“Hem de recuperar el poder de la ciutadania”

L’any passat ja ho pensava, per la situació de repressió. Sorprenentment per a mi, però, no va ser així. Al juliol vam detectar que condicionava la Diada el fet que es visualitzessin divisions entre partits i una estratègia desdibuixada, i també que una part de l’independentisme té la teoria que aquestes manifestacions no serveixen per a res i que s’han de fer altres coses. Però hem mirat de revertir-ho i de reivindicar aquesta manifestació massiva persistent en el temps en la lluita per un objectiu. Que no vol dir que no hàgim de fer altres accions, però renunciar a l’Onze de Setembre no ens ho podem permetre a les portes de la sentència. Ha de ser un punt d’arrencada. I si s’està enfadat per determinats pactes que no han prioritzat l’objectiu de la independència, s’ha de sortir al carrer per exigir-ho.

A les xarxes, però també a les nostres territorials, entre els voluntaris i en les reunions de les comarcals, hi havia una combinació d’enuig amb els partits i sensació de frustració pel fet de no tenir una estratègia marcada. I, de cara a la sentència, cal resposta política i mobilitzacions, i no una cosa sense l’altra.

Hi ha hagut moments d’unitat. Des de l’any 2012, aquesta mena de divisions han estat una constant. N’hi ha molts exemples, com ara quan la consulta del 9-N va passar a procés participatiu i ERC, amb raó, es va enfadar; el 2015, amb el tema de la investidura d’Artur Mas, i el 2016, quan a la CUP no li semblava que hi hagués avenços en el programa dels 18 mesos per la DUI, no va votar els pressupostos i tot es va salvar amb la introducció del referèndum en el full de ruta.

Posar-nos d’acord en el camí cap a la independència i en determinades fites i objectius intermedis. Que l’independentisme no sigui només retòric, sinó que les majories serveixin per aconseguir avenços significatius i la independència.

El fet nou és la repressió. N’hi va haver el 9-N, reduïda a la desobediència que portava a inhabilitació i a sancions econòmiques, i potser ens vam pensar que organitzant un referèndum era aquesta la contingència a la qual ens arriscàvem. Però el fet que el grau de repressió s’hagi elevat fins al punt que s’han arribat a inventar una violència inexistent per introduir un delicte que comporti penes màximes com la rebel·lió ha estat un xoc emocional per a tothom. I als partits i a la societat ens ha costat pair-ho. I aquesta és la diferència respecte als períodes previs de dissensions. Saber com t’adaptes, com combats i com tornes a fer acció política, perquè el que volen és que l’abandonis. I hem de tornar a tenir la iniciativa i no només estar reaccionant a la repressió.

És lògic que se sentin incòmodes si expressem crítiques, però la nostra funció des que vam néixer és prioritzar aquest objectiu i intentar marcar l’agenda política per fer-lo avançar. I si implica expressar una crítica, és el que fa la societat civil organitzada arreu del món.

Vam fer un referèndum unilateral d’independència l’1-O perquè es va intentar fer-lo acordat amb l’Estat des del 2012 i no hi va haver manera. I oblidem que el referèndum es va incloure en el full de ruta i que el 2015 Junts pel Sí es va presentar amb un programa en què deia que en 18 mesos faríem una DUI i la legislatura següent faríem la constitució catalana. Interpretar el que ha passat com un fracàs de la unilateralitat crec que és un error d’interpretació i de diagnosi. La unilateralitat no va fracassar, perquè l’objectiu de l’Estat era que no féssim el referèndum i el vam fer. Va fracassar creure’s que després del referèndum l’Estat estaria disposat a dialogar.

En alguns casos ha acabat passant, però en d’altres no i s’ha acabat imposant per la via dels fets. La independència, segons la convenció de Montevideo, és que el govern d’aquest ens que s’independitza demostri que és efectiu sobre el territori, que és l’autoritat reconeguda per recaptar impostos i per exercir les funcions bàsiques de govern d’estat. Al final, la independència és més una qüestió de fet que de dret, que al final sí que ho acaba regulant, amb els reconeixements, els acords, la signatura de tractats…

Vol dir que l’objectiu en aquest context de repressió s’ha desdibuixat i l’hem de tornar a posar al centre, i prioritzar-lo.

Si sabem gestionar bé aquesta sentència, podria acabar sent un revulsiu per aconseguir-la abans del que ens pensem. I que no sigui a l’inrevés, perquè l’objectiu que tenen és que ens desanimem i hi renunciem. Al seu dia la sentència del Tribunal Constitucional, encara que no immediatament, va generar una sèrie de canvis substancials. Hem de recuperar el poder de la ciutadania per canviar les coses.

El ritme inicial era més lent que en anys anteriors i ha estat una mica un toc d’alerta. I és veritat que cada vegada –però és una tendència dels últims anys– costa més que la gent s’hi inscrigui. Molts hi van per lliure, perquè no volen decidir a quin tram van a priori. Enguany una de les novetats és que l’acte final es podrà seguir des de qualsevol tram.

Crec que n’hem de sortir reforçats, amb energia i moral per afrontar el que ha d’arribar. Se’ns ha de veure dempeus, mobilitzats i determinats a tornar a posar-nos en marxa per aconseguir el que vam començar el 2012 amb una lluita pacífica i democràtica per aconseguir la independència del nostre país. I ara tenim més raons que quan vam començar. Hem vist la cara més fosca de l’Estat, la cara de la repressió, la vulneració flagrant de drets fonamentals.

Això de fer autocrítica és complicat..., però des que hi ha aquest secretariat sí que ens ha costat fer la gestió del dol de l’1 d’octubre. Ens ha costat i hem trigat una mica a posar en marxa les campanyes d’acció que ajudin a aconseguir l’objectiu com ara la d’Eines de País i el tema de les cambres de comerç i del consum estratègic.

Amb la candidatura de les cambres, se’ns mirava amb una barreja de recel i condescendència, i ningú s’esperava aquesta victòria. La iniciativa de consum estratègic també rep crítiques i la de fomentar unes primàries obertes a la ciutadania crec que era una aposta innovadora per fer una unitat des de baix. Però no va aconseguir el seu objectiu, amb alguna excepció, que era implicar-hi els grans partits. Quan comences no saps què acabarà passant i se’ns va acusar de promoure un quart espai, però la iniciativa inicial estava oberta, es van tenir moltes converses amb els partits a escala territorial… I un cop constatat que l’objectiu que fossin candidatures unitàries no s’havia aconseguit, l’Assemblea no hi va tenir cap més implicació. A principis de març, en vam sortir i no vam fer campanya per les candidatures que, legítimament, van decidir continuar. Arriscar-se i experimentar mètodes nous no és en si mateix negatiu, però és clar que els partits polítics preserven molt els seus mètodes, les seves maneres de fer i el seu poder, cosa que és normal i natural, per defensar el seu territori i la seva exclusivitat a l’hora de confeccionar llistes.

He vist aquest estiu molts mitjans i determinats opinadors molt agressius amb l’Assemblea, fent-la passar com si representés una minoria de l’independentisme. I dient que aquest secretariat l’estava reduint més i fent afirmacions falses que perdíem socis a centenars. La realitat és que amb aquest secretariat el ritme de creixement del nombre de socis ha estat molt gran i en un any i cinc mesos hem incrementat un 22% el nombre de socis, hem crescut amb 8.648 altes.