Sánchez ja ‘dorm’ amb Iglesias
gir
En 24 hores el president espanyol s’empassa la coalició amb Podem i el líder morat de vicepresident, tot el que volia evitar repetint eleccions
L’acord de govern fixa al penúltim punt la visió del PSOE de convivència i diàleg sense consulta
Sánchez felicita Asens, de qui deia que “ajuda pròfugs judicials”
El risc d’insomni que va ser la motivació de repetir eleccions va ser derrotat per una il·lusió nascuda en 24 hores. “Seria president del govern i el problema és que el ministre d’Hisenda seria algú del cercle proper a Iglesias amb poca experiència de gestió. Jo seria president i no dormiria a la nit, igual que el 95% de la gent”, sostenia Pedro Sánchez el 19 de setembre per solemnitzar que les urnes del 28 d’abril no havien servit de res i que les tornaria a posar el 10 de novembre buscant un reforçament propi i un debilitament de Pablo Iglesias. Ara que l’aritmètica és més enrevessada que mai, 48 hores des de l’escrutini i 24 hores de negociació van ser suficients perquè Sánchez s’empassés la coalició amb Podem i amb Iglesias de vicepresident. “El projecte polític és tan il·lusionant que supera qualsevol tipus de desacord que haguem pogut tenir els últims mesos”, va proclamar Sánchez abans de fondre’s en una abraçada amb Iglesias per cloure la pirueta.
L’escena de Sánchez i Iglesias firmant el preacord de govern convidava els presents a fregar-se els ulls pel gir de guió i per la reinvenció dels líders, perquè són els mateixos que van consumir vuitanta-cinc dies des del 28 d’abril abans de debatre en 48 hores una coalició que va dur a la investidura fallida del juliol i a les eleccions que han costat 137 milions sense comptar els policies enviats a Catalunya.
Del 15-M a La Moncloa
Per esvair les malfiances, Sánchez es comprometia a presidir un govern “rotundament progressista” i Iglesias li prometia “lleialtat” al futur president i a un govern que “combinarà l’experiència del PSOE i la valentia d’Unides Podem”. Una frase, la d’Iglesias, que resumeix el xoc cultural de l’entesa: el PSOE accedeix finalment –i no sense espolsar-se del tot reticències internes– al primer govern de coalició des de la Segona República i homologa els hereus del 15-M com a esquerra de govern amb una còpia de les claus de La Moncloa, una condició que fins ara era monopoli socialista. El repartiment final de les carteres, això sí, s’ajorna a després de la investidura.
Constitució i prou
A l’hora d’enfocar el conflicte polític amb Catalunya, el document del preacord de govern firmat ahir no ho planteja com a prioritat perquè es recull en el novè punt d’un total de deu. El que fa el text és assumir la visió socialista amb la firma d’Iglesias i el logotip d’Unides Podem. “El govern tindrà com a prioritat garantir la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d’entesa i de trobada sempre dins la Constitució”, diu la recepta que firmen Sánchez i Iglesias. Ni una paraula sobre l’existència dels presos polítics ni dels exiliats, ni tampoc cap al·lusió –ni tan sols eufemística– a l’eventualitat de poder fer una consulta, ni a l’horitzó federal i la plurinacionalitat que Miquel Iceta va forçar incloure a última hora al programa del PSOE.
Curiosament, el punt dedicat a Catalunya no només parteix de la premissa que actualment no hi ha convivència i que les dues esquerres la portaran, sinó que busca fins i tot calmar les veus que es puguin alçar a la pell de brau sobre un teòric tracte preferent. “Garantirem la igualtat entre tots els espanyols”, promet el document sense aclarir quines són ara les desigualtats. Els punts restants inclouen el combat de la precarietat laboral –no diu res de derogar la reforma laboral de Mariano Rajoy–, la lluita contra la corrupció i contra el canvi climàtic, el dret a una mort digna, les polítiques feministes o l’atenció a l’Espanya buida.
Rumb als 176 escons
Amb el preacord, el PSOE (120) i Podem (35) sumen 155 escons –158 quan s’hi incorpori Íñigo Errejón (Més País), que ahir va lloar que “mai no és tard quan arriba”–, i necessita ERC (13) i el PNB (7) per arribar als 176 escons de la majoria absoluta al Congrés. “Serem responsables i intentarem ser constructius”, oferia el portaveu del PNB, Aitor Esteban. Si ERC es mantingués en el no, com ara fa JxCat (8), Sánchez i Iglesias haurien de trucar a la porta d’altres actors com ara EH Bildu (5) i BNG (1), el Partit Regionalista de Cantàbria (1), Coalició Canària (2) i Terol Existeix (1), o fins i tot Ciutadans (10), ara sense líder ni rumb per la dimissió d’Albert Rivera.
El secretisme amb què Sánchez i Iglesias han dut la negociació implicant-se personalment des de l’inici ha fet que ningú dels possibles aliats conegués ni un borrall de la cocció d’un preacord exprés. “Espanya és de contrastos: hem passat de mesos de la pel·lícula El dia de la marmota a Fast and Furious”, ironitzava Esteban (PNB). “L’acord que estem presentant no va ser possible després de les anteriors eleccions tot i que vam ser-hi a prop, som conscients de la decepció dels votants”, admetia Sánchez en l’acte de la firma sense admetre preguntes.
Abraçada amb Redondo
Qui ja s’havia hagut de fregar els ulls pel gir de guió del serial del desgovern espanyol –520 milions per celebrar quatre eleccions en quatre anys– encara es va haver de pessigar després de l’efusiva abraçada de Sánchez i Iglesias. Al seu costat, Iván Redondo, el guru oficial de Sánchez i autor intel·lectual d’una repetició electoral que havia d’engrandir el PSOE amb els vots de “la majoria cautelosa” i posar fi a Podem, es va fondre amb Iglesias en una abraçada com si la coalició fos en realitat el que ell sempre havia perseguit i el destí li havia robat. “Oooooh”, es va sentir a la sala sobre les efusives abraçades d’Iglesias amb Sánchez i amb Redondo, com si el públic celebrés que la bola de vidre de les enquestes ja no podrà separar el que ha unit la crua aritmètica.
L’escenificació de l’acord va posar de nou a prova la capacitat de sorpresa quan el líder dels comuns al Congrés Jaume Asens –citat per Sánchez en cada míting socialista com “el que va acompanyar pròfugs de la justícia” per criminalitzar-lo i pescar vots per al PSC– era saludat pel president amb l’encaixada de mans pròpia d’un company d’equip. Com si Sánchez confiés en el poder de les encaixades i les abraçades per exorcitzar el record dels últims sis mesos.
LES FRASES
Fidel al clixé “crisi de convivència”
Quan Pedro Sánchez parla de Catalunya com un territori que ara té una “crisi de convivència”, qui ho diu no és un polític espanyol qualsevol. El secretari general del PSOE i president en funcions es vanta a les seves biografies d’haver crescut a l’ombra política de Carlos Westendorp, alt representant internacional de l’ONU per a Bòsnia i Hercegovina en el procés de pacificació de Iugoslàvia. Quan Westendorp trepitjava els Balcans dels anys noranta, un jove Pedro Sánchez de només 26 anys era el seu ajudant de camp i va seure amb personatges com ara l’ultranacionalista serbobosnià Momcilo Krajisnik, aliat estret de Radovan Karadzic i que va acabar condemnat a l’Haia per crims de guerra.
Tot i veure de jove la ferida de convivència als Balcans, Sánchez viu còmode amb el clixé “crisi de convivència” adjudicat a Catalunya per una divisió entre independentistes i unionistes equiparable a l’empat al 43% dels vots que hi ha a l’Estat espanyol entre dretes i esquerres.
Es dona la circumstància que quan va visitar Carles Puigdemont el 15 de març del 2016, el 130è president de la Generalitat ja li va reprotxar aquest clixé a Sánchez. Qui aleshores era líder del PSOE a l’oposició va admetre-li que era desafortunat, segons va desvelar la consellera Neus Munté. Els anys han passat i Sánchez no només continua fidel al seu clixé, sinó que ara ha aconseguit fer-lo firmar a Podem i els comuns.