“Els alcaldes hem de fer pedagogia del procés”

Diguem que el pacte municipal el vam fer abans de les eleccions, en fer la coalició amb Gent per Vilassar. Volíem ser la llista més votada i tenir la majoria més àmplia possible per després anar fent acords puntuals. Ho hem aconseguit i ens sentim còmodes pactant amb Babord, però també ho podem fer amb Junts per Catalunya o fins i tot amb el PSC. De fet, ni tan sols ens calen els vots, perquè amb l’abstenció d’un d’aquests tres partits ja tindríem garantides les votacions.

Ens ha obligat a negociar tots els acords a tots els extrems. Això ens ha donat una perspectiva de la política municipal molt més polièdrica. De vegades has de cedir coses per tirar endavant pressupostos o acords que saps que són molt beneficiosos per a Vilassar. Això et fa veure que la política és l’art de posar en comú els dissensos, més que els consensos. Assimilar conceptes de gent amb qui no estàs d’acord ens fa ser millors polítics. Hem volgut ser un govern més proper al ciutadà. I això s’ha traduït en qüestions simbòliques, com ara defugir els balcons i baixar a les places. Per a mi té una càrrega simbòlica important.

Partim de quatre anys en què hem aportat molt en eixos importants. Quan vam entrar a l’Ajuntament, la cultura s’havia abandonat i nosaltres hi hem apostat fort comprant l’Ateneu. Ens vam comprometre amb la participació ciutadana, més enllà de la votació cada quatre anys, i per això hem implementat els pressupostos participatius. Hem fet un ajuntament més transparent i hem invertit en mobilitat, fent molts carreres de vianants. Aquests eixos que ens han identificat són els que ara volem destacar, i afegir-n’hi d’altres com el medi ambient o els serveis socials per fer un salt qualitatiu com a Ajuntament.

És cert que en campanya electoral es tendeix a prometre en excés, però nosaltres no hem estat així. Tot el que hem dit està pràcticament en marxa o pressupostat. Quan vam arribar ens vam trobar una situació molt endeutada. Ens vam estrènyer el cinturó i vam renegociar tots els deutes. Això ens estalvia 2,9 milions d’euros només en interessos. Ara tenim capacitat d’estalvi i diners, cosa que abans no teníem. L’única despesa que no podem assumir per nosaltres mateixos és la reforma de l’Ateneu, que pot arribar als 3 milions d’euros, però esperem trobar el suport de la Diputació. Som un dels pocs pobles amb 21.000 habitants sense un teatre en condicions.

L’habitatge és una de les prioritats que hem d’afrontar com a govern. Això passa per fer un pla d’habitatge i per mantenir la moratòria de pisos turístics fins que no estigui enllestit. Hi ha projectes com els de Can Vives i el solar de les antenes que estan encallats als jutjats, però quan es desencallin podrem aconseguir molt d’habitatge de promoció pública. En tot cas, s’ha de dir que és una situació que es dona a tot el baix Maresme i que a nosaltres ens interessa atraure turisme, sobretot el familiar, que després fa despesa a botigues i restaurants de Vilassar. Però sempre que no topi amb un bé superior, que és el dret a l’habitatge digne. Això és difícil de casar, però com a govern municipal tenim l’obligació de fer-ho.

Com que tenim més contacte directe amb la gent, hem d’explicar a tothom la importància del procés en l’àmbit econòmic, social, de drets, de democràcia, de benestar de les persones... En realitat, treballem per fer un món millor, socialment més just. I la independència seria una molt bona eina per fer-ho possible. En el procés s’ha de fer molta pedagogia, i això ho podem fer els alcaldes. És la gran força que tenim a escala municipal, que ens permet aquest contacte amb les persones i pots explicar a la gent les virtuts d’una Catalunya independent.

És cert. Hi ha hagut determinats pactes contra natura que han fet molt mal. De vegades, fins i tot en el meu partit, quan vas pujant de nivell trobes alguns polítics molt allunyats de la dinàmica del país i penses: com ha passat, això? Després es prenen decisions amb les quals no estàs d’acord, com no fer una llista única en les europees, i et toca a tu defensar-ho sobre el terreny. No tot el que fa ERC em sembla bé, però s’ha d’entendre que, si com a humans cometem errors, com a col·lectiu, també.

Els principals problemes que hem tingut durant aquest mandat han vingut derivats de la gestió del litoral que, curiosament, es controla des de Madrid. L’Estat espanyol és el titular de la franja litoral i, per tant, és qui mana i qui decideix què posts fer, què no pots fer, què s’ha de tancar i com es gestiona la platja. Arran del 155 hi ha hagut un canvi d’actitud, han endurit la posició i ho volen tot a terra. Gestionar això contra un Estat espanyol que ens té entravessats i sense tenir res per oferir a canvi és absolutament complicat.

Va arribar un punt en què Madrid fins i tot volia que les barques de pescadors anessin a un port. Nosaltres hem aportat un informe dient que aquest tipus de barca marinera està feta per ser a la sorra, com passa a Calella, a Sitges i a tants altres llocs. Però ens diuen que ens espavilem i que la platja és per a tots els espanyols. Van començar tancant llocs emblemàtics com el nàutic de Cabrera i també anaven per les casetes dels pescadors de l’espigó de garbí. Nosaltres vam actuar declarant-ho bé d’interès local i fent que la Generalitat ho considerés bé d’interès nacional perquè així, si algun dia arriba una ordre d’enderrocament, ho puguem frenar i allargar.

L’única esperança que tinc és que, quan hi hagi nou govern a Madrid i tothom hagi pres possessió, convocaré els alcaldes del baix Maresme per anar a parlar amb la delegada del govern, Teresa Cunillera, a veure si fem pressió conjunta i ella ens escolta. A Madrid, a la delegació de Costes, encara hi ha gent del PP i no hi pots parlar. Són molt educats, sí, però no et fan ni cas.

Els hem dit mil vegades que tenim un problema i que, si es fessin espigons fixos com a Sant Antoni de Calonge, la situació se solucionaria definitivament. Tenen els diners per fer-ho, així que, si no ho fan, és per falta de voluntat política. Mentrestant, la gent no entén que s’estiguin abocant diners amb la draga i no fent espigons. La gent no ho entén! I tenim mar però no el podem fer servir. Les dutxes les acabem de posar quan ja feia un mes que anava la temporada de bany. Els veïns poden pensar que a l’Ajuntament hem anat tard i fem les coses malament, però tot és una qüestió de permisos i licitacions que no depenen de nosaltres. Aquesta és la realitat. Per a ells no som una prioritat, i com més ens puguin putejar, més ens putejaran. Aquí hi ha una qüestió política, i la qüestió política no és racional. La solució a tot plegat seria que, en comptes de l’Estat, això ho gestionés la Generalitat. Però com que ara a Madrid no ens necessiten, no podem fer-hi res.

Jo tinc una manera d’entendre la política municipal de molta proximitat, vull ser un alcalde obert i planer, no de despatxos i balcons. Quan vas pel carrer la gent t’atura per comentar-te coses i, quan el procés era més calent, fins i tot em van arribar a insultar. T’acabes enduent els problemes a casa i, en alguns casos, com fa poc amb un desnonament, t’impliques més del que et tocaria i acabes fent funcions d’advocat. Quan va passar allò, quan veus que t’assenyalen, que saben qui ets i on vius, penses “només em faltava això”. Però també t’adones que, com a alcalde independentista i compromès amb el país i amb la república que ets, ho estàs fent bé. Perquè, si no, no t’assenyalarien. I llavors el que vaig intentar és passar la pilota al jutjat. Quan es tracta d’anar contra nosaltres, la justícia va molt ràpida. Però per defensar-nos, va tot molt lent. Jo veia que les denúncies aïllades no aconseguien res i s’arxivaven. Per això vaig impulsar una macrodenúncia amb altres alcaldes de la zona que havien patit fets similars. Tot i que són fets aïllats, és un fenomen global. És un assetjament contra una ideologia i una determinada manera de governar.

Precisament perquè aquesta manera de governar és molt intensa, la meva voluntat era fer un cicle de dos mandats. Per això, ara mateix, no tinc previsió de tornar-hi.