Tocats per la ‘Chiracmania’

“Chirac representa una altra època.” Christiane Volleau, de 68 anys, recorda l’exdirigent conservador Jacques Chirac com “l’últim gran president de la República Francesa”. “Els que han vingut després han estat una catàstrofe, tant Nicolas Sarkozy com François Hollande i Emmanuel Macron”, hi afegeix aquesta jubilada francesa. Tot i que resideix als Estats Units des de mitjan dècada dels vuitanta, va aprofitar la seva estada a París per desplaçar-se fins a l’Elisi i recordar en un llibre de condolences la figura de l’expresident francès, mort abans-d’ahir als 86 anys.

Com Volleau, centenars de persones es van aplegar ahir a l’entrada del palau de la presidència francesa, obert de manera excepcional fins diumenge. El govern va decretar un dia de dol nacional a França per dilluns, quan es mantindrà un minut de silenci a les escoles i administracions públiques. Aquell mateix dia se celebrarà una cerimònia religiosa a l’església de Saint-Sulpice de París, així com l’enterrament de Chirac al cementiri de Montparnasse, un acte reservat a la família i l’entorn més proper.

Un dia abans, però, s’organitzarà un “homenatge popular” al Palau dels Invàlids, on es veurà el seu fèretre per primera vegada. S’hi preveu la presència de centenars o fins i tot milers de persones. A més de les habituals reaccions dels mandataris mundials, la mort de Chirac ha generat una commoció sincera entre una part significativa dels francesos, malgrat un balanç presidencial entre el 1995 i el 2007 ple de clarobscurs. La Chiracmania ha envaït França, en part com un reflex de la nostàlgia que impera al país. “No era un dirigent prepotent ni elegant, una manera de ser que ja no trobem en els polítics actuals”, assegura Julie Fovez, de 46 anys, des de la cua per accedir al Palau de l’Elisi.

L’estima de bona part dels francesos envers l’expresident resulta contradictòria. Després de quaranta anys com a diputat, alcalde de París, primer ministre i president, Chirac va deixar la política el 2007 com un dirigent impopular. Segons un sondeig fet aleshores, un 64% dels francesos desconfiaven d’ell. Malgrat alguns moments brillants com el no a la guerra de l’Iraq el 2003, el llegat de Chirac va ser més aviat magre, acusat d’immobilisme i esquitxat per la corrupció, que el va convertir el 2011 en el primer president francès condemnat per desviament de fons públics.

Una dècada després, però, la seva popularitat ha experimentat un gir copernicà. Segons un estudi de l’institut Ifop per a la revista Paris Match, el 33% dels francesos el consideren el cap d’estat “més simpàtic” de la Cinquena República, per sobre del socialista Mitterrand (21%) i Charles de Gaulle (17%). “Quan un home és víctima d’una malaltia, això genera una gran empatia”, defensa Fovez, referint-se a la salut de l’exdirigent, que es va anar degradant des que el 2005 va tenir un accident vascular cerebral. Amb tot, la Chiracmania es deu també al fet que la societat francesa, impregnada per una visió pessimista sobre el futur, “percep en Chirac un passat immediat”, recorda el politòleg Pascal Perrineau a Le Figaro. Una nostàlgia que reflecteix el malestar per les dificultats econòmiques i la profunda crisi de representació política.