar la pública, no atacar qui lluita al teu costat. Amén.