opinió
Recuperar la concòrdia és mirar al futur
La judicialització de la política, amb una sentència dura i la presó preventiva, no ha aportat cap solució i evidencia el naufragi de la política
Antoni Puigvert ha escrit molt de la transcendència que tindria recuperar l’abraçada de ser un sol poble a Catalunya. Cercar un projecte de futur compartit de manera àmplia significaria també que la política no entorpís més retrobar els llaços perduts d’estima entre catalans i catalanes. Qualsevol alternativa a aquest escenari no tindria res a veure amb la Catalunya que coneixem.
Saber donar-nos una oportunitat exigeix també que hi hagi una desescalada de la tensió amb Espanya. El naufragi, tal com descriu Lola García, ha estat absolut a Catalunya. En aquest conflicte, com en gairebé qualsevol altre, però, no hi ha culpables malvats ni sants innocents. Per trobar sortides, sembla més encertat el terme “concòrdia” que el de “perdó”, perquè –tal com constata Hannah Arendt– el conflicte és més superable en l’esperança de futur que en el retret del passat.
D’entrada, la concòrdia exigeix que ningú no tingui la temptació de fer retrocedir l’autogovern de Catalunya ni les llibertats dels catalans i catalanes. Els símptomes d’esgotament que pateixen els partits independentistes a causa de les seves pròpies accions no poden ser la justificació per atacar allò que és i ha estat Catalunya. Els èxits cívics que varen aconseguir tants i tants catalanistes de partits diferents són patrimoni de tots. Les institucions, la llengua, l’escola i l’ampli autogovern han definit Catalunya, i són imprescindibles per tenir de nou un país de concòrdia.
Catalunya, d’altra banda, quan més poder de decisió ha tingut ha estat amb governs moderats, que no estaven disposats a fer el salt al buit de la il·legalitat. Joaquim Nadal ha recordat fa pocs dies que Catalunya, ara, està pitjor que fa deu anys. Imaginar un país amb respecte escrupolós a les formes, institucions i lleis, que garanteixen els drets, és somiar-nos més forts. Segur que, a més, convindrem que l’escola catalana, com a espai exemplar d’educació, ha d’enfortir els valors comuns i la defensa de la pluralitat; que salvaguardar les institucions és defensar que ho són de tots, i que Catalunya mereix mitjans de comunicació públics independents i imparcials. Tal vegada, també sembla evident que no es pot declarar la independència de manera unilateral i menys encara fer-ho sense tenir una majoria social legítima per fer-ho.
L’Estat no en surt indemne del pols efectuat per als independentistes, però. La inacció política del govern de Rajoy i la decisió de fer actuar la policia el dia 1 d’octubre van ser errors greus. La judicialització de la política, amb una sentència dura i la presó preventiva, no ha aportat cap solució i evidencia el naufragi de la política.
Espanya té mecanismes d’aprofundiment democràtic si avança en la línia d’establir independència per al Consell General del Poder Judicial, de convertir el Senat en un organisme federal de representació territorial, de depurar i millorar les lleis per delimitar el terreny del camp jurídic i d’aprofundir en els drets socials de les persones. A Catalunya, el govern espanyol pot treballar per un nou acord que tanqui la ferida de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, segellar competències blindades que no pateixin el mareig d’accions discrecionals del govern de torn, i trobar un finançament just per a ambdues parts. Aquestes pistes d’aterratge haurien de formar part de consensos amplis d’una democràcia més forta i oberta a Espanya i a Catalunya.