Tanmateix europeistes

El catalanisme ha estat sempre fermament europeista, no pels moments actuals –tan mediocres– que viu la UE hem de deixar de banda, menysprear o fins i tot oblidar l’herència rebuda i ser deslleials a un fet fonamental, el nostre ADN europeu. Des de l’any 800 amb Carlemany que som Europa, que ningú oblidi que Catalunya és d’origen franc, que d’aquest fet històric incontestable provenen moltes de les característiques, virtuts i defectes, que han definit el nostre país fins arribar al present.

No hem d’oblidar un context internacional que es produeix en tots els moviments d’emancipació nacional. La força prové de l’interior, del propi país, de la gent, però el context internacional mai deixa de ser-hi present. No per una concreta actuació directa, que en el nostre cas no hi serà, sinó pel ressò social i polític que crea en l’opinió pública nacional, estatal i internacional.

Seguim els passos que van fer els països sotmesos a partir de 1492 en l’arribada de Castella a l’Amèrica Llatina. Dins el context de les guerres napoleòniques i la supremacia a Europa i el món entre Anglaterra i França a partir de 1808 i fins 1824, la via per a la independència va ser la de les armes. Ambdós països i les altres potències del moment hi tenien uns interessos absoluts. Però no hi van intervenir directament. Les repúbliques llatinoamericanes se’n van sortir per si mateixes. Les victòries, traïcions, avenços o fracassos van marcar finalment una derrota de l’imperi espanyol tan violenta i brutal que encara avui dia és un dels motius que expliquen com amb poca informació l’Amèrica Llatina escolta amb interès i simpatia la causa catalana.

És clar que el 1898 l’ajut dels Estats Units a Cuba, Puerto Rico i les Filipines va ser fonamental, però la força bàsica era al si dels pobles que volien treure’s del damunt el jou espanyol, tan arcaic i espoliador. El mateix esperit que al llarg del segle XX van tenir el Marroc, Guinea o el cas vergonyós, un més, amb el Sàhara.

Abans, la llibertat era el fruit sagnant de la força de les armes, ara és el pes de les urnes i els vots. Aquí és on entra la UE, més enllà que, ara com ara, sigui poc més que un mercat o que els actuals dirigents hagin fet del somni europeu un club privat d’estats que va en contra de l’ideal de l’Europa dels pobles i les nacions. Hem entrat en el camp de la política, i en política tot canvia amb l’evolució del nombre de vots. La força, doncs, està en el pes determinant, majoritari, de l’independentisme. Un subjecte polític que ha arribat per ser-hi sempre més, un conjunt electoral democràtic que només es pot obviar des de la manca de consciència democràtica, anant contra el progrés, contra la lliure voluntat de la gent o per la força reaccionària del sectarisme ideològic propi dels unitarismes excloents.

L’europeisme que ens caracteritza ha de superar l’accidentalisme polític dels actuals dirigents europeus. L’objectiu és clar: ser a la UE per fer-la millor, per potenciar la democràcia, per respectar el que diu la Constitució de la UE, el dret de les minories nacionals a decidir el seu futur. Qualsevol altra actitud és errònia. L’independentisme majoritari a les eleccions més diverses és continuat. No ens deixem enganyar per sumes on els partits unitaristes barregen conceptes contraris perquè els doni un resultat d’acord amb els seus interessos. Les darreres eleccions municipals i les nacionals parlen d’una suma majoritària malgrat tots els més variats conceptes contradictoris. La prova és meridiana; si no fóssim majoria no tindrien cap problema amb tancar-nos la boca per una altra generació.

Tot parteix d’un fet, la força de la gent, la voluntat de construir una societat més justa i lliure, més social i solidària. Fet que només és possible sent a Europa com a ens propi, no en mans d’uns governants repressors, carcellers i temorosos de donar la veu als catalans.