“No hem vingut a fer partidisme, hem vingut a salvar el país”

Més que ser realista és necessari que Pedro Sánchez assumeixi la responsabilitat que li dona el fet de presentar-se com a candidat i aspirar a ser president del govern espanyol. Nosaltres no vam donar el vot a canvi de res perquè el cost del que està en joc en aquestes eleccions és tan descomunal que no es pot malbaratar cap vot. Tenim al davant un Estat espanyol que, governi qui governi, actua amb Catalunya amb la contundència que ho està fent, però en concret Pedro Sánchez, i per això no vam votar la seva investidura, és algú que ha fet efectiva també aquesta repressió i a més persisteix en l’antipolítica, que és no voler despenjar un telèfon ni asseure’s en una taula. Es va aixecar, de fet, d’un diàleg en què el que hi havia sobre la taula era el problema polític que té Catalunya amb l’Estat espanyol, que s’ha de resoldre políticament. Esperem que tothom entengui que l’única solució serà política, no judicial, no repressiva, no policial. I per això ens presentem. Esprem que qui hi hagi amb aquesta responsabilitat a l’Estat entengui que els nostres vots només seran a canvi de poder desbloquejar la situació parlant d’autodeterminació, alliberant els presos, retornant els exiliats, reparant tot el mal dels represaliats i instant-nos a fer política.

El referèndum està despenalitzat. Justament el PSOE el va treure del Codi Penal espanyol. Per tant, la capacitat de poder organitzar un referèndum pactat ha de ser acordada bilateralment. Han de deixar de pensar en Catalunya d’una manera subsidiària, colonial. S’ha de poder parlar de Catalunya bilateralment assumint que és un subjecte polític, adreçant-s’hi d’aquesta manera, i si el que està demanant la ciutadania de Catalunya amb uns percentatges molt majoritaris és poder decidir el futur políticament, fer possible aquesta opció.

Jo m’adreçaria a tots els votants independentistes, no només als que votin la CUP. Els diria que la nostra és una opció que ja ha demostrat que és ferma, que està absolutament compromesa amb l’objectiu de la independència i de fer valdre els nostres vots, de ser una veu forta a Madrid per poder fer valdre allò que ja hem fet. Quan et presentes en unes eleccions la millor garantia és poder mostrar el teu full de serveis, què és el que tu has fet, i, en aquest sentit, el nostre compromís ha estat clar i insubornable des del primer moment. Això és el que els diria als votants indecisos: que votin, que vagin a votar, perquè tot aquell espai que no ocupem nosaltres serà ocupat contra nosaltres, tot allò que nosaltres no estiguem treballant per Catalunya, s’ocuparà per fer-ho en contra. I després, que tinguin present aquesta coherència, fermesa i compromís sense fissures per una solució política al conflicte polític.

D’entrada, el que ofereix diferent JxCat de qualsevol altre vot independentista és la unitat. ¿Que la CUP es presenti a les eleccions espanyoles perquè hagi descobert que vivim una situació excepcional és un problema? No. El que és un problema és que ni tan sols es plantegi de fer una proposta conjunta ni consultar altres forces que sí que havíem ofert una proposta conjunta. Nosaltres sí que som els qui entenem que davant de la fortalesa de l’Estat espanyol i davant d’aquesta contundència repressiva, que és el camí que ha triat amb el suport de totes les forces unionistes, hem d’estar també més junts que mai i més units que mai per poder fer front a aquest embat. El que pot oferir JxCat, a diferència d’altres forces independentistes, és el valor de la unitat, que em sembla que no és gens menyspreable tenint en compte aquest context. Per nosaltres el més important és poder aconseguir els nostres objectius amb la màxima força possible, i això passa per la unitat.

No ho vam dir nosaltres, va ser el president del govern en funcions en la investidura fallida, que va dir gràcies a ERC per haver-li donat els vots a canvi de res. Va ser així d’explícit. Nosaltres pensem que els vots sempre tenen un valor extraordinari, però en aquest context encara més. Demanar el vot per després cedir-lo d’aquesta manera a qui actua contra nosaltres, d’entrada em sembla una manera de malgastar-lo. Tu demanes el vot per fer forta la teva posició, no per regalar-li a qui et vol derrotat, a qui està aplicant la repressió, a qui manté la presó, l’exili i no busca cap solució de naturalesa política. És per això que nosaltres diem que els nostres vots no seran donats a canvi de res. El cost global de 100 anys de presó per a les persones que van fer possible el referèndum d’autodeterminació de l’1-O i el que marca la sentència, que gairebé voldria que durant cent anys ningú es preocupés de parlar de la independència, és tan alt que nosaltres no ho podem malgastar a canvi de res.

Si ERC és o no autonomista és una pregunta que hauríeu de fer a ells. Jo crec que és essencialment veritat que Duran i Lleida no hauria regalat mai un vot a canvi de res. El catalanisme polític el que ha fet sempre a l’Estat espanyol ha estat justament fer forts els seus vots i aconseguir contrapartides als seus vots per Catalunya. Nosaltres sabem que l’autonomia està caducada. Que tenia data de caducitat ja ho vam veure l’1-O, però és que ara està radicalment caducada, perquè ni tan sols ens permetrien recuperar l’autonomia que teníem. El nivell d’intervenció de l’Estat espanyol des del 155, que continua vigent, només anirà a més, fent més efectiva aquesta repressió. Ni tan sols volent ser autonomistes no tornaríem a ser allà on érem. L’autonomia és un camí sense retorn i només podem anar endavant, per això ens fem forts en el lema Ni un vot enrere. Tots els vots ens han de servir per avançar. L’autonomia és una pantalla passada.

El que pugui pensar Pedro Sánchez sobre la condició de raonable o no tenint en compte que ell s’ha mostrat tan poc raonable a l’hora de fer efectiva la responsabilitat que té com a cap del govern en funcions, desatenent les peticions de diàleg... Quan el president de la Generalitat t’insta a parlar sobre una situació política concreta, no agafar el telèfon és una resposta molt poc raonable, des del meu punt de vista. El que ell considera que és raonable o no... Preguntin a ERC si això ho consideren un favor que els fa Pedro Sánchez o no; a mi, almenys, no m’agradaria que ho digués de mi.

La resposta a la unitat sempre s’ha de demanar a qui la rebutja, no a qui l’ofereix. Per tant, la pregunta també l’haureu de formular a ERC. L’any passat hi va haver un acte unitari que s’havia plantejat des d’Òmnium i l’ANC. Nosaltres hi érem. Aquest any ha coincidit que queia en campanya. Per nosaltres l’acte també hauria estat unitari perquè entenem que hi ha coses que estan per damunt del partidisme. No hem vingut aquí a fer partidisme, hem vingut a salvar el país de la situació que té. I a fer-ho políticament.

Hem fet autocrítica. Jo ho vaig fer d’entrada, perquè em vaig adonar que segurament havíem estat tan preocupats per veure com seria aquesta sentència i les implicacions que tindria per als directament afectats que la resposta no va estar a l’altura de les circumstàncies i, sobretot, no va estar a l’altura de la determinació que hem vist al carrer. Jo aquesta autocrítica ja l’he feta. És cert que no formo part de les institucions, però efectivament crec que la resposta institucional que s’havia previst no ha estat a l’altura del que la sentència requeria.

Qui va poder evitar-la és qui més en sortirà escaldat. Normalment la supèrbia de considerar que la gent no vota bé no és una bona consellera a l’hora de generar unes altres eleccions. La responsabilitat que estiguem fent una repetició electoral cau directament i totalment sobre la incapacitat de Pedro Sánchez per no haver fet un govern, podent-lo haver fet amb Podem, que hauria estat el seu aliat, almenys sobre el paper, ideològicament més proper. Va poder fer un govern amb Podem i ho va rebutjar i, en canvi, va mirar cap a la dreta de Ciutadans i el PP, també sense èxit. La responsabilitat d’anar a les eleccions recau directament sobre la incapacitat de Pedro Sánchez, segurament perquè tenia unes enquestes que li auguraven uns resultats més bons i va jugar a la ruleta de les eleccions.

Hi ha una competició aferrissada per qui mira de ser més radical, en el pitjor sentit del terme, més extremista, i posen molt difícil a la ultradreta ser ultradreta. Ministres com Grande-Marlaska o Borrell, o la notaria mayor del reino, per no parlar de la vicepresidenta, Carmen Calvo, naturalment. Jo, amb qui m’he entès més, és obvi per la meva trajectòria prèvia com a consellera, és amb el ministre de Cultura.

Jo no he tingut mai cap problema per parlar amb el ministre. Tenim una bona relació personal, tot i que ell sap que he defensat també aferrissadament els nostres interessos. Sempre li vaig agrair que em digués que tenia raó quan li posava xifres i propostes sobre la taula. Li deia que la independència cultural econòmicament parlant ja ens l’han donat i que ara la volíem del tot. Jo m’he entès amb ell, la qual cosa vol dir que en principi si algú segués a la taula seria possible poder-nos entendre. El problema és que estan desapareguts en combat.

Ah, però estava adormit? Resulta que hem de parlar baixet per no despertar-lo, però jo crec que és evident, ara que han tret la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, que cal un procés de desfranquització seriós de les institucions espanyoles, perquè el que s’ha demostrat és que hi és molt present i molt viu, d’una manera molt preocupant.

A amagar-se. Sembla que el monarca no pot passejar-se pel carrer al seu regne. La quantitat de població que li dona suport és ínfima. Això potser li hauria de fer plantejar algunes coses. Jo ja vaig intentar-ho en la meva conversa, també li vaig traslladar aquest sentiment.

Això ho decidirem conjuntament, justament perquè és un espai amb moltes veus, molt plural i transversal, fet que genera de vegades la dificultat de trobar una veu única. Jo estic per la polifonia i la diversitat, que sempre és més difícil de gestionar, però alhora sempre és més rica i dona una visió molt més àmplia. Han vingut un seguit d’eleccions, una rere l’altra, i per tant en lloc d’estar treballant en benefici propi, estem posant-nos al servei del país. Quan passi aquest període electoral trobarem la manera d’organitzar-nos i fer valdre els nostres actius. De moment tenim un president que està fent la seva feina, que la farà fins al darrer moment amb tot el compromís amb el poble de Catalunya, i quan hi hagi d’haver noves eleccions, ja ho veurem.

Ah, però ja dones per fet que hi haurà legislatura?

Davant la incapacitat manifesta de Pedro Sánchez, si encara té un escenari més fragmentat i esmicolat, o ha renovat molt les seves habilitats polítiques, cosa que vista la seva trajectòria dubto, o veurem què passa.

Estem parlant de futuribles. No ho sé. Jo estaré treballant sempre on es consideri que puc fer la feina de més profit per al conjunt del país.

Ja ho veurem. Jo crec que és bastant greu normalitzar sempre les situacions que tenim, però que un president pugui quedar inhabilitat per una pancarta que diu veritats com punys és com perquè el país que ho permet s’ho pregunti. Nosaltres sempre estem més reaccionant al que passa, perdent el focus de qui genera aquestes situacions antidemocràtiques. Pot ser molt legal, perquè la llei la utilitzen ells, però ni és legítim ni és just. Veurem, si això finalment passa, quina és la manera d’afrontar-ho. Nosaltres sempre estem fent front a l’embat repressiu, i ho farem també en aquestes circumstàncies, si això es produeix.

El cap de llista al Senat va viure l’1-O en primera persona. Li va canviar la vida el fet que una bala de goma li buidés l’ull i tot el que passa aquests dies fa que es remoguin moltíssimes coses. Està en contra de la brutalitat policial, com ho estem tots. Jo també he estat una veu que des del primer moment l’ha denunciada, i ha dit que no representa tampoc el cos dels Mossos d’Esquadra. S’ha de ser extraordinàriament curós a l’hora de parlar i extrapolar al conjunt el que són casos violents concrets, que han de ser apartats, estudiats i s’han de prendre les mesures més oportunes, cosa que, per cert, ja s’està fent a la conselleria d’Interior amb l’auditoria interna més gran que s’hagi fet mai. És evident que hi ha un problema a la Brimo i que s’han de prendre mesures. El conseller ho està fent. Nosaltres tenim mecanismes per detectar aquests casos que no volem en els Mossos. S’està fent aquesta investigació, hi haurà una comissió d’investigació al Parlament i compareixerà el mateix conseller d’Interior. Aquesta és la diferència respecte de la Policía Nacional. Segurament els policies que han estat protagonitzant imatges massives de violència policial, en el millor dels casos seran condecorats. Nosaltres la violència la condemnem, l’Estat espanyol la condecora.

No crec que hagi de ser una qüestió de compatibilitat. Nosaltres tampoc atiem, nosaltres som al carrer amb la gent que es mobilitza. Això de pensar que la gent surt al carrer perquè algú altre li ho diu és força paternalista. La gent ha entès que aquesta sentència els interpel·lava directament, i la catalana és una societat que tradicionalment s’ha autoorganitzat de múltiples maneres, des del cooperativisme fins als ateneus. La tradició d’autoorganització de la societat catalana ve de molt lluny, i aquesta sentència no podia deixar indiferent la població. Nosaltres el que hem fet és sortir al carrer al costat de la gent. El fet que surti també la policia al carrer quan hi ha molta gent és el que ha generat alguns episodis de brutalitat policial, com hem vist, per part de la policia espanyola d’una manera molt clara, amb imatges d’estudiants asseguts i de càrregues absolutament incomprensibles. Quan barreges la indignació i hi ha un component policial poden aparèixer imatges com aquestes que no ens representen en absolut.