EL RADAR
Tempesta en el desert
Cada 11 de febrer, la plaça de la Llibertat de Teheran es converteix en l’escenari oficial per commemorar l’aniversari de la revolució islàmica del 1979, les mobilitzacions que van deposar la monarquia i van instal·lar al poder l’aiatol·là Khomeini al seu retorn de l’exili a París.
Enguany, coincidint amb els 40 anys de la caiguda del xa, els cronistes internacionals van detectar un canvi d’humor a la capital iraniana. El president Hassan Rouhani, considerat la cara moderada del règim, va pronunciar un discurs especialment bel·ligerant contra els EUA per haver reimposat unes sancions amb efectes devastadors sobre l’afeblida economia del país. El càstig –amb pressions a tercers perquè no comprin petroli iranià, principal font d’ingressos del règim– el va decidir Trump després de retirar els EUA del pacte nuclear firmat el 2015 per Obama i cinc potències més. L’objectiu: forçar els iranians a negociar un acord amb controls més estrictes, que inclogués el seu programa de míssils balístics.
Ara, aquestes relacions ja de per si tenses entre Washington i Teheran han entrat en un punt crític després de l’atac a dues refineries saudites el 14 de setembre passat, un incident que Washington i Riad atribueixen a la república islàmica, que nega tenir-hi cap mena de responsabilitat.
L’atac amb drons i míssils, d’una gravetat sense precedents, exposa la vulnerabilitat del règim saudita i, si es confirma l’autoria iraniana, demostraria la capacitat de Teheran per colpejar els interessos estratègics del seu gran rival regional i alterar els subministraments energètics mundials. La por d’una nova guerra, amb conseqüències globals imprevisibles, ha reaparegut aquesta setmana arran de l’intercanvi d’amenaces de represàlies entre Washington i el règim iranià, debilitat per l’estratègia de màxima pressió que exerceix la Casa Blanca. Després de consultar amb els aliats àrabs del Golf, l’administració nord-americana ha oscil·lat entre l’amenaça i la contenció. Si Mike Pompeo, el secretari d’rstat, va insinuar accions contundents per castigar un “acte de guerra”, Trump va rebaixar el to sense descartar l’opció militar i amb la mirada posada en la reelecció en les eleccions presidencials de l’any vinent.
“Però si el president no actua, podria ser percebut com dèbil i ineficaç”, escrivia l’investigador Mahsa Rouhi a The Guardian. El problema no queda limitat al curt termini, a com controlar aquesta última tempesta en el desert, sinó a la falta d’una política centrada de l’administració republicana al Pròxim Orient, tal com va assenyalar el president de la comissió d’afers estrangers de la Cambra de Representants, el demòcrata Eliot Engel: “Sense una estratègia clara per reduir les tensions amb l’Iran, la situació no farà més que empitjorar.” El risc d’explosió és massa elevat per no reconduir la crisi, la més important entre l’Iran i els EUA des del triomf de la revolució islàmica. Veurem què hi dirà demà Rouhani a Nova York.