Discutir evidències

L’independentisme es mou entre eixamplar-ne la base o bé la unilateralitat. Les dues idees són inseparables i necessàries, però no antagòniques, incompatibles i irreconciliables. I, mentre dura el desconcert, mancats de direcció política, tants caps tants barrets, el vaixell independentista continua perdut enmig de la mar, sense brúixola, ni carta de navegació, ni ningú al timó, però ple de gent a coberta.

Costa d’entendre que algú vulgui que no hi hagi més independentistes dels que hi ha ara, perquè si és clar que, amb els que ara som, vam fer molt i vam arribar molt lluny, no és menys cert que no vam assolir tot el que volíem. No som independents, no tenim República Catalana, i, després del salt a la piscina sense aigua, tenim gent a l’exili i a la presó. Pot semblar una obvietat, però tres milions de persones ben organitzades, amb objectius clars, poden fer més que dos i, encara, més poden fer quatre. Ampliar la base social, doncs, és un desig tan lògic com imprescindible. I amb un coixí social més sòlid del que, feliçment, ja tenim ara, es poden emprendre objectius més ambiciosos i contundents, sempre pacífics, més enllà de les performances patriòtiques anuals.

La independència nacional la proclames tu, no te la proclamen uns altres. Sempre acaba sent, per tant, un gest unilateral, en tots els casos, fins i tot quan s’ha hagut de negociar. Perquè sempre s’acaba negociant, ni que sigui per decidir com es reparteixen els deutes o què passa amb el patrimoni immobiliari de l’Estat espanyol, civil i militar, aquí, o bé amb els edificis d’ambaixades i consolats d’Espanya, arreu del món. El dia més important de la història contemporània de Catalunya va ser l’1 d’octubre i va ser un gest unilateral. Quan Espanya no sols no ha renunciat a la violència contra el poble català, sinó que l’ha exercida i està disposada a tornar-ho a fer, igual o pitjor, és inacceptable que algú pretengui que renunciem a la unilateralitat, la nostra única força sobirana. Perquè aquesta sí que és una manifestació democràtica i popular de sobirania nacional, una decisió que no depèn de Madrid, sinó nomes de nosaltres mateixos. I a aquesta, ben feta, sí que la temen.

Exercir la unilateralitat des de la feblesa, l’absència de projecte i sense la feina prèvia feta, ens condemna al fracàs, a la decepció i al desconcert, que és on ara som. “Espanya no pacta, no pacta mai”, afirmava Jordi Carbonell, expresident d’ERC. Si algú creu que, un dia, el govern espanyol de torn tindrà un rampell democràtic o un instant de lucidesa autodeterminista, per iniciativa pròpia, ja pot esperar-se assegut. Espanya només s’avindrà a asseure’s per trobar una sortida a les urnes, al conflicte que manté amb Catalunya, no per voluntat pròpia, sinó forçada per les circumstàncies. Només hi haurà pressió internacional sobre Espanya si abans hi ha pressió nacional al nostre país, prou forta per fer que Europa i el món reaccionin. Hem de crear un bon problema a l’estabilitat econòmica i política d’Espanya per tal de forçar una bona solució.

Si som més, podrem fer més. Però, també, si fem més amb els que ja som, atraurem més gent a la nostra causa. Milers de persones reclamant els seus drets, de manera organitzada, tant electorals com canviant d’empresa en les finances, l’energia, la comunicació o l’alimentació, poden provocar grans canvis, més que gestos individuals espontanis de protesta. Mentre discutim evidències, no preparem un projecte d’emancipació seriós, intel·ligent, audaç, astut i amb un punt de mala llet. Per tornar-ho a fer, sí, però ben fet.