Paraules fugisseres

“Jo a Colau li he perdut la confiança política i personal després de la ruptura. Crec que va cometre un error històric perquè va malmetre una coalició d’esquerres que podia haver tingut recorregut doblegant-se a la lògica del procés independentista. Per tant, la meva confiança en Colau és zero i és difícil reconstruir-la.” “El balanç del mandat de la senyora Colau és tan desastrós que els ciutadans poden tenir la temptació de votar qualsevol candidatura per treure-se-la de sobre.” La primera frase és de Jaume Collboni, candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona. La segona, de Manuel Valls, candidat de la plataforma promoguda per Ciutadans. Tot dos, amb els seus vots, poden donar dissabte vinent l’alcaldia de Barcelona a Ada Colau, la candidata a la reelecció per Barcelona en Comú. És una obvietat que durant la campanya electoral, un estat gairebé natural en la política catalana dels darrers anys, tothom apuja el to per marcar el perfil que, segons els estudiosos del seu partit, li donarà més rèdits electorals. I també és cert que el procés sobiranista ha fet saltar pels aires les aliances històriques que, en el cas de Barcelona i amb els resultats dels 26 de maig, haurien provocat un altre tripartit d’esquerres amb els comuns, ERC i el PSC. L’única diferència respecte als tripartits històrics a la ciutat de Barcelona seria el pes de cada formació en el futur govern.

Però, tot i això, sobta que encara no fa ni quinze dies, tant Collboni com Valls fugissin de Colau com de la pesta, la responsabilitzassin de tots els mans de Barcelona i que ara s’avinguin a donar-li els seus vots. I no és gaire diferent en el cas de l’alcaldessa actual. Si bé és cert que durant tota la campanya va assegurar que la seva aposta era guanyar i liderar un pacte d’esquerres, mai va acabar de definir si aquest pacte incloïa ERC i el PSC, ni si era només amb un dels dos. En l’entrevista electoral a aquest diari, i interrogada sobre si prioritzava un dels dos com a soci o si els volia tots dos, afirmava: “Qui s’han d’aclarir són ERC i el PSC. Jo he estat clara i diàfana, em vull entendre amb les forces progressistes. El PSC era un partit d’esquerres i catalanista, i quan torna a aquesta tradició ens entenem, i hem aprovat mesures molt importants estant junts en el govern. Ara, si s’alia amb el PP i Cs per intervenir l’autogovern, doncs s’allunya de nosaltres. Ara passa el mateix: si el senyor Collboni diu que vol pactar amb el senyor Valls per fer-me fora, fa impossible cap acord. Tant de bo que el PSC recordi que era un partit d’esquerres i catalanista, i es torni a plantejar governs progressistes. I també espero que ERC recordi que és d’esquerres i descarti pactar amb Artadi i vulgui pactar amb nosaltres.” Durant la campanya, Colau encara va ser més dura amb Collboni, a qui va acusar de dirigir el partit que, durant dècades, “s’havia agenollat davant dels poderosos” per promoure l’actual model Barcelona i de tornar-ho a fer si calia.

Colau va intentar treure rèdit a l’arribada de Valls, fer creure que les opcions eren entre ella, “l’esquerra transformadora” i “l’enviat de les elits”. Per això va promoure un cara a cara amb ell a La Sexta mentre defugia, fins al darrer dia de campanya, el que li demanava Maragall. Encara més: a mitja campanya en va demanar un a Elsa Artadi, la número 2 de Junts per Catalunya, “per debatre el model de ciutat”, amb la intenció de tornar a dur el focus cap a aquí i, de pas, desgastar Maragall. Ara, però, Colau pot ser alcaldessa gràcies als vots, justament, de Valls.