Autors d’un “esquer”

Passaven deu minuts de les nou del matí d’ahir quan agents judicials del Tribunal Suprem (TS) van arribar a les presons de Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses per notificar als nou presos polítics les elevades condemnes que els imposen (d’entre 9 i 13 anys de presó), pels delictes de sedició a nou d’ells; en concurs medial amb un delicte de malversació de fons públics, a cinc d’ells, i només pel delicte de desobediència als tres exconsellers que són en llibertat provisional, amb inhabilitació per a càrrec públic d’un any i vuit mesos i una multa de 60.000 euros. Precisament, els que estaven en llibertat van ser els últims a rebre la notificació del TS: l’exconseller de Justícia Carles Mundó, a les 13.50 hores a casa seva.

En una lectura ràpida, i amb els advocats al costat, els presos polítics es van veure titllats pels set magistrats del Suprem, amb Manuel Marchena al capdavant, com a coautors d’un delicte de sedició, en el qual havien posat com a “esquer” el dret a decidir per obtenir la mobilització d’una ciutadania “enganyada” i “il·lusionada”, amb l’única finalitat de “mutar el dret a decidir en el dret a pressionar el govern espanyol a negociar una consulta popular” perquè eren del tot conscients que “no assolirien un estat sobirà”.

El tribunal sosté que van incomplir la legalitat vigent i en van crear una de paral·lela. I hi afegeix: “Els ciutadans van ser mobilitzats per demostrar que els jutges a Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional”. D’aquest pla, que qualifica d’“aixecament tumultuari”, en fa coautors: l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell el govern i els líders socials.

Són mordaces afirmacions en el final del relat dels fets provats de la resolució, que només ocupen 36 planes del total de 493, més centrada a respondre la legitimitat i objectivitat del tribunal per jutjar aquest cas, i de cara al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

Així, el tribunal arrenca els fets provats en el 8 de setembre del 2017 i la publicació al DOCG de la llei de transitorietat jurídica, de la qual manifesta que els acusats, “de manera concertada, van fer creure a la ciutadania que amb el seu vot contribuiria a l’acte fundacional de la República catalana”.

Hi afegeix que, com que calia mobilitzar “milers i milers de ciutadans” per “neutralitzar” qualsevol manifestació de poder de les autoritats judicials i del govern de l’Estat espanyol, els líders d’Òmnium i de l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, “van posar les entitats al servei de la maniobra de pressió política ideada concertadament pels acusats”.

En el relat de fets, el Suprem salta a l’1-O i declara que el referèndum d’autodeterminació, de manera unilateral, va ser refusat de validar pel president de la comissió de Venècia del Consell d’Europa, el juny del 2017. Hi afegeix que els exconsellers Jordi Turull i Raül Romeva van anunciar aquell mateix 1 d’octubre el cens universal, que el Suprem interpreta “com un eufemisme, ja que no disposaven del genuí cens electoral” i “amb l’actuació de les forces i cossos de seguretat de l’Estat no es van poder constituir les meses amb els presidents i van posar-hi voluntaris”.

De manera ràpida, explica els plens del Parlament del 10 i el 27 d’octubre del 2017, en què admet que la declaració d’ independència “no va tenir cap concreció pràctica”, ja que el mateix dia va ser suspesa, amb el cessament dels càrrecs electes quan el Senat va aprovar l’aplicació de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia catalana.

En aquesta acció al Parlament, el Suprem renya la llavors presidenta de la cambra catalana, Carme Forcadell, de la qual assegura que “havia d’ inadmetre i paralitzar resolucions contràries al Tribunal Constitucional” i que, amb les seves “sistemàtiques” admissions a tràmit, va “obrir la porta a incomplir normes constitucionals i estatutàries”, i per això la condemna a onze anys i cinc mesos de presó per sedició, tot i que no se li atribueix la malversació.

En aquesta crítica a la mesa del Parlament i a la seva presidenta, el tribunal retrocedeix fins a l’any 2015 i qüestiona accions polítiques, com ara l’aprovació de la resolució 1/XI per assolir un estat independent, o l’encàrrec d’un estudi sobre el procés constituent, el 2016, i la creació, el setembre del 2017, dels síndics electorals per l’1-O.

El retret penal a l’acció política també és el cas del full de ruta aprovat el març del 2015 per partits polítics i entitats civils, el qual defineix com “un concert d’actuació il·legal”. I també cita que l’ANC, de la qual Jordi Sànchez era president, també va aprovar el seu full de ruta.

En aquest relat sediciós, l’alt tribunal espanyol dona força poder de convocatòria als Jordis, dels quals assegura que “la seva contribució va ser decisiva”; “tenien un estret contacte amb els polítics” i “l’absència de violència” en altres convocatòries multitudinàries que havien fet “era el senyal d’identitat que reforçava la seva capacitat” mobilitzadora. Així, el Suprem manté que, el 20 de setembre del 2017, els Jordis van convocar davant de les seus del Departament d’Economia, de Treball i d’Afers Exteriors, “per impedir que la comissió judicial realitzés les seves funcions”, executades per la Guàrdia Civil per encàrrec del jutge de Barcelona que investigava els organitzadors de l’1-O per escapçar-lo. Reprodueixen algunes de les seves arengues als concentrats, com ara que “les forces de seguretat s’equivocaven, que no podrien fer res contra tots ells i que havien declarat la guerra a qui volia votar”. És el primer “aixecament tumultuari” per al Suprem. L’1-O, el segon.

En la multitudinària concentració del 20-S, el Suprem inicia el seu feroç atac al cos dels Mossos d’Esquadra, la cúpula del qual no s’ha pogut defensar i té pendent el judici a l’Audiencia Nacional, amb el major Trapero, acusat de rebel·lió, delicte que ara la fiscalia hauria de rectificar. Hi sosté que, malgrat els 40.000 manifestants, els Mossos no van posar cap perímetre de seguretat. El balanç: tres Nissan Patrol i quatre vehicles camuflats de la Guàrdia Civil amb destrosses.

El tribunal assegura que la comitiva judicial no va poder fer la seva feina perquè no es va poder fer entrar els detinguts a presenciar els escorcolls i perquè l’advocada de l’Administració de Justícia va haver de ser “infiltrada” per la sortida d’un teatre a les dotze de la nit. La comitiva judicial, amb problemes per clonar els ordinadors, va sortir de matinada de l’edifici amb la feina feta, ja que els detinguts van renunciar a ser-hi presents.

I, el 20-S, segons el Suprem, Sànchez es va “erigir com a interlocutor de la mobilització”, posant travetes a la feina de la Guàrdia Civil, tot i que després afirma que es va mostrar “col·laborador” amb un cap de la Brimo dels Mossos, i “va fer tot el necessari” per realitzar un cordó de voluntaris als vehicles, quan, força més tard, el cos armat li va confessar que hi havia armes dins dels vehicles, a l’abast de la gent, sense que passés res de gravetat.

Pel que fa a la malversació, el tribunal l’analitza molt poc, i no atribueix totes les partides, com fixava la fiscalia, als departaments d’Exteriors, Presidència i Treball. La més gran de les despeses, les notificacions d’Unipost, reconeix que la Generalitat no la va pagar. Tal com va demanar la fiscalia, passa el cas al Tribunal de Comptes perquè valori si el govern de Puigdemont té responsabilitat comptable i va gastar diners públics.

De la jornada de l’1-O, el tribunal retreu als acusats que animessin la ciutadania a anar a votar, quan hi havia un mandat del TSJC als tres cossos policials per prohibir la celebració del referèndum. La policia “va fer un ús legítim de la força”, de la qual sosté que a la tarda “es va aturar” perquè l’acció policial “podria esdevenir desproporcionada”. Sobre aquesta jornada, qualifica de “deslleial” el comportament de l’exconseller d’Interior Quim Forn i del cos dels Mossos, del qual asseguren que van simular la preservació de la convivència per no haver d’actuar. Finalment, conclou que els dotze condemnats “eren conscients de la inviabilitat jurídica de la República catalana” i que es van aprofitar dels ciutadans.