“Anem a Madrid a fer-nos escoltar”

Una qüestió molt conjuntural. Com que per a nosaltres les institucions no són un objectiu sinó un mitjà, entenem que sembli una contradicció i que potser costi d’entendre. De l’abril fins ara hi ha hagut dos elements que han fet que la CUP s’ho replantegés. Un és el paper que han fet els partits independentistes a Madrid. Esquerra, donant un xec en blanc volent facilitar la investidura de Pedro Sánchez i blanquejant el PSOE –que per nosaltres és el mateix que el PP–, no estava complint el mandat o la demanda que hi havia a Catalunya. I JxCat ha fet una oposició més virtual que no pas real. Davant d’aquesta realitat crèiem que havíem de participar-hi. D’altra banda, la repressió s’ha disparat. Quan nosaltres vam prendre la decisió ja hi havia set persones detingudes amb la llei antiterrorista, les tenien a Madrid, fins i tot en situació d’aïllament algunes d’elles. Vam entendre que les condicions havien canviat i que per tant havíem de presentar-nos.

No ens presentem amb un programa polític convencional, sinó amb un programa d’intervenció política, amb la idea de fer una mica de caixa de ressonància de totes les demandes que hi ha a Catalunya i als Països Catalans, i una mica per encarar l’Estat i denunciar les mancances d’una democràcia que no existeix. Els diputats i les diputades no hi anirem a participar de la vida política o d’una institució com és el Congreso de los Diputados, sinó que hi anem a denunciar tot això, a ser la veu que demana uns canvis i a fer més carrer que no pas institució.

Intentant, d’entrada, denunciar aquest sistema, assistint només a determinades sessions (el debat d’investidura, el de política general...) en què es pot tenir una veu pública. No participarem en el dia a dia, no volem contribuir a reforçar una institució que castiga la gent que demanem un procés d’autodeterminació. També perquè creiem que participar-hi atorga una normalitat que no existeix i blanqueja un estat que no és democràtic. Si hi participéssim acabaríem fent el que fan els comuns, que són una crossa d’aquesta institució i subjecten una pràctica política de continuisme des del dictador Francisco Franco.

No. Donem per descomptat que ens farem escoltar, que és subtilment diferent. L’Estat espanyol no escolta, sinó que castiga, imposa. Nosaltres hi anem a fer-nos escoltar, amb la idea de mirar d’aprofitar aquells espais que poden ser un altaveu on cridar aquelles consignes que si no les cridem nosaltres no les dirà ningú, i també per teixir aliances amb espais polítics que han començat a sortir a l’Estat. Volem pensar que hi ha una esquerra molt castigada, molt coaccionada, de la qual no ens arriben els seus discursos. Crec que hi podem teixir aliances.

La idea és aquesta. Anem al cor de la bèstia (la metàfora que fem servir) per fer explotar des de dintre aquest règim que per nosaltres no és reformable. No hi ha una crisi territorial, sinó una crisi de règim.

Esperem que n’hi hagi. En l’assemblea d’electes d’aquesta setmana hi va haver un moviment unitari molt interessant, amb una sèrie de punts que compartim tots. De fet, és una mica el que els reclamem, que facin d’altaveu de les demandes i que no s’imaginin un Estat que no és el que és. Per nosaltres no és possible fer el referèndum acordat que algú demana en aquest context, amb la gent mobilitzada al carrer. D’alguna manera, la diferència amb les altres forces és que no venim a demanar res, sinó a explicar el que som i el que pensem fer.

El creixement pot venir de gent, bàsicament jovent, que no ha votat, que no s’han sentit atrets per cap força de les que es presentaven al Congreso. Volem recollir la veu de la gent que ha sortit al carrer, que ha demostrat que no té por, perquè em sembla que ens estan exigint que ho fem. I entenem també que hi ha un seguit de gent que no ha votat mai en les eleccions espanyoles tot i no ser tan jove, i també un vot independentista que va anar a altres formacions, les quals no han satisfet les seves demandes.