El darrer alè?

Estic confosa. D’una banda comparteixo totalment les declaracions d’en Jordi Sànchez i de tots els presos en contra de la violència i d’una altra banda, cada hora que passa, penso que la situació que vivim ens agradarà més o menys però que és inevitable, perquè l’objectiu de la nostra lluita és immens i en tot cas hem d’assumir que no es pot protestar sense molestar. Hem d’estar indignats perquè 100 anys de presó imposats en un judici farsa amb proves imaginàries, si no ens indigna, és que no tenim consciència. Però estic confosa perquè també tinc la seguretat de l’existència de provocadors a sou de qui té l’obsessió de convertir el procés en violent, perquè és precisament el nostre pacifisme el que crea tants nervis a l’Estat i a les seves forces de seguretat. Estic confosa perquè aquests dies hem vist amb gran preocupació actuacions intolerables dels Mossos. Jo no puc oblidar la veu de l’estudiant de batxillerat de Cassà de la Selva dient: “Ja marxàvem amb les mans enlaire i ens han hostiat, els nostres, han estat els nostres!” I què dir de la negligència de deixar campar feixistes armats amb pals i matxets a la cacera de membres de CDR. Una de les raons per allunyar-me d’Espanya és per deixar enrere per sempre un model de seguretat centrat en la repressió i la criminalització de la dissidència, i l’ús de la mentida com a excusa de tot.

Però d’altra banda també estic cada cop més convençuda que situacions com les que vivim són inevitables i que, en tot cas, no som nosaltres els qui hem de donar explicacions sobre la violència i desautoritzar un moviment massiu i pacífic, sinó qui la provoca, perquè només hi ha violència quan apareix la policia. Fem el possible per no abandonar el nostre pacifisme perquè és el que realment els desarma, però si no podem, no ens culpabilitzem, la seva violència és molt més gran que la nostra.

Un altre factor de confusió és el de tenir un govern que ens convida a manifestar-nos i es manifesta i que al mateix temps ens envia la Brimo i rep felicitacions d’aquells contra els quals ens anima a manifestar-nos. Si fos el conseller Buch em preocuparia i si fos el president Torra, també. I jo valoro el president, i ho dic ara que està en hores baixes, perquè no té cap dels tics d’un polític de partit, és valent i s’hi juga molt, però em sembla que també està confós, que té el cor al carrer i el cap amb la Brimo.

El que importa és que la gent ho ha tornat a fer perquè és valenta i no està condicionada per cap trifulga de poder. El govern i el Parlament no s’autocensuren, volen i dolen. Parlen de salvar l’autogovern. Per a què volem un govern autonòmic i retallat que agonitza ofegat? Els presos són a les nostres presons i els Mossos haurien de ser la nostra policia. Si realment el govern vol estar a l’altura, ja sap el que ha de fer, i d’altra banda el Parlament, començant pel seu president, que reflexioni sobre què hauria passat si hagués permès la investidura legítima del legítim candidat a la presidència de la Generalitat, perquè jo penso que segurament ara ja seríem en un altre estadi. Que això tenia riscos, no en tinc cap dubte, però si no estava disposat a assumir-los que no hagués acceptat el càrrec. No hi ha res més letal que la por davant de la humiliació, por que d’altra banda entenc que existeixi, però no en uns polítics que quan van presentar-se a les eleccions sabien què s’hi jugaven i què ens hi juguem tots amb ells.

En tot cas abans d’acabar voldria dir al senyor Sánchez que el que veu aquests dies no és el darrer alè de l’independentisme, com va afirmar en les seves primeres declaracions després de les mobilitzacions del dia de la sentència, veu un tsunami de democràcia que tot just acaba de començar. El problema és que confon vots i urnes amb rebel·lions, manifestacions pacífiques amb tumults sediciosos, joves o jubilats compromesos amb terroristes perillosos, té al·lèrgia al diàleg i a la negociació i un gran menyspreu pels representants polítics escollits a les urnes. Però un dia haurà de deixar la por de banda, seure i parlar, i aleshores potser podrà dir que Espanya és una democràcia. Ara no, ara no s’ho creu ningú, només els que tenen el costum de creure’s les seves pròpies mentides.