“Mossos, titelles!”

La sentència del Suprem sembra d’adjectius l’actuació dels Mossos d’Esquadra en els fets previs a l’1-O i el mateix dia del referèndum. Tot comença, per als jutges, amb el relat del 20 de setembre del 2017. Els Mossos són allí i constaten, diu la sentència, la quantitat de persones que estan al davant de la conselleria d’Economia. Sobrepassen la capacitat de les forces policials. Sobrepassen, de fet, el que s’entén legalment per justa protesta, diu la sentència. Allò va quedar fora dels límits establerts per la Constitució Espanyola, els límits del què i el com pot ser una mobilització ciutadana... Els Mossos ho sabien, i el conseller d’Interior, Joaquim Forn, ho sabia. “La necessitat d’una protecció física dels funcionaris comissionats pel jutge, assumida pels Mossos en el cas dels incidents davant de la conselleria d’Economia, és un fet acreditat.” Una marabunta. Furibunda. Segons la narració. I’actuació dels Mossos d’Esquadra –el 20-S i els dies posteriors–, com a mínim, tèbia. El fatídic 20-S, el cos policial català no va reaccionar com calia. La comissió judicial que havia d’actuar a Economia, només comptava, diu el text, amb “la sola protecció del reduït nombre de mossos d’Esquadra que diàriament s’encarrega de la vigilància ordinària en l’accés a l’edifici, els quals no van rebre cap reforç durant el dia, llevat de l’arribada d’uns agents de mediació”.

Com a mínim, tebis. I sempre, instruments dels polítics. Al darrere d’aquesta tebiesa hi veuen constantment la mà directa del conseller d’Interior Joaquim Forn, i amb ell, una trama de malícia. Fins a quin punt hi havia malícia per part dels Mossos?, i desobediència? No ho valoren. Encara. Sigui tebiesa, sigui passivitat, sigui indolència, sigui confrontació, l’actuació dels Mossos aquells dies és considerada una part necessària de tot el que havia d’esdevenir. O es volia que esdevingués.

Aquesta sentència, inevitablement, fa pensar en el judici que ha de començar el 20 de gener, i que farà seure a la banqueta dels acusats els que tenien càrrecs a Interior i a la Policia Catalana la tardor del 2017: el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero; l’exsecretari general d’Interior de la Generalitat, Cèsar Puig; l’exdirector del cos, Pere Soler, i la intendenta Teresa Laplana. Sobre la taula, els delictes de rebel·lió i sedició que suposadament s’haurien comès els dies 20 i 21 de setembre del 2017 durant l’escorcoll a la conselleria d’Economia i l’1-O.

L’1-O, diu el text del Tribunal Suprem, es va veure de tot. Relaten que hi va haver casos en què “els agents de l’autoritat –els Mossos en la majoria d’ocasions– es veuen amenaçats per una aglomeració de persones impermeable a qualsevol requeriment (...)” No pensen cedir i no votar. Els policies, escriuen al TS, “han de claudicar en el seu objectiu, de forma vergonyosa, resignada o en alguns supòsits gairebé complaent”. Per als jutges no hi ha dubte: “Hi va haver episodis d’autèntica complicitat i gairebé connivència, motivats potser per la coincidència ideològica o per la seguretat que d’aquesta manera podrien aconseguir el reconeixement i el beneplàcit d’aquests ciutadans rebels o dels responsables polítics.”

Hi ha una data a la qual el text de la sentència fa referència diversos cops. És la del 28 de setembre del 2017. És el dia de la reunió dels màxims responsables policials dels Mossos amb el president de la Generalitat, el vicepresident i el conseller d’Interior. S’explica que els responsables del cos van manifestar la inquietud per la més que probable afluència massiva a les urnes i la possibilitat que hi hagués enfrontaments: “Els Mossos van proposar expressament la suspensió de la votació del dia 1 d’octubre”, i es continua explicant la resposta del govern: “Se’ls va transmetre la decisió de seguir endavant amb el referèndum.” Segons la sentència, el conseller Forn “va fer veure” que acceptava els criteris del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, tot i que en realitat “el seu veritable propòsit” era que l’actuació dels Mossos “no constituís un risc per a l’objectiu delictiu dels coacusats”. És a dir, fer el referèndum. Segons mantenen els magistrats, la consellera Dolors Bassa va assegurar la disponibilitat de les escoles, des de la vigília de les votacions, i Joaquim Forn va assegurar-se que l’1-O no es tancarien. “La força policial dels Mossos, dependent políticament i administrativament de l’acusat senyor Forn, es va limitar a constatar el fet [que estaven oberts]. Els Mossos no van interferir en l’emissió de vots, més enllà d’una actuació aparent i en un nombre de centres mínim. En alguns casos, fins i tot van arribar a recollir, fer-se càrrec, i traslladar, material electoral que els era lliurat pels ciutadans que van dur a terme la gestió de les corresponents meses de votació.” De fet, diu la sentència, els Mossos no tenien estratègia: “S’havia requerit un pla d’actuació (...). Mai es va aconseguir parlar amb els 369 responsables del cos policial autonòmic de tàctiques concretes per donar compliment a les instruccions del fiscal.”

L’1-O, per als jutges, les ordres polítiques dels Mossos de preservar la convivència, juntament amb els pocs efectius, van portar a la inoperància. La tebiesa. En parlem ara, però se’n tornarà a parlar.