ERC pren el lideratge
Els republicans, ara més pragmàtics, atreuen nous votants i guanyen per primer cop les estatals i les municipals, erigint-se en pal de paller del país, frec a frec amb el PSC en àrees urbanes i JxCat a les rurals
Junqueras i Rovira es reforcen al capdavant, amb Aragonès i Vilalta com a ‘alter ego’
El 28 de novembre del 2010, ERC va tocar fons en la història recent de les eleccions catalanes. Set anys de tripartit convuls li van passar factura, i va caure des dels 21 fins a tot just 10 diputats, tot i que feia pocs mesos de la sentència del TC que havia anul·lat bona part de l’Estatut –aprovat amb el vot en contra dels republicans– i havia obert la capsa dels trons que ha desembocat en l’actual era independentista. El maig següent, la direcció, amb Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant, va dimitir en bloc i va donar pas, el setembre del 2011, a un jove i semidesconegut tàndem que va assumir les regnes amb la fita de posar fi a les batalles intestines que l’havien esquarterat i fer renéixer el partit de les seves cendres. Eren l’eurodiputat Oriol Junqueras, com a president, i Marta Rovira, com a secretària general, dos dirigents que, des de la presó i l’exili, respectivament, avui continuen marcant les directrius polítiques d’ERC, i que al setembre repetiran per segon cop el seu lideratge indiscutible. Això sí, al capdavant d’una candidatura àmplia que, de facto, encapçalaran sobre el terreny l’actual adjunt a la presidència, Pere Aragonès, com a nou coordinador nacional i home fort i l’ara portaveu, Marta Vilalta, que passarà a ser adjunta a la secretaria general. La llista, en què repeteixen noms com ara Sergi Sabrià, Lluís Salvadó i Isaac Peraire i que incorpora nous valors en llocs de responsabilitat com ara Sara Bailac, Marta Vilaret i Raquel Sans, es ratificarà en votació telemàtica el 15 de setembre, i arrencarà el nou mandat en un congrés nacional previst abans de final d’any. I ho farà probablement ja amb una sentència del Suprem sobre la taula i el repte d’impulsar un nou full de ruta unitari per donar-hi resposta i avançar conjuntament cap a la República, una fita, la unitat estratègica, que, tot i omplir-se’n la boca l’independentisme des de fa mesos, ha estat incapaç de lligar des del 27-O. Tot i que sembla una eternitat, tot just vuit anys després de la irrupció de la direcció actual, el partit es troba indiscutiblement en el seu millor moment des de la II República, amb un lideratge no tan llunyà al que va mantenir als anys trenta, després de sortir reforçat de l’últim cicle electoral com a gran pal de paller al conjunt del país. A la Catalunya rural, frec a frec amb JxCat. I a la urbana, en disputa amb el PSC.
ERC, aliada amb els Sobiranistes escindits dels comuns, va guanyar per primer cop a l’abril unes eleccions espanyoles a Catalunya, amb un milió vint mil vots, el seu rècord absolut, que el fan el sisè grup al Congrés, amb 15 diputats, i tercer a la cambra alta, amb 11 senadors, i li han d’atorgar un paper principal en la governabilitat de l’Estat, però sobretot també en l’enèsim intent per mirar d’asseure’l a la taula a negociar una sortida dialogada davant l’incessant clam de sobirania que ve de Catalunya.
Al maig el creixement electoral del partit va continuar i es va traduir en uns espectaculars resultats en les eleccions municipals, que va guanyar clarament en nombre de vots (va créixer un 60%) –sense anar més lluny, a la capital, Barcelona– i de regidors (un 30% més), i que gairebé l’equiparen en nombre d’alcaldies a la força hegemònica els últims 40 anys, CiU i la seva successora, JxCat. I és que ERC avui governa en places tan importants –i no fa tant del tot impensables– com Lleida i Tarragona, a banda d’altres com ara Sant Cugat, Figueres i Tàrrega, que arrabassaria amb pactes a JxCat, en la confirmació d’una rivalitat que també s’ha vist en múltiples consells comarcals i a la Diputació de Barcelona, on en canvi han pactat postconvergents i socialistes. En tot cas, els republicans presideixen dues diputacions i són en el govern de 23 consells comarcals, i la llista d’alcaldies se’ls enfila fins a 359, moltes gens menors: Vilanova, Sitges, Blanes, Cambrils, Tremp, Balaguer, Arenys de Mar, Solsona, Amposta, Salt… Tot plegat, a més, amanit amb una penetració important en un feu tradicionalment difícil per a l’independentisme com l’àrea metropolitana de Barcelona, on és segona o tercera força i encapçala l’oposició en la majoria de ciutats.
Taca esperada a Europa
L’única taca en el cicle recent són les eleccions europees, en què ERC es va presentar en coalició amb Bildu i el BNG, i en què el 2014 havia assolit el seu primer triomf des dels anys trenta. Ara, en canvi, va baixar a tercera força, sobrepassada pel PSC i sobretot per un JxCat liderat pels exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí amb qui va rebutjar fer tiquet electoral. Això sí, els resultats han estat prou bons per fer Junqueras altre cop eurodiputat, tot i que vetat fins ara pel Suprem, fet que permetrà situar el tracte als presos polítics catalans al cor de la justícia europea, al Tribunal de Luxemburg, que a l’octubre s’haurà de pronunciar sobre el seu cas.
En tot cas, els republicans eren conscients en el fons del possible peatge en forma de derrota en les europees per negar-se a una llista única, i estaven disposats a pagar-lo en nom de la seva gran filosofia des del 21-D, inspirada pel mateix Junqueras com a fruit de la reflexió arran dels fets de l’octubre del 2017: la necessitat d’eixamplar la base, dirigint-se cada força al seu públic potencial. Un nou discurs recollit en la ponència política aprovada l’estiu passat, que, amb els matisos que es vulgui, de facto està assumint la major part de l’independentisme polític, i que es basa en un to més dialogant, centrat en l’eix social, moderat en les formes però contundent contra la repressió i a favor dels drets fonamentals, i que de moment fuig, sense renunciar-hi, de la unilateralitat, uns factors que li han permès ser la força que més nous suports ha guanyat per a la causa.
Ben bé tants, això sí, com crítics ha tingut entre un sector de l’independentisme que, sobretot a les xarxes, ha acusat ERC de tornar a l’autonomisme i trair els seus principis republicans, si bé fins ara ha tingut escassa repercussió a les urnes; ans al contrari. De crítics, això sí, també n’han aparegut a dins: el Col·lectiu Primer d’Octubre, liderat per l’exdiputat Joan Puig o l’excandidat a encapçalar la llista de Barcelona Xavier Martínez, que va intentar forçar, sense èxit, una consulta interna pel sentit de la votació en la investidura de Pedro Sánchez –volien un no, posició que també defensaven altres càrrecs de l’executiva–, i que a banda també reclamen una aposta més inequívoca per la unilateralitat, després que fa un any ja van aconseguir que no quedés relegada en la renovada ponència política. Els crítics reivindiquen més fidelitat al mandat de l’1-O i més unitat amb JxCat, si bé no han presentat candidatura alternativa a la direcció, fet que hauria estat un barem més clar de quin suport intern real tenen, que sembla baix, vist a més el gran moment del partit.
És clar que el debat intern és viu també dins la mateixa direcció. La setmana passada, el sector proper al portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, i el seu antecessor Joan Tardà va filtrar a Nació Digital un document que pretén influir els pròxims mesos en els debats pel full de ruta i l’estratègia interna, i que advoca sense manies per anar a unes eleccions immediates a agafar el lideratge del procés, una tesi que encara no és unànime en la direcció d’ERC ni en l’única candidatura que s’ha presentat, motiu pel qual Aragonès fins ara ho ha trampejat dient que totes les opcions estan obertes com a resposta a la sentència. L’objectiu d’aquest sector seria conformar el 2020 un “govern de front ampli netament escorat a l’esquerra”, gràcies a la integració, que sols veuen possible a través d’ERC, de totes les forces, independentistes o no, favorables a un referèndum. El següent pas seria tornar a dur al Congrés la petició de la seva autorització, com el 2014, que creuen que així estaria més reforçada i seria més difícil de negar, i posaria els “demòcrates espanyols en la disjuntiva d’acceptar una negociació o assumir la desobediència catalana”. “Aleshores, més musculats i encara més legitimats, hauria arribat l’hora de tornar-ho a fer”, tanca el document.
LES XIFRES
L’assignatura pendent i el debat del candidat
La gran assignatura pendent d’ERC són les eleccions catalanes. Consolidada les últimes dues legislatures com a força de govern, compartit amb l’espai postconvergent amb grans quotes de poder en l’àrea econòmica i social, les enquestes d’uns anys ençà diuen que és el partit amb més simpaties –Oriol Junqueras és de molt el polític més ben valorat– i va clarament al capdavant en intenció de vot, com va confirmar la més recent del CEO, que li dona fins a 40 diputats. És clar que també era la favorita el 21-D, i va acabar tercera, darrere de Cs i JxCat... Precisament, no haver guanyat unes eleccions al Parlament impedeix a ERC presentar-se com el referent indiscutible del procés, fet que en el partit creuen que facilitaria una entesa més estratègica amb els comuns i la CUP, però els postconvergents alerten que reobriria la porta a un tripartit amb el PSC.
Abans d’anar a noves eleccions, això sí –una decisió que al capdavall correspon al president Torra, i que els mateixos republicans admeten que encara no tenen clara–, ERC haurà d’acabar de decidir qui és el seu candidat. Aragonès sembla que parteix amb avantatge en ser el vicepresident i l’assenyalat per Junqueras, però fins ara ha evitat parlar-ne perquè oficialment el número 1 encara està reservat per al líder del partit, tot i que la seva probable inhabilitació ho farà inviable en la pràctica. Caldrà veure, llavors, si apareix algun altre nom com a futurible, una travessa en què emergeix com a alternativa la figura de Roger Torrent, que com a president del Parlament també forma part del nucli dur en la presa de decisions, i és un altre dels valors potents del partit.