Lleis contra ciutadans
La presó Model de Barcelona és el marc d’una mostra de la repressió franquista reflectida en expedients judicials
Els noms catalans guixats al registre civil i la dona subjecte al pare o al marit són alguns dels casos escollits
Capella: “Els arxius no menteixen: el franquisme va fer una repressió organitzada als opositors”
En l’actual debat sobre la desobediència civil davant lleis i resolucions injustes, l’antiga presó Model de Barcelona, símbol de repressió i dolor, mostra l’exposició La memòria del segle XX a través dels arxius judicials, amb la qual el Departament de Justícia vol mostrar la petjada de la Guerra Civil espanyola i el franquisme en el dia a dia de veïns i veïnes anònims, com ara la prohibició de registrar amb noms catalans els fills o que les dones haguessin de demanar autorització al pare o al marit per viatjar o fer qualsevol transacció.
Un dels tresors que s’hi exhibiran i que ha estat trobat per l’equip d’arxivers judicials, que encapçala Bibiana Palomar, és la demanda de nou treballadores, de 22 a 62 anys, que l’any 1940 sol·licitaven al recent creat jutjat de treball que no fossin acomiadades pel patró. “Desitjo que la poca feina que hi ha es reparteixi entre totes les treballadores (...) com es feia abans de la guerra”, exposa en la demanda, una dona de 47 anys, que signa amb l’empremta dactilar en ser analfabeta (vegeu-ho en una de les fotos adjuntes). Per Palomar, aquesta demanda laboral, trobada als arxius de Cervera i no acceptada pel magistrat, és una mostra “de l’incipient sindicalisme i de la solidaritat entre dones”.
La consellera de Justícia, Ester Capella, acompanyada de la secretària general de Justícia, Patricia Gomà; la directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, i altres càrrecs del departament, va inaugurar ahir l’ exposició, instal·lada al panòptic del penal centenari i que es podrà visitar fins al 30 de novembre.
La mostra es compon de tretze plafons, atapeïts d’informació, en els quals es recullen 56 documents de 29 expedients, que bàsicament són sentències, sumaris o informes de la justícia ordinària de l’època provinents dels arxius dels jutjats i del registre civil de Barcelona, tres de Salamanca i un de Cervera. Els originals es guarden a l’Arxiu Central i Territorial de la Ciutat de la Justícia, que compilen 2,3 quilòmetres de documents de la Guerra Civil i la repressió franquista i que estan inclosos en els 74 quilòmetres de documents que s’apleguen dels 197 òrgans judicials que té la capital catalana. I és que, tot i els esforços per digitalitzar els expedients, als jutjats de Barcelona encara es generen sis quilòmetres de documents a l’any.
Capella, amb el secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia, Joan Abad, va agrair públicament la “tenacitat” dels arxivers judicials per “ dedicar hores desprès de la feina” per rescatar aquests tresors de la vida quotidiana. “Els arxius no menteixen: el franquisme de manera organitzada va fer una repressió en tots els àmbits i contra els seus opositors”, va manifestar Capella. I hi va afegir que el departament vol impulsar una nova llei de Memòria Democràtica per “un exercici de coherència i transparència”, i en el qual va sostenir “També hem de tenir coratge per dir que l’any 36 es van executar religiosos no per ser franquistes, sinó per la seva condició”, com recull la mostra.
Els plafons de l’exposició a la Model reflecteixen quatre àmbits: víctimes de la repressió durant la Guerra Civil i la postguerra; la dona durant el franquisme; la llengua catalana, i el control social.
Víctimes de la repressió
L’àmbit de les víctimes de la repressió és l’únic que no és anònim. Per exemple, es recull un fragment de la inscripció de defunció de l’any 1939 de la primera persona afusellada al Camp de la Bota, que va ser Eduardo Barriobero, cap de l’oficina jurídica republicana. També es pot veure el sumari de Jenny Kehr, una refugiada jueva alemanya que l’any 1942 es va suïcidar a la presó de Lleida per no ser deportada als camps nazis. Aquests expedients provenen de l’Arxiu de Salamanca.
En aquest apartat, la consellera va recordar el cas del fiscal i magistrat Francisco Javier Elola Varela, “un jurista brillant que deia que les idees no delinqueixen”, i que va ser executat el 1939, i del qual es fa una pinzellada del seu cas. “Tenim pendent un reconeixement als juristes, magistrats i fiscals de la República”, va admetre Capella.
La dona, una possessió
Els plafons dedicats a la dona mostren autoritzacions i consentiments maritals i paterns. L’home era el cap de família i havia d’autoritzar la dona per poder viatjar a l’estranger o poder intervenir en una operació de compravenda. La mostra també permet llegir sentències per violència masclista que consideren com a fets atenuants la infidelitat de la dona. “Vaig tenir sort, vaig obtenir la majoria d’edat als 21 anys, la meva cosina als 23”, comentava ahir una visitant mentre feia fotos als plafons. També s’hi recull el tractament als menors orfes o que eren donats en adopció a famílies afins al règim.
El primer “Joan”
L’apartat vers la llengua recupera formularis del registre civil en què els noms catalans són guixats i traduïts al castellà, com ara Francesc per Francisco. Segons la llei del 1957, “tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano”. Hi ha també expedients de nul·litat i canvis de noms considerats prohibits i subversius pel franquisme, com ara Llibertat o Germinal.
A més, s’hi recull un cas insòlit: el 21 de novembre del 1975, l’endemà de la mort del dictador Franco, una família va poder registrar el nom de “Joan” en aportar un informe del filòleg Antoni Maria Badia Margarit, en el qual exposa que antigament, en castellà s’escrivia amb la grafia catalana. El cas del fill del jugador i entrenador del Barça Johan Cruyff és paradigmàtic, ja que l’any 1974 amb la dictadura va poder-li posar Jordi i no Jorge, després d’insistir-hi. La doble nacionalitat del menor podria haver-ho facilitat, segons els arxivers, ja que els espanyols ho tenien prohibit. No és fins a l’any 1977 que els registres civils accepten la traducció al català dels noms dels ciutadans, i a partir del 2005 les inscripcions registrals es poden fer totalment en català.
L’expedient del que podria ser el primer “Joan” inscrit en el registre civil de l’època franquista va ser descobert per Xavier Gayan, coordinador dels arxivers judicials i que durant força anys va estar al registre civil de Barcelona. I és que des del 1991 els arxivers del Servei d’Arxius, Biblioteques i Efectes Judicials del Departament de Justícia cataloguen els arxius judicials històrics (a partir dels 30 anys), tasca que han de combinar amb la feina principal d’atenció als òrgans judicials en la seva demanda d’expedients vius i l’arxivament dels nous. Una troballa recent va ser un litigi pel disseny de la plaça Catalunya. “Estem a punt de finalitzar tot el catàleg després d’un treball rigorós”, detalla Palomar dels arxius antics.
El control social
Finalment, en l’àmbit del control social, s’hi poden veure informes policials sobre la ideologia dels opositors a secretaris judicials. També es pot llegir una sentència que qualifica els homosexuals de “tarados de homosexualidad congénita”, en els ja famosos “expedientes de peligrosidad”.
La mostra, amb casos de ciutadans anònims, vol recordar una època de repressió però també vol convidar la ciutadania a consultar expedients judicials històrics. Els arxius reben unes 60.000 consultes anuals, bàsicament dels professionals de la judicatura i dels investigadors, en els casos antics. Actualment, el Departament de Justícia disposa de 57 centres d’arxiu distribuïts en els 49 partits judicials de Catalunya, amb una plantilla de 42 persones.“La memòria no és per fer venjança, sinó justícia. Sense memòria no existim”, va cloure la consellera Capella.