LA CRÒNICA
De cop apareix la policia disparant
Els agents espanyols van pujar pel passeig de Gràcia disparant contra gent que no feia res
La concentració era pacífica. Unes quaranta mil persones hi havia entre el passeig de Gràcia i el carrer Mallorca fins a Llúria, que és on hi ha la delegació del govern espanyol, davant de la qual s’havia de fer una encesa d’espelmes (o de mòbils). Com en totes les convocatòries d’Òmnium i l’ANC la gent cantava Els segadors, cridava que els carrers sempre seran nostres i demanava la llibertat dels presos polítics. Als càntics últimament se n’hi ha afegit un de nou: “A por ellos.” Hi havia gent de tot, com sempre. Molta gent gran, molta de jove, alguns amb cadires de rodes, unes famílies amb cotxets i nens petits, senyores amb bosses de mà, altres amb motxilles, alguns –ja professionals de les manifestacions– amb aquests bastons cadira del Decathlon en què et pots asseure, turistes i curiosos. També uns joves que duien una pancarta que deia: “Soc espanyol i em sento espanyol però estic en contra de la sentència i m’avergonyeixo del meu govern.” Tots els manifestants, doncs, amb ganes de denunciar una sentència injusta.
La concentració, que havia començat a les set de la tarda, es va desconvocar poc abans de les nou. Pels crits que se sentien s’intuïa que alguna cosa passava davant de la delegació del govern, però els qui estaven al passeig de Gràcia no veien res de tanta gent que hi havia. Després vam saber que els Mossos havien carregat. I no només això: diversos testimonis van explicar que havien quedat encerclats i que els Mossos no els deixaven sortir ni amunt ni avall, ni a dreta ni a esquerra. “Els Mossos han començat a pegar amb porres i a disparar quan algú ha tirat una cosa encesa a terra.” “I no ens podíem moure d’on érem, no podíem marxar”, van dir.
El que sí que van veure els manifestants que estaven al passeig de Gràcia va ser com pocs minuts després que l’acte quedés desconvocat i quan encara no eren les nou del vespre, una columna de policies estatals pujaven disparant. Disparant salves i pilotes de goma. Anaven un al costat de l’altre en fila i ocupaven tot el passeig de Gràcia en la seva amplada. Pujaven amb l’escopeta a la mà. “Que venen, que venen, correu, correu.” I la gent que no feia ni cinc minuts que cantava i duia una espelma a la mà va haver de córrer i amagar-se als portals i a les entrades dels aparadors atemorits per no rebre. Eren policies espanyols, antidisturbis. I així va començar tot. Darrere aquests policies espanyols que anaven disparant i atemorint a tothom (els trets, siguin del que siguin, fan molta por), alguns incontrolats van començar a atacar-los tirant-los coses. Semblaven policies de paisà, infiltrats. Molta gent ho pensava dimarts i ho pensa encara. En tot cas era gent que sabia què estava fent: volia la reacció policial.
I sense saber què havia passat ni com, una concentració que era pacífica es va convertir en un infern. En menys de cinc minuts. Quan la policia es va abraonar contra la gent ningú estava fent res. Va ser després, com a conseqüència d’aquesta incursió, que els “descontrolats” van començar a llançar objectes a terra i a cremar-los, a tirar tanques metàl·liques contra els agents. N’hi havia desenes. Aleshores van aparèixer les furgonetes dels Mossos perseguint, a tot drap, la gent al mig del passeig de Gràcia. (“No us mereixeu la senyera que porteu”, els cridaven. I també: “Vergonya em faria ser policia.”)
Quan els policies van anar pujant cap als Jardinets de Gràcia, va quedar buida la cruïlla del passeig de Gràcia amb Mallorca, allà on hi ha la joieria Suárez. Havien caigut motos a terra, hi havia sabates i vambes “perdudes”, motxilles i estelades, ulleres, mòbils. El que li havia caigut a la gent en la seva fugida. Un noi estava estès a terra amb l’espatlla que li havia sortit de lloc i una noia intentava tornar-la-hi a col·locar.
Tot anava tan ràpid que et despistaves mirant el que havia quedat estès a terra i quan aixecaves de nou els ulls havien aparegut fogueres a cada cantonada i al mig del passeig de Gràcia. A cada cantonada hi havia furgonetes de la policia amb els seus llums i sirenes i, damunt de tots, l’incombustible helicòpter. Semblava una guerra. I els disturbis es van anar estenent com una taca d’oli sense saber com. Van durar fins a la matinada. I una cosa: la majoria de gent jove anava amb la cara mig tapada perquè així els ho diuen per les xarxes socials. Aquest punt hauria d’obrir un debat.
