Noranta anys de Subirats Piñana

Sempre que algun dels nostres ancians de la tribu arriba a edats glorioses, m'agrada recordar-ho, per allò de fer saber a qui les compleix que no està sol i perquè els qui vénen darrere sàpiguen, també, que hi ha hagut algú –bastants– que ens ha precedit en l'arriscat i bell ofici de viure amb la màxima dignitat possible.

Aquest és el cas, ara que el passat Primer de Maig (Dia Internacional del Treball) ha arribat a nonagenari, del senyor Josep Subirats Piñana (Tortosa, 1920), que exercí, des de la seva jovenesa de 16 anys, alguns dels oficis més nobles que al món sien (si no estiguessin ara tan desprestigiats), com el del periodisme, l'economia i la política, sempre al servei de Catalunya i les seves Terres de l'Ebre, al costat d'ERC, en els anys dictatorials, i del PSC, en els de la transició, intentant tothora de frenar l'ascens dels hereus directes de Franco, aquell que l'envià, de 1939 a 1941, a la presó de Pilats, a Tarragona, com un esclau més del renovat Imperi.

Es podria dir –si vostès volen de manera hiperbòlica, però no exempta de verisme– que Subirats passà de les trinxeres als despatxos europeus. Trinxeres periodístiques (amb el seu mestre Marcel·lí Domingo, dirigint el diari republicà Pueblo, el 1936), trinxeres de postguerra (1939-1945, entre Pilats i camps de treball), econòmiques (llarga travessia, els anys 50, fins a aconseguir el doctorat) i polítiques (més llarga encara, de 1945 a 1977, aguantant el ciri interior al costat del directori clandestí d'ERC).

Fins que, de 1986 a 1994 –després de ser senador per l'Entesa dels Catalans i del PSC-PSOE, representant Tarragona–, se li obren les portes dels despatxos europeus com a alt càrrec del Tribunal de Comptes, a Luxemburg.

A mitjan anys 90, quan se li acabà aquest frenesí laboral i polític, el senyor Subirats –esperit metòdic, gens extremista, però ferm en el seu ideari socialitzant– va ordenar per escrit els grans capítols de la seva vida, que sempre és convulsa per a tot aquell que no es resigna a saber el que passa assegut al sofà televisiu. I així van anar arribant els seus llibres memorials sobre Tortosa, front de guerra, sobre la citada presó tarragonina (narració que hauria de ser de lectura obligatòria), sobre el sempre recordat Marcel·lí Domingo (venerat a Tortosa), sobre els temps del Senat i la Unió Europea i, resumint-los tots, les seves memòries Entre vivències (Viena edicions, 2003), la publicació de les quals es féu coincidir amb el seu nomenament com a fill predilecte de Tortosa, per part de l'alcalde d'aquell moment, Joan Sabaté (PSC).

Un servidor, per allò d'anar seguint l'esdevenir de la nostra gent més remarcable (sense perdre de vista els considerats manobres), devia començar a relacionar-se amb Subirats Piñana a mitjan anys setanta, a Barcelona, on jo coneixia –diguem-ho així– la família socialista, els Reventós, Maragall, Serra i cia., és a dir, la gent que prologava els seus llibres. Quan em va dir que era tortosí, és a dir, de l'Ebre, vaig lligar bona amistat amb el senyor Subirats, i més quan m'explicava, els anys 1980-81, com la UCD –i annexos catalans– volien emportar-se l'aigua del riu cap a Tarragona, sobretot –com han aconseguit– per fer més grans els polígons químics, ampliar l'urbanisme delirant que envolta la imperial ciutat i, de passada, entretenir el consum pujant al Dragon Khan.