Aires de 3 d’octubre

Riuades humanes baixant pels carrers, fent aiguabarrejos a partir de les marxes per la llibertat arribades d’arreu del país, copant els carrers en magnituds mai vistes. Tsunami Diagonal avall, tsunami passeig de Gràcia amunt fins a esclatar a la plaça del Cinc d’Oros (i pensar que abans aquella plaça es deia de Joan Carles I). Ahir una falç daurada penjava de l’obelisc.

El més semblant que ha viscut aquest país va ser el 3 d’octubre del 2017, el dia que molts van dir a posteriori que hauria d’haver estat el moment de proclamar la independència. Un grup de joves es preguntava ahir pel carrer què volia dir “govern de Vichy”. Els carrers hi són, la gent hi és, els mateixos tractors del 2017 llaurant la ciutat, les mateixes camionetes dels forestals en marxa lenta, joves i adolescents que han crescut amb les mobilitzacions, que ja anaven a collibè a les de l’Estatut, avis amb els nets, els mateixos estudiants, dos anys més grans, el temps que els Jordis han passat a la presó. També es repetien alguns lemes reclamant l’autodeterminació, la llibertat, la independència, contra la repressió, però d’altres eren nous, com ara el clam per l’alliberament dels presos polítics (el 3-O faltaven pocs dies perquè Cuixart i Sànchez ingressessin a la presó), o càntics en honor als fanals. El ventall de colors havia augmentat: s’hi veien les samarretes corall del 2018 i turquesa del 2019 dels Onze de Setembre. Feia riure recordar els titulars maliciosos i les ànimes de càntir que van creure veure l’independentisme desinflar-se en l’última Diada Nacional. Hi havia gent que es reservava per a la sentència. Paciència i impaciència a parts iguals.

Una nena xinorris va agafar un micròfon i va cantar joliua: “Cargol treu banya, vull sortir d’Espanya, cargol treu vi, vaig votar que sí.” Impossible de quantificar-los, però feia ben bé l’efecte que els 2,3 milions de votants del referèndum de l’1-O, els del sí i els del no, en veure laminats els seus drets amb la condemna col·lectiva a cent anys de presó, es manifestaven per dir fins aquí hem arribat. Tants caps, tants vots trepitjats. Alguns aprofitaven els bordons de la vorera per seure una mica després d’haver caminat quilòmetres i quilòmetres d’asfalt. La gentada s’anava comprimint a mesura que s’acostava al passeig de Gràcia, com premsada per l’èmbol d’una tetera, fins al punt de no poder fer cap més pas endavant. “No decideixo el meu destí, si la gent avança, jo avanço”, deia una noia guiada per la multitud, sense saber que sí, que estava guiant el destí de tots amb la seva sola presència allà, espremuda al carrer de Còrsega, davant del Palau Robert. “No cal anar a classe per fer història”, constatava el cartell d’un estudiant com si dialogués amb la jove.

Avançar per creuar el passeig de Gràcia semblava impossible, com el moment polític, però apareixien escletxes entre les cares dansaires dels presos sobre fons groc, les estelades voleiant i les lletres de “DEMOCRÀCIA” en majúscules, com un crit. “Tant de bo quedi pres qui empresona”, cantava una pancarta.

Ahir molts pobles van quedar pràcticament deserts, amb boles de branques seques rodolant com als westerns, com si diguéssim, mentre la ciutat s’omplia. Una senyora vinguda de l’interior demanava als seus acompanyants que no la deixessin sola, que ella això d’orientar-se mar i muntanya, Llobregat/Besòs no s’ho havia après mai. “Hi ha un tap allà davant”, informava una altra, sense especificar si es referia a l’horitzó nacional o cent metres més enllà, els últims. De tant en tant se sentien crits per demanar la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Buch, i xiulades generalitzades als helicòpters.

El 18-O va ser, com a mínim, un altre 3-O, però sense discurs infame del rei. Felip VI va fer parlar ahir en públic la princesa, però ni l’un ni l’altra van dir res del conflicte amb Catalunya. Un dia més sense disculpar-se.