JOAN ELIAS GARCIA
RECTOR DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA. PRESIDENT DE L’ACUP
Balança universitària desequilibrada
L’aportació de les nostres universitats públiques a la societat catalana durant els últims anys ha estat certament rellevant. Només cal mirar les pàgines web de les diferents institucions universitàries per corroborar aquesta afirmació. Sí, les universitats públiques catalanes, any rere any, formen excel·lents i competents professionals que responen a moltes i variades demandes professionals. De la mateixa manera, no descansen a l’hora de fer recerca. El nostre personal docent i investigador, que cobreix un nombre elevat de camps de coneixement, no s’ha acomodat, i sistemàticament tracta de trobar respostes raonades i útils a preguntes que ens preocupen com a societat. No cal dir que el reconeixement acadèmic internacional del nostre professorat i dels equips de recerca és certament envejable. Les nostres universitats també es dediquen invariablement a transferir el coneixement que es produeix dins dels campus per tal que les idees i produccions científiques i culturals universitàries siguin conegudes i aprofitades pel conjunt de la ciutadania. En definitiva, les nostres universitats públiques catalanes es dediquen amb cor, ànima i molt esforç a la formació, la recerca i la transferència de coneixement, tres pilars fonamentals de qualsevol institució universitària del segle XXI. Per descomptat, sempre es poden fer millor les coses, però això no treu que allò que s’ha fet i es fa actualment mereix tot el nostre reconeixement.
Les universitats catalanes demostren, així, que mantenen el seu compromís amb la societat. No fan tot el que fan per qüestions estratègiques o per sortir bé a la foto. No podia ser d’una altra manera: les universitats públiques del nostre país coneixen la seva raó de ser, el servei als altres, i assumeixen amb entusiasme i orgull el seu rol com a motor de canvi econòmic i social. Com altres institucions de la nostra societat, també les universitats aposten per la millora social, la innovació, el coneixement, la justícia i l’equitat. Ara bé, és ben sabut que les universitats públiques catalanes no caminen soles, també necessiten suport, requereixen un cert grau de confiança en la seva feina, i en aquest sentit trobem que la balança està desequilibrada. Dit d’una altra manera: l’esforç que fan les universitats públiques catalanes darrerament no és correspost com es mereix per part de l’administració pública. Encara més: no és atrevit dir que la confiança que necessiten les nostres universitats es redueix any rere any fins a crear situacions acadèmiques que són gairebé insostenibles.
Aquesta manca de confiança la podem detectar, com a mínim, en dos aspectes. Potser el més flagrant i alarmant és el finançament actual. Ens agradi o no, les universitats públiques catalanes necessiten rebre recursos econòmics que serveixen per fomentar i enfortir la qualitat de les diferents activitats universitàries. El segon aspecte de desconfiança té a veure amb les polítiques, i més concretament les que estan relacionades amb els disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de desenvolupament sostenible. Les universitats públiques catalanes necessiten polítiques transparents, no interessades i innovadores respecte d’aquests grans objectius. No és lògic dir que no s’ha aconseguit un objectiu determinat quan no s’ha disposat de les condicions polítiques necessàries per assolir-lo. Estem convençuts que la gran majoria de la ciutadania del nostre país vol unes universitats públiques de qualitat i al servei de tothom, però per a això caldrà que la balança entre les universitats i la confiança política dipositada en elles estigui més equilibrada del que ho està ara mateix.