La UE busca unitat a les urnes
L’Eurocambra s’aboca a una major fragmentació política i tem la disrupció dels xenòfobs
Els socialistes defensen en campanya una coalició de centreesquerra, tot i la previsible suma amb populars i liberals
Amb les eleccions al Parlament Europeu, la classe política europea vol deixar enrere la crisi existencial dels 25 anys després d’un mandat de supervivència marcat per la gestió dels refugiats, el Brexit i els deterioraments democràtics. La Unió Europea ha passat el quart de vida i en aquesta campanya s’han notat les crides per revifar el projecte comú amb una unitat reforçada. Tot un repte davant la fragmentació política que s’evidenciï amb els vots dels milions d’europeus que, entre dijous i avui, estan cridats avui a les urnes. Si les enquestes no fallen, les dues grans famílies de l’establishment, democratacristians i socialdemòcrates, s’aboquen a perdre l’hegemonia i a obrir la veda a noves aliances i equilibris de poder.
El Partit Popular Europeu continua el primer en la cursa electoral, però el desgast pel darrer executiu, les dificultats per vendre un projecte reformista de centre i bregar amb el seu soci hongarès Viktor Orbán compliquen les seves opcions per revalidar el lideratge. Més animats estan els socialistes pels èxits electorals a l’Estat espanyol, Finlàndia i Suècia i ara somien amb un sòlid resultat que els permeti encapçalar una coalició de centreesquerra des dels liberals del francès Emmanuel Macron a la Syriza del grec Alexis Tsipras. Girant l’esquena a l’històric aliat democratacristià, han flirtejat en campanya amb les noves promeses de la política europea, liberals i ecologistes.
Concorrent per separat, l’actual grup liberal i la République en Marche de Macron podrien conformar el tercer grup polític a l’Eurocambra, amb uns cent eurodiputats. Per la seva banda, els Verds confien a capitalitzar les recents mobilitzacions pel clima, però, de moment, les enquestes els situen en cinquena posició, amb uns 55-60 escons. Els socialistes necessitarien també el suport de l’ala més punyent de l’esquerra. Un còctel atractiu de vendre en campanya, més difícil d’empassar a la vista d’una coalició més senzilla: populars, liberals i socialistes podrien representar gairebé el 60% de la cambra. Són també les tres famílies que controlen les capitals.
El control dels estats
Les urnes marcaran el rumb que volen prendre els europeus, però també pesarà el color polític als estats membre, ja que a la UE les decisions s’acorden entre ells i l’Eurocambra.
Actualment, hi ha deu executius conservadors, entre què Alemanya, Dinamarca i Irlanda, set de liberals, principalment França i el Benelux, set de socialistes, en què destaquen Finlàndia, Suècia, Portugal i l’Estat espanyol i tres de caràcter populista extremista, és a dir, Polònia, Hongria i Itàlia. Els grecs continuen sent l’excepció, amb el domini de l’esquerra alternativa.
Disrupció dels ultres?
En aquesta partida per agafar el timó de Brussel·les també juguen els ultres, que mesuraran la força del seu populisme xenòfob després de l’entrada en governs com ara el d’Àustria i el d’Itàlia. La francesa Marine Le Pen i l’italià Matteo Salvini han protagonitzat la campanya de l’extrema dreta que aspira a esdevenir per primer cop un bloc d’oposició sòlid al Parlament Europeu. Malgrat que les enquestes en descarten un pes suficient per entorpir les iniciatives parlamentàries dels europeistes, una veu més forta de la ultradreta podria intoxicar el debat polític.
A partir de demà, comença oficialment la nova temporada del joc de trons europeu. Amb els resultats a la mà, els caps d’estat i de govern negociaran el repartiment de càrrecs en la cúpula de les institucions europees. És el tema estrella de conversa a la bombolla europea. Menys es parla, però, de quin model polític impulsaran aquests nous lideratges en funció de les majories.
En un esforç per evitar la fuga dels seus votants a formacions extremistes, xenòfobes i euroescèptiques, els populars posen al centre de la seva visió per Europa la seguretat, el blindatge de fronteres a la immigració i la preservació dels valors europeus (especialment els d’arrel judeocristiana). Per contra, els liberals abanderen un projecte reformista d’actualització econòmica en l’àmbit digital i de major integració política en el bloc.
Al centreesquerra, els socialistes s’han reivindicat com la força moderada que ofereix un reforçament del sistema del benestar, la lluita contra el frau fiscal de les multinacionals i una transició ecològica “socialment justa”. Un plantejament similar al dels ecologistes que, tanmateix, posen el clima com a prioritat número 1, i al de l’esquerra alternativa, que emfatitza l’estat del precariat.
Quin d’aquests models s’imposarà i fins a quin punt els líders europeus que els han defensat els posaran en pràctica en un context internacional cada cop més hostil i competitiu definirà allò que anomenen “el futur d’Europa”.
